La base de dades de les Lletres Catalanes
Professor de llengua (abans ho era també d’estètica) a la Universitat Ramon Llull. És llicenciat en Periodisme per la UAB (1998).
Va coordinar la revista Catalònia Cultura durant els anys 1986-1988 i el suplement literari del Diari de Barcelona durant els anys 1990 i 1991. El 1989 va guanyar la Biennal de Barcelona en l’apartat de literatura i l’any següent va aparèixer el seu primer llibre, el recull de contes titulat Cercles d’infinites combinacions. El 1991 va publicar l’obra de bricolatge textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l’Índex), formada per un miler de citacions. Des del 1992 he treballat a les editorials Llibres de l’Índex, Ediciones de la Tempestad, Susaeta, Tikal i Alimara. Des de 1993 ha impartit classes d’expressió escrita i tallers literaris diversos i ha publicat articles i textos creatius a diferents publicacions.
L’any 1995 va aparèixer la seva obra més ambiciosa, El món d’Horaci, una novel·la que es troba a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu. L’any 1997 va veure la llum el seu llibre de més èxit, la novel·la curta Carta a la reina d’Anglaterra, que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. A aquest llibre el seguiria Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura que considera el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. De 1997 a 2003 vaig ser professor de Llengua i Literatura de secundària.
En companyia de l’altre (1999) marca el retorn al gènere conte. En aquesta ocasió, el recull és unitari, ja que tots els relats giren al voltant del tema del doble. El va seguir la novel·la La felicitat no és completa, la biografia intermitent d’un personatge sense conviccions, traduït al castellà l’any següent amb el títol La dicha no es completa (El Aleph). El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil. De 2010 a 2011 va tenir una columna al diari Avui i ha col·laborat també com a articulista i crític als suplements literaris dels diaris Avui i El Periódico de Catalunya i a les revistes L’Avenç i Revista de Girona. El 2012 publica juntament amb el pintor Joan Mateu Bagaria El llibre de l’any.
El 2017 publica La música i nosaltres, amb l’editorial Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, que rescata els seus records musicals de la transició. El mes d’octubre de 2017 es publicà la seva novel·la Robinson, una història de purificació, que queda emparentada amb el clàssic de Daniel Defoe.
• Premi Nacional de Cultura 2014.
Té contes antologats en els llibres següents: Mar i Muntanya (2001), Un diez. Antología del nuevo cuento catalán (Madrid, 2006), Combats singulars. Antologia del conte català contemporani (Barcelona, 2007), Willkommen in Katalonien. Eine literarische Entdeckungsreise (Munic, 2007), The Review of Contemporany Fiction: New Catalan Fiction (Illinois, 2008), Antología del cuento catalán (Mèxic, 2011) i Mentafagylalt.24 mai katalán elbeszélő (Budapest, 2011).
Quan va ser a casa, en Pau va adduir mal de cap i se’n va anar de dret al llit. Era incapaç de parlar amb la Teresa. Ni tan sols es veia amb cor de mirar-la. Va tancar el llum i es va estar tretze hores ajagut, immòbil, alternant els accessos de fred i de calor, donant voltes al que havia passat al magatzem de llibres, excitat i penedit, pensant en l’endemà, en la Teresa —que dormia al seu costat mentre ell ho feia veure—, en els anys que havien passat junts i en els anys que els quedaven per viure, en la seva incapacitat d’enganyar-la, d’ocultar-li el que havia succeït, preveient tot el que preferia estalviar-se: els falsos viatges de treball, les falses entrevistes, les trucades amb falsos amics, les excuses falses, la trista vida de l’agent doble.
L’any 1985, el Channel Four britànic va produir l’episodi pilot de la sèrie Max Headroom, que en Pau havia vist al programa Arsenal. En aquella distopia, un geni juvenil dissenyava els blipverts, uns anuncis breus tremendament efectius però que presentaven danys col•laterals: incorporaven tanta informació que a alguns espectadors els esclatava literalment el cervell. Així se sentia en Pau aquella nit: pensava al mateix temps en el que hauria d’haver fet, en el que estava a punt d’esdevenir, en el que podria haver deixat de passar. Recuperava sensacions antigues que ara es barrejaven amb altres de noves i que resultaven complexes de gestionar: il•lusió, recança, por, buidor, desig. Tenia la ment a punt d’explotar, sacsejada per imatges, per records, per sentiments, per especulacions.
No parlem pas d’una foguerada. Primer de tot, ell i la substituta d’anglès canviarien de ciutat. Es va esgotar fabulant una nova vida, un nou ordre, una nova manera de ser, d’estar en el món. Se sentia alhora eufòric i miserable, planejava i es penedia, argumentava i s’estovava.
L’endemà va trobar la substituta d’anglès a la sala de professors. Sense intercanviar cap paraula, es van encaminar al magatzem de llibres.
Quan en va sortir, se sentia tan agraït que només es va calmar quan li va comprar un braçalet en una joieria del centre.
Al vespre, tan bon punt va arribar a casa, en Pau ja sabia el que havia de dir. Mig de broma, anys enrere la Teresa i ell havien acordat que si apareixia una tercera persona en parlarien i es separarien de mutu acord. Es consideraven prou conseqüents i civilitzats per solucionar-ho sense dramatismes innecessaris. Doncs bé, ja hi eren. Aquell mateix dia, en Pau havia demanat a en Ferran que l’acollís a casa seva fins que amb la seva nova parella trobessin un pis on anar a començar el que sens dubte seria la millor etapa de la seva vida.
Potser el més adient hauria estat passar la nit amb la substituta d’anglès, però tot havia anat tan de pressa que ni tan sols havien intercanviat els números de telèfon. Així doncs, després d’explicar breument a la Teresa que s’havia enamorat d’una altra dona, va barbotejar un adéu evitant-li els ulls i es va dirigir a casa d’en Ferran.
Text: