Segons Ni Hen Hao Kan, això té l’origen en la ficció trobadoresca de l’amor i en la imaginació romàntica del segle XIX. Però li fa molta gràcia i em canta el següent vers, d’inspiració descaradament medieval (alguns termes típics de l’amor cortès, d’origen occità, segueixen cantant-se igual que al segle XIII):
Hom que no saps i desitges
só jo, que, en alba enutjosa
fugí prest, ombra confosa,
deixant-te l’amor a mitges.
No despotriquis de mi
entre els braços del gelós,
que tornaré, sigil•lós,
i et tornaré a seduir.
Mes no em prenguis nom, Midons,
que l’orella sempre hi és
dels molestos lausengiers.
Ama’m sense condicions!
[…]
Alguna vegada m’he preguntat si el Bolló que jo visc és real o és fruit d’un somni, si la gent del poble s’han conxavat per a fer-me viure en una Arcàdia de sensualitat, voltat d’hurís, en un Paradís terrenal per a la joventut que encara em queda. I si fos així, per què?
[…]
“El pària que anava aguantaparet per sota les teules, protegint-se del sol, a mig matí, es va aturar quan va sentir que algú el cridava des de la font.
— Pixarranco!
Va esbossar una rialleta. S’acostà amb despenjament cap a en Valentí i en Proteu i, fent-se el bon companyó, amb l’aire de qui se sap l’engatussaire primer, burxador de baconades (com qui diu: l’ídol per dolenteries del jovent), tustà l’espatlla dels mossos:
— Ves per on, els sardanàpals!
—Vas a esmorzar, Pixarranco?
— Convida’ns a alguna coseta…
I ara eren els joves que es feien l’incitador, imitant tots aquells gestos del bonàs, fent-se el malandando.”
[…]
Com que amb la salut no s’hi juga, les advertències sobre els perills de les relacions desenfrenades també han arribat a la literatura popular infantil de Bolló. És difícil datar la cançó que ara transcric, però té un aire del segle XX que em fa sospitar si no m’han pres el pèl en això de dir-li “popular”. De fet, tampoc no veig per on pot arribar a ser infantil.
Hauré de vigilar a fonts. Potser algun poca-solta ja m’ha clissat i vol fer-me fallar l’estudi etològic.
Bromistes n’hi ha hagut sempre, però és fotut de patir-ho en la pròpia carn, més encara quan és qüestió de feina. A partir d’ara em fiaré només de les veus autoritzades i deixaré de consultar les males llengües.
Rescatar solteres
a rajar d’aixeta
no busca més meta
que signar albarans
i rebuts d’arteres
balançades tèbies
que es capolen, èbries
de bescanvis blans,
d’onanisme amb feres,
d’efusius casuals,
de remeis més mals,
de fulgirs folgants…
I quan menys t’ho esperes:
picor als genitals.
[…]
“Es van engatar amb poca priva, per allò del sol i de l’hora i la panxa tan buida que hi ballaven els goigs de sant Prim. Decidiren seguir la conversa d’esbandir el mercader d’olors netes i deixar-lo pudir al natural.
