Teresa Pascual Soler

Allò que hi ha de soledat als hòmens,
l’única i la mateixa soledat
que hem sabut repetir com una Forma
definitiva, plena, previsible,
l’única, la mateixa i immutable
que ha entès com habitar-nos entre l’ordre
més piadós, més inquiet, més inequívoc,
tan absurd com la mateixa i única
Forma de persistir entre les coses.
Allò que s’ha obstinat a fer que el vespre
tinga el color del desconsol més íntim,
l’única, l mateixa que acompanya,
amb la mort de la llum, la llum del dia.

Pare, la mar —irrevocable i justa—
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l’aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.

Ordre partit en dos que creua l’ordre,
casa adormida que descalça la casa,
vent amainat a la falda del vent.
Aigua represa, temp, inici d’aigua,
vida ajornada en el record de vida,
fred que a les mans ablaneix el seu fred.
Ventre partit a la boca del ventre,
arrel que enfonsa i beu, boca i arrel,
dol de la carn que desvesteix el dol
del temps teixit a l’esquena del temps,
Llunes de blanc que segueixen les llunes
del port obert entre els braços del port.

Ha vingut ja l’hivern sense sorprendre’m.
M’avisaven la fosca dels matins
i l’obstinat silenci sobre els arbres,
la malaltissa llum,
la nit anticipada.
I ara ja no regresse al santuari
de les hores que m’he trobat als peus
ni sé per quina arena caminar
ni sé quines pregàries demane.
Ha vingut ja l’hivern sobre l’espill
d’una cara que costa reconèixer,
d’un cos espectador entre les coses
que no sé qui ha posat tan lluny de mi
que al tacte sobre elles no m’arriba
i adormides les mans abandona.

Pregunta’m el perquè d’aquell acord
que ens va tancar a tu dins, a mi dins
de les parets d’aquesta casa nostra,
pregunta-m’ho ara que retrobem,
mare, les claus de tantes inquietuds.
Res no han resolt els anys que ens han portat
a tu, a esperar darrere la persiana,
a mi, a arribar sempre tard a les coses,
i aquella fam que has heretat d’un temps
de por, de guerra i cues impossibles,
se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam
i ni tan sols és por, mare, què és?

Els millors versos queden per escriure.
Del temps aqueix moment de recrear-se
en el somriure que t’omple la boca
i en el joc d’abraçar-la amb els meus llavis.

De cada instant el gest, no la paraula,
completa i exhaurida de misteris,
dels ulls atents que ens guaiten, el mirar,
del cos, l’aire trencat en menejar-se.

Després de les frases, després dels mots,
el vel espès que amaga el sentiment,
va descobrint-se a partir de la forma

en què les mans ens parlen i ens recorren,
en què milers de mans diuen el vers
tan difícil de gravar en el full.

Construíem paraules de ciment
i creàvem paraules de silenci.
La finestra entreoberta, la finestra,
el marc de la foscor més grisa i ampla.
Si et parlava, tancaries les mans
i tu no deixaries que em parlaren,
si et besava, tancaries els ulls
i tu no deixaries que em besaren.

Camine nous espais Unter den Linden
amb la por de qui pensa a escapar
i es troba ja perdut des de l’inici.
Explore una defensa entre les cares
que marxen sense veu i sense nom
dins d’un metro tancat com una asfíxia
i encalle en gels de blanca solitud
mentre avança el desert del soterrani.
I per què ara no puc Unter den Linden
notar la pau i l’ombra dels til·lers
si res no tinc, si ja no tinc de mi
més que el meu vell, el meu trist testimoni.

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l’aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l’arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules…
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l’espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

El teu cos no és sal i és la sal
com no és pa tampoc i és el pa
que ara s’ha partit en dos i menge
sacrílega, santament, sacrifici,
eucaristia de la nit oberta.
No és casa el teu cos i és la casa
que podria habitar-se sense llums,
els ciris grocs encesos, olors grogues,
temps ferit sense culpa, sense origen,
altar sense condemna, eucaristia.