Lluís Permanyer Lladós

Amb el meu cosí, abans de la guerra, a Barcelona, ja havíem actuat. Ens agradaven els putxinel·lis i la màgia; vam comprar llibres i assajàvem els jocs. Un dia el meu cosí em va fer el joc dels tres gobelets i em va agradar tant que li vaig preguntar on l’havia après, em va contar que el seu pare l’havia portat a la casa d’un tal Partagàs, la botiga El Rey de la Magia, que abans era tota negra, amb esquelets penjants i molt tètrica, però que ja l’havien arreglat i tenia un altre aspecte. Vam quedar d’anar-hi un dia. Així ho vam fer i vam comprar alguns jocs, que en Bucheli ens ensenyava a fer. Mort en Partagàs, la botiga havia estat adquirida per Carles Bucheli, client de Partagàs i excel·lent prestidigitador. Jo havia actuat durant la guerra a diversos llocs en festivals col·lectius, com per exemple al local que havia estat el Centre Catòlic de Gràcia, on hi havia llavors un centre anarquista. També vaig actuar, sempre de franc, a diversos centres d’Esquerra Republicana, al Teatre Bosc, a la Rambla de Prat, i llavors ja sortia vestit de xinès, amb el nom de Wu. En conservo una fotografia que no he ensenyat mai a ningú.

L’obra de Miró em va influir molt. I malgrat que era una reproducció en blanc i negre apareguda en una publicació estrangera, em va impressionar una pintura que em va ensenyar Prats: Home, dona i nen, de 1931. És molt especial: és de trànsit i de pont; anuncia les últimes èpoques i en canvi encara és arrelada en les primeres. Apareix el cap d’un ocell al qual he al•ludit en diversos poemes. A la vida hi ha coses que et marquen més que d’altres i aquesta obra no la vaig oblidar mai i sempre més l’he portada dins meu.

Li agradava especialment portar-me a passejar per la Barcelona vella, la de la seva infantesa, la que ell estimava més: Santa Maria del Mar; el barri de Ribera; els carrers del voltant del de Mercaders, on ell havia nascut; la Catedral, per ensenyar-me el cap del gegant Matamoros. També em portava a veure les festes tradicionals, com el Corpus; des del balcó de can Manuel Basté (advocat de la família Sagarra i nebot de Lluís Duran i Ventosa) es veien perfectament els gegants.
Una imatge que tinc ben present es la del dia que va acabar la Guerra Mundial: em va ensenyar la portada de La Vanguardia, que ho anunciava amb lletres ben grosses. Estava molt eufòric.
El meu pare no em renyava mai. Sempre em va tractar amb tendresa gran. En moltes ocasions ell sabia que m’havia de renyar, i no s’atrevia. Em va tolerar força coses. Jo era per a ell una mena de peça que no encaixava i no sabia gaire què fer-ne. I és que quan no tenia més remei que fer de pare es trobava molt incòmode, perquè no en sabia.
Recordo molt bé la imatge d’en Soler Vicens, assegut al costat del meu pare al sofà i els papers de La Divina Comèdia omplint aquella tauleta baixa del despatx. Quan escrivia comèdies, es passejava llegint en veu alta els diàlegs, per veure si quedava bé. Imitava les diverses veus dels personatges.
Però la imatge més freqüent era veure’l a la taula de l’escriptori treballant. Jo anava per terra, jugant amb els soldats de plom i el tren, i mirava les cames que li sortien pel costat de les potes.