Teresa Pàmies Bertran

L’estació era la mateixa. La bàscula de facturar on et pesaves cada diumenge amb les xiquetes de la colla, on el teu pare, recader, pesava el recapte a facturar o a distribuir, era la mateixa. Com duren els artefactes d’avant-guerra! Però els camins que duen a la ciutat, no eren ja els mateixos. Tu els recordaves voltats de verdor, entre braçals amb flaire de violes cada primavera, plens de caragols llefiscosos a la tardor plujosa. Els camins ja no hi eren, ni els braçals, ni les casetes cobertes d’heura. Magatzems i edificis nous s’havien engolit els camins de la teva infància i de la teva adolescència. I ja no hi eren els bordells, ni el dels rics ni el dels pobres; només uns bars, uns snaks de rètols xavacans. Amb els ulls clavats al campanar del temple més alt, a la vora dreta del Segre, pogueres orientar-te fins al pont de pedra picada. No vas conèixer els pescadors de canya que ni s’adonaren del teu pas. Els vells porxos del carrer del Pont et van semblar tan baixos que et sentires altíssima; més foscos, més pintorescs, com els de la Place des Vosges del teu exili. La plaça de Sant Salvador, ja no hi era. Hi mancava el temple, destruït per les bombes de la guerra civil i, sense temple, allò ja no és una plaça; hi mancaven els salzes al voltant de la font, o és que mai no hi hagué salzes ni font, a la plaça de Sant Salvador on va néixer el teu pare.

Vas pujar pel carrer dels Gegants deixant a mà esquerra el teu, que ara du el nom d’un pintor que fou mestre del teu germà. No et vas veure amb cor d’anar a la casa on vas néixer, on van néixer tots els teus germans, vius i morts. Tenies la boca seca i els ulls carregats de sol i de llàgrimes retingudes, i un gran pes al cor i un mal averany, i tot menys l’alegria del retorn… perquè allò no era el retorn. Perquè era pitjor que la fugida. Al cim de la costa dels Gegants, hi havia la casa dels avis, i tu l’havies pujada moltes Pasqües a buscar la mona: exactament deu mones amb uns ous de colors i ametlles picades al llom. La padrina, germana, del teu pare, hi vivia d’ençà que s’havia casat; allí van néixer els teus cosins, allí matàveu el porc i éreu convidats a menjar fetge amb ceba. La teva padrina no t’esperava.

La vas veure de lluny, asseguda damunt d’una cadira baixa, a l’ombra que feia la casa. T’hi vas acostar a poc a poc. Ella llegia o tractava de llegir, amb els ulls gairebé morts, una carta del seu fill Pere, exiliat llavors a França. Degué veure els teus peus aturats al costat de la cadira, calçats amb unes sandàlies cobertes de polseguera. Alçà els ulls esgarrifosos de vellesa i tu vas preguntar si no et coneixia, i ella es va alçar com un llamp perquè et reconegué, i tu la vas abraçar perquè ja no podies més de basarda i, en poder plorar als seus braços escanyolits i febles, retrobares allò que havies deixat trenta anys enrera.

Però ella no t’ho va dir: «Queda’t.» Et va dur a la cuina, que encara la tenien a la planta baixa, al costat de l’estable; una cuina plena de mosques que ella espantava, amb un gest mecànic, amb una punta del davantal; va treure un tupinet del foc, arrimat a les brases de la llar. Amb una cullera de fusta va treure arròs bullit del tupí i t’obligà a menjar-lo, espantant les mosques i cridant, amb un fil de veu: «Ah, desgraciada, desgraciada.» I tu pensaves que ho deia a la mosca, però t’ho deia a tu, «desgraciada, desgraciada que ens desgraciaràs a tots», perquè, segons ella, calia que et presentessis al quartel com s’havien de presentar tots els que tornaven. I quan tu li vas dir que no havies tornat, que només visitaves la ciutat amb l’únic propòsit de recollir-te a la tomba de la teva mare, aleshores la padrina es va posar a plorar.

* *

Ara, el qui torna no s’hi ha de presentar, a la Guàrdia Civil. Són quatre senyors joves, ben vestits, galtaplens i àdhuc grenyuts; els que visiten el qui torna. Correctament. Amb un paper a la mà. No entren si no els ho dius. No escorcollen sense testimonis. I duen gavardina, sobretot si plou, com va ploure aquell dia.

* *

Ara sí que has tornat. La padrina ja és morta. El teu pare ja és mort. No podràs donar-li l’alegria d’anunciar-li el retorn. El fill gran de la padrina, l’hereu, ha venut la casa i se n’ha fet construir una de nova. T’ho han dit. Tu no hi has anat. D’aquella casa, t’interessava la padrina. Ja no hi és.

Has tornat. Ja no tenies excuses per allargar l’exili. Si en volguessis, de pretextos, en trobaries. ¿No els troben els altres? Has preparat el retorn durant deu anys. Ja està bé! Preparatius psicològics. Ah, bé! L’any 1958 no estaves preparada. Ja t’ho va dir el magistrat Saura quan l’anares a visitar per demanar-li que ajudés el retorn del teu pare: «Esteu preparats per a tornar?» I tu te’l miraves pensant: «Vostè no vol que tornem.» I li vas dir: «Preparats en quin sentit, senyor Saura?» I ell et va dir allò de: «Psicològicament». Però no són problemes psicològics els que has trobat, sinó materials i, per a resoldre’ls, en el teu cas, no hi havia més solució que tornar. Els havies previstos; els problemes. N’havies parlat quan venies de visita, però són diferents de com els imaginares. En el fons, te’ls imaginaves sense haver decidit afrontar-los. Potser tenia raó el Saura.

Què diria ara; el magistrat Saura? També és mort. No facis preguntes beneites.

Ara va de debò.