La base de dades de les Lletres Catalanes
Marta Orriols Balaguer va néixer a Sabadell el 1975. Es va llicenciar en Història de l’Art i posteriorment va estudiar Guió Cinematogràfic a l’escola de cinema Bande à Part i Escriptura Creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Viu i treballa a Barcelona i té dos fills.
La seva primera obra publicada va ser Anatomia de les distàncies curtes (Edicions del Periscopi, 2016), una novel·la costumista prologada per Jenn Díaz que va rebre una bona acollida per part de la crítica i el públic. La seva segona novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi, 2018), va ser guardonada amb el Premi Òmnium a la millor novel·la en llengua catalana del 2018 i va esdevenir un fenomen editorial, amb més de 30.000 exemplars venuts i traduccions a onze idiomes. La seva tercera novel·la, Dolça introducció al caos (Edicions del Periscopi, 2020), és una història sobre la maternitat, la culpa i el perdó que explora els límits entre la ficció i la realitat. La seva quarta novel·la, La possibilitat de dir-ne casa (Proa, 2023), tractarà sobre el concepte de llar i els vincles familiars.
Marta Orriols també ha publicat relats breus en diverses antologies i revistes literàries, com ara Els malnascuts (L’Altra Editorial, 2017), Els fills dels fills dels fills (Males Herbes, 2018) o Lletres (Revista de l’Institut d’Estudis Catalans). A més, col·labora amb diversos mitjans de comunicació culturals, com Catorze.cat i Núvol.
La seva obra es caracteritza per un estil directe i depurat, amb un to irònic i melancòlic alhora, que reflecteix les contradiccions i els conflictes dels seus personatges, sovint immersos en situacions límit o de crisi existencial. La seva narrativa explora temes com l’amor, la mort, la identitat, la comunicació o la memòria, amb una mirada crítica i sensible sobre la realitat contemporània.
• Catorze.cat: https://www.catorze.cat/autor/marta-orriols/
• Núvol: https://www.nuvol.com/autor/marta-orriols/
• Ara.cat: https://www.ara.cat/autor/marta_orriols.html
La vida és una successió d'aprenentatges que no sempre són fàcils ni plaents.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Vaig entrar al supermercat amb la sensació d’estar fent alguna cosa il·legal. Els meus pares no hi compraven mai. El meu pare sempre havia dit que era millor anar als petits comerços del poble, perquè els grans supermercats els arruïnarien. I tenia raó. Els petits comerços del poble havien anat tancant un rere l’altre. El forn, la carnisseria, la peixateria, la fruiteria… Tot allò havia desaparegut per donar pas al gran supermercat on ara entrava jo amb una bossa reutilitzable i una mascareta blava.
Em vaig dirigir cap als congelats. Vaig agafar una pizza quatre formatges i una lasanya vegetal. Vaig pensar que potser hauria d’afegir alguna cosa més saludable, però no tenia ganes de cuinar ni de menjar res fresc. Només volia omplir-me l’estómac amb alguna cosa calenta i fàcil de preparar.
Vaig passar per davant dels refrescos i vaig veure una ampolla de Coca-Cola Zero. Em va venir al cap la Valeria. Ella sempre bevia Coca-Cola Zero quan estàvem juntes. Deia que era el seu petit plaer culpable, que li recordava els seus anys d’estudiant universitària a Roma. Jo sempre li feia broma amb el seu gust per les begudes ensucrades i artificials. Ella em deia que no era tan purista com jo, que no tenia cap problema a consumir productes processats de tant en tant.
Vaig agafar l’ampolla i la vaig posar al carro. Potser era una manera de sentir-la més a prop, de fer-li un petit homenatge. O potser era una manera de castigar-me, de recordar-me el que havia perdut per la meva covardia.
Vaig anar cap a la caixa. Vaig pagar amb targeta i vaig sortir del supermercat. Vaig caminar cap al cotxe amb la bossa a la mà. Vaig pensar que potser hauria d’escriure-li un missatge, però no sabia què dir-li. Hola, Valeria, com estàs? Et trobo a faltar. Vull tornar a veure’t. No, no podia dir-li res d’això. No després de com havia acabat tot.
La Marta va arribar a casa amb una sensació estranya. No sabia si era culpa o alleujament. Potser una mica de tot. Va deixar les claus sobre el taulell de la cuina i va anar cap al menjador. El Dani estava assegut al sofà amb el portàtil obert sobre les cames. Va aixecar el cap quan va sentir-la entrar.
-Hola —va dir amb un somriure.
-Hola —va respondre ella.
Va deixar la bossa sobre una cadira i es va apropar al sofà. El Dani va tancar el portàtil i el va deixar sobre la taula baixa. Va fer-li un petó a la galta i li va agafar la mà.
-Com ha anat? —va preguntar.
-Bé —va dir ella.
-T’han dit alguna cosa?
-Sí.
La Marta es va asseure al seu costat. El Dani la va mirar expectant.
-Què t’han dit?
Ella va respirar profundament.
-M’han ofert un contracte indefinit.
La Paula no sap què fer amb les cendres del seu marit. Les té guardades en una caixa de cartró al fons d’un armari. No vol tirar-les al mar perquè no li sembla just per als peixos ni per als banyistes. Tampoc vol escampar-les per un bosc o un camp perquè no li sembla just per als arbres ni per als animals. No vol deixar-les en cap cementiri perquè no li sembla just per als altres morts ni per als seus familiars. No vol guardar-les a casa seva perquè no li sembla just per a ella mateixa ni per al seu fill. La Paula no sap què fer amb les cendres del seu marit perquè no sap què fer amb el seu dol.
Text: