La base de dades de les Lletres Catalanes
És considerat com un dels primers col·laboradors del renaixement lingüístic i literari català, i exercí professionalment com a metge.
Després d’estudiar Filosofia a Girona i Medicina a Cervera, València i Barcelona, i llicenciar-se a la Universitat d’aquesta darrera ciutat.
S’establí a Olot per a treballar-hi, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura, però durant uns anys exercí com a metge i professor al Col·legi Valldemia, de Mataró, des d’on retornà a la seva població d’origen. Va ser metge de l’Hospital de Sant Jaume i, el 1854, fou part de l’Ajuntament d’Olot.
Va escriure obres de teatre, didàctica i literatura, signant sota el pseudònim “Lo tamboriner del Fluvià” el 1851 un seguit de poesies de to festiu i humorístic que s’apleguen en quatre petits volums titulats “Replics”, i el “Nou repiconet del tamboriner del Fluvià”.
Escriví també Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i una Gramática de la lengua catalana (1857), a més de peces teatrals en castellà i estudis mèdics sobre la hidrofòbia.
Es va traslladar definitivament a Barcelona el 1858, on va morir el 21 de juliol de 1871.
Publicà al “Diario de Barcelona” la primera referència de la seva “Pedra escorçonera” o mètode per a guarir la ràbia, teoria que va recollir en l’opuscle “El imán de los venenos ó sea tratado de la piedra escorsonera o serpentina, su origen, aplicación, usos, etc.”. Aquesta memòria va ser presentada a les Reials Acadèmies de Medicina i Cirurgia de Madrid, Barcelona i París, on fou força mal considerada. Tot i així, va escriure encara tres treballs més insistint sobre l’eficàcia d’allò que ell mateix definí com a “mètode Estorch”.
Va col·laborar a “La Autora Olotense”, començat a editar el 1859 i considerat com el primer setmanari olotí.
Que és un brut dic a tot nat
que en los davants de sa armilla,
enlloc de borla o golilla,
porta molt polvo estancat;
tinc per brut i mal criat
a tothom, dona o vailet,
que al mocador roba el dret
fent escopir a les gents:
mes no al Metge que excrements
examina amb un lluquet.
És bruta la sogra o nora
que l’aigua amb què renta els plats,
qual si regàs los sembrats,
del carrer fa ser estora;
tinc per bruta la senyora
que ahont hi cau bé un boixet,
una pinta, un ramellet,
posa mesch… coses pudents:
mes no al Metge que excrements
examina amb un lluquet.
Brut aquell jove polit
que, si el girassen com pop
no fora tan filosop
que no desitjàs la nit;
brut lo ric que en son vestit
per incúria mai permet
vivents saltant i negrets,
ni menos blancs, transparents:
mes no al Metge que excrements
examina amb un lluquet.
És un brut aquell que als dits
dóna l’empleo de pinta;
bruta la lletja que es pinta;
brut aquell que en un convit
fa dir al món que bon profit;
pot ser bruta una actitud,
un gemec, un estornut…
Mes, basta, modest lector,
puix fa rato que tinc por
que no em digas també brut.
Text: