Vinyet Panyella i Balcells

Cerca’m, si vols, en qualsevol terrassa.
Sóc un cul de cafè sense presses ni horaris
quan reposo en un lloc com aquest
aliena a la que era fa una estona.
La identitat?
I què, si vaig mutant
com l’ombra de les taules i cadires
a cada passa que la llum travessa.
Vine a cercar-me
o no, no cal que vinguis.
Sense tu la vida és neutra i sense arestes
que marquin els passatges del dolor
comptat per hores.
No vinguis, no em destorbis,
el café es el norte de los tristes.
M’agrada contemplar qui sóc ben des de fora.
És perillós abocar-se a l’interior.

Retrat de 1918

Escric només per a l’ombra.
Per a un miratge frágil
que amb feresa solemne desafía
la successió implacable de les hores.
Escric només per a mi. Per afermar-me
en el descens al pou fosc de la vida
seguint l’empremta de l’heura, que s’enfila
des de l’arrel profunda i solitària
i brilla, somrient, als murs de pedra
malgrat la claredat gebrada de la lluna.

Hi ha un infern de silenci i de glaç
que m’habita fa temps
sense vials que indiquin la sortida.
No vull miralls que representin el traç fugaç d’una ombra.
Orba de llum espero els clarobscurs de l’alba.
Germana fosca
mare
obre’m camí
nit amiga i voraç.
Brocal de molsa
fes-me de coixí.
Arrel antiga
acull-me en l’abraçada.
Terra que sóc
portal de les arrels
obre el cancell per a l’eternitat
que l’ample riu de la pena travessa.

Mirant des del silenci vaig aprendre de tu
el miracle dels geranis riallers,
l’oculta seducció de les falgueres,
dolça i tenaç, de roses que plantaves
en l’ampit escàs de la nostra finestra.

Jo t’ho celebrava des de dintre,
no pas dintre de casa, sinó de més endins.
Les plantes vivien per les teves mans
que transmetien l’instint de sobreviure
i créixer en la bellesa, ni que fos
per a un escenari tan modest
com el fràgil i petit balcó de casa.

T’agraeixo que m’hagis ensenyat
allò que no s’aprèn als llibres ni a l’escola.
Ara tinc un jardí que no sé habitar,
i per això em sé mala deixebla.
Però, en canvi, crec en aquell instint
tenaç de sobreviure i de transmetre
que em penetrà ben bé des dels orígens.
Viuràs sempre al jardí, en nosaltres quatre,
I jo, potser, en gris paper de versos.

Nocturn vora Atenes

Han passat moltes hores, dies llargs
penetrant les entranyes de la terra
cercant-hi no els orígens de la vida
sinó el testimoni de la mort:
només fragments, rastres lleus i ancestrals
d’avantpassats comuns regenerats en mites.
Els ha cremat el sol meridional
i han tastat el regust de la pols
amarga com el vent, com l’argila resseca.

En arribar el capvespre han canviat de pell
i abandonant la llar dels déus i els mites
s’han retrobat en la mesura humana.
Vestits de blau texà
passegen en la calma de la nit
i ballen abraçats, absents de tot,
al so d’alguna música propera
dins del clos d’un jardí florit de murtra
amb la passió que els retorna mortals
i els aferra a les restes de la vida.

La sorpresa fou gran quan en haver pogut retirar, després de molt esforços, els bastidors on hi havia pintats tots els atributs marítims, descobrírem la cleda misteriosa dels cavalls negres que, en ésser de nit, vaguen a milers i milers per la platja amb una estrella al front.
J.V. Foix, “Notes sobre la mar”. Gertrudis (1927)

I
Els naufragis habiten la mar del meu davant. El bressol i la tomba de les civilitzacions que m’han configurat. Olimp sense núvols, infern sense flames. L’arbitri dels déus que escriuen els nostres destins ho és tot. D’això en diem constel·lacions.
II
Després de la tempesta baixen a la platja els escamots. Inauguren el seu ritual cobejós vora la mar. Cerquen els tresors que la mar retorna. S’ajuden amb crosses que endevinen, bastons que furguen, pals que tracen cicatrius. La mar ho va esborrant amb plàcid llanguiment. No em robaran el collaret blanc dels matins de festa.
III
De nit escolto els renills que s’apropen. Cada rompent bramula més a la vora amb fosca veu. M’abandono a la fosca. Em deixo bressar per la remor oculta de qui sap quina tonada.
IV
Clareja. El trencant del galop agita la crinera blanca de la fúria. Els remolins clapegen la blavor de l’alba amb una simfonia de blancs.
V
Cavalls o collaret. Qui sóc, de totes dues? Jardí de dues ombres. Mimosa i buguenvíl·lia, espígol i roser, xiprer i tamariu. Capvespre I alba. Sorra i rocam. Còdol I duna. Alga I petxina. Aiguamoll, cova de mar, liquen. Sóc totes dues.
VI
Cada nit de lluna neix un riell de vidre que em somriu. Travessa la mar per les escletxes de les quatre puntes del llençol. Em segueix el traç de plata del vial bellugadís. Collaret que s’esmicola quan m’hi endinso. I m’inunda de la llum cobejada. I no temo els cavalls adormits dins l’aigua fosca.
VII
Corall i ambre. La tria del tresor. Corall i ambre. La sang dels arbres mar endins. L’or de la llum empresonat a les entranyes de la pedra. Retorno el corall i l’ambre al seu amagatall.

VIII
Centenars de milers de mirallets trencats en milions de partícules van engolir la centèssima part de claror que els pertocava. De nit i dia s’hi emmiralla la llum. Els corallets es fan arran de l’aigua, al compàs de l’alenar que els fa brillar com un adéu.
IX
Se m’enduu el galop salvatge de les ones que envesteixen la planura. Blancalls, aiguabarreigs, revolts. El glaç de les espurnes de l’aigua esmicolada. Galop endins, renills i tombarelles. Fuga de llum. La tomba oberta és dins de cada instant.
X
La mar sempre retorna allò que no vol seu. Tria avarament els materials. Construeix jardins I les ciutats ocultes. I de tant en tant s’enamora. Una dona, un infant, un jove. L’amor i la saviesa. El desamor i el desesper. La joia i l’engany. I els crida de nit amb la veu fosca que només els escollits poden escoltar. I se’ls enduu vers el fragor de les crineres amb l’esquer del miralleig de lluna. Cavalls i collaret.
XI
Cavalls i collaret. Corall I ambre. Riell de vidre I miralls de sorra. Sóc totes dues? Sóc.

Una estona abans que tot comenci
m’aixeco amb una calma letàrgica i antiga
per mirar-me al mirall i recompondre
la imatge de qui creuen que sóc.
No saben que sóc només en el que escric,
el que escric,
el que omple els quaderns de les ciutats
que m’acullen fortuïtament,
estranyament allunyada de mi,
estrangera que viu dels glops de tinta negra
del que escric
bescanviada amb la lletra de tants somnis.

No tornis mai als llocs on has estat feliç…
(Quim Español)

Vaig viure perquè tenia un cor de pedra.
S’hi va tornar amb els embats del temps,
travessat per les passions que el van abassegar,
sempre invisibles als ulls dels altres.
Perquè no era el poder dels homes
sinó el de la ment i el del cor
tornats coneixement i amor en un alenar únic,
indivisible com la sang que se’n nodria.
Visc amb el cor arrelat a la pedra
a l’ombra de la vall, a la vora dels arbres,
a prop dels acants, esperant qui sap què:
si un batec d’ales, algun capvespre encès
o el despertar en un jaç de violetes.

No canviïs de lloc fruites i objectes,
ni el blau polsós de la paret amb les ombres marcades.
El temps va fent la seva.
El que abans era un punt de descurança
ara forma part del decorat.
Tant se val que grinyoli la fusta dels graons.
La tauleta, les teles, el pitxer blau amb flors:
tot és en ordre a l’hora del crepuscle.
Tingues cura que les pomes no es podreixin.
La sentor es barreja amb la volior del jardí.
Fan olor de tu.
Estima’m.
Procura que no es trenqui. És fràgil.
la natura morta de l’amor.

El seu cossi de zenc
aquí és un atuell de plàstic blanc del que em serveixo
als mateixos efectes.
La seva cambra a contrallum, meitat blavosa,
l’altra meitat partida per grocs I rosats càlids,
és aquí d’assèptica fredor:
la que fa el blanc de rajola a la paret
sobre un paviment vermellós dels anys cinquanta.

Després del bany ella ha adreçat el cos desafiant, triomfant,
en èxtasi d’espera.
Les llengües d’humitat em regalimen pels flancs i l’engonal
fins arribar a la tovallola rebregada als meus peus.
La meitat del mirall li reflecteix un nu pletòric.
Jo em reconec mirant-me els indrets nous de la topografía.
Tot és cos,
materia capgirada pel somriure sardònic de la carn.
Aquesta línia situa els límits de l’abans i del després
al bell mig del trajecte franquejat pels vials d’artifici
per on s’escolen sang I aigua entre dues bugades.
Horitzó de divisòria d’un mateix territori.

Ell, fora del quadre,
ha resseguit pintant traç I penombra
de la seva acuradísima toaleta.

Tu no hi ets.
No esguardaràs el nu fendit per la rialla magneta de la carn.

Jo no sóc ella.
La distància que ens separa és la mirada
Que va de Pierre Bonnard a Lucien Freud.

Mulher deitada
Dibuix de Jorge Almada Negreiros

Dia rere dia
visc
bastint-me una vida
construïda de fragments,
materials d’enderroc que em configuren l’ésser:
el pensament,
uns quants mots,
alguns desigs profundament guardats dintre d’un somni
bressat per un batec
del cor fatigat,
ja, de per vida.