Pau Estorch i Siqués

És considerat com un dels primers col·laboradors del renaixement lingüístic i literari català, i exercí professionalment com a metge.

Després d’estudiar Filosofia a Girona i Medicina a Cervera, València i Barcelona, i llicenciar-se a la Universitat d’aquesta darrera ciutat.

S’establí a Olot per a treballar-hi, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura, però durant uns anys exercí com a metge i professor al Col·legi Valldemia, de Mataró, des d’on retornà a la seva població d’origen. Va ser metge de l’Hospital de Sant Jaume i, el 1854, fou part de l’Ajuntament d’Olot.

Va escriure obres de teatre, didàctica i literatura, signant sota el pseudònim “Lo tamboriner del Fluvià” el 1851 un seguit de poesies de to festiu i humorístic que s’apleguen en quatre petits volums titulats “Replics”, i el “Nou repiconet del tamboriner del Fluvià”.

Escriví també Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i una Gramática de la lengua catalana (1857), a més de peces teatrals en castellà i estudis mèdics sobre la hidrofòbia.

Es va traslladar definitivament a Barcelona el 1858, on va morir el 21 de juliol de 1871.

Publicà al “Diario de Barcelona” la primera referència de la seva “Pedra escorçonera” o mètode per a guarir la ràbia, teoria que va recollir en l’opuscle “El imán de los venenos ó sea tratado de la piedra escorsonera o serpentina, su origen, aplicación, usos, etc.”. Aquesta memòria va ser presentada a les Reials Acadèmies de Medicina i Cirurgia de Madrid, Barcelona i París, on fou força mal considerada. Tot i així, va escriure encara tres treballs més insistint sobre l’eficàcia d’allò que ell mateix definí com a “mètode Estorch”.