Marta Pessarrodona Artigas

“My salad days, when I was green in judgement, cold in blood”
Shakespeare, Antony & Cleopatra

Segurament, la meva sort ja cedia
i els meus dies d’enciam caducaven.

Havien fracassat les meves obres?
Havia estat tot una il•lusió?

Aquell déu havia abandonat Antoni, ben cert;
i, de retruc, una mítica Cleopatra mental.

Des de Le Metropol Hotel veia el mar,
com l’havien vist Morgan i l’amic oficinista.

Allí, irrigació, com a Bs As comissariat de gallines.
És sempre així el cada dia dels grans poetes?

Contemplava l’orfandat del far absent,
les inexistents petjades del foraster etern,

i, ben endins, on acaba algun camí,
plorava i, en especial, recordava.

Des del Greek Club, dialogava amb mi
en la meva llengua, amb el meu llemosí.

Els altres, els bàrbars, en arameu, parlaven entre ells,
mentre jo m’acomiadava d’una Alexandria llibresca.

La sang, la meva, no era gens freda,
ni el record de les absències menys punyent.

Obedient, amb coratge, ja preparada,
avui li dic adéu a l’Alexandria que perdo.

No escolto el plany dels pusil•lànimes,
perquè ells no m’havien donat cap ciutat.

Avui, en plena fugida, mesuro
l’Alexandria que, ben segur, tinc.

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.

Sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d’allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu
molt més del que vau escriure;
que vau ser més agosarades
que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,
rere tants frens, tantes traves,
tantes portes doctes i tancades,
una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot
(ho he sabut gairebé sempre,
més enllà de silencis burletes)
que m’estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos
(furgar per edicions no gens assequibles)
llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,
precedents de la nostra mala vida.

No s’amen els vestits;
s’esfilagarsa, però, el dolor
i un buit afrós troba el seu lloc depredador
quan, a la fi, s’acaba.

El poeta viu en qui l’admira,
quan l’homa ja l’han fet servir
tots i, com és sabut, només
pols, mempòries tènues, dolors
silents, em resten.

Penso en ell que digué el vell Aubrey
– pobre i polsós en unes golfes de Bloomsbury –
“quan un home de saber mor,
guantes coses ens són robades”.
I aubrey parlava de Shakespeare.

Els llibres d’història són un vici
que totes les policies accepten.
I viure és una manera de combatre
les armes, les recances a la matinada.
La veritat, però, és una altra.

Sabia molt bé què volia dir:
els llavis amb gust de llàgrimes
són els millors de molt
per a tantes, tan repetides vegades.

La dama sabia tant
que fins i tot, sovint, oblidava
el pastís de poma a l’Algonquin,
i no li hauria importat si la taula
hagués estat quadrada.

Les carícies, a la foto, la distreuen
de frases epigramàtiques,
d’alguns cretins que l’envoltaven,
de les ratlles de pagament
que, com sempre, l’esperaven.

El Yorkshire, però, sols mira la càmera
i ella, com tu, com jo,
prou que s’hi escarrassa,
prou que l’amanyaga,
prou que menysprea d’altres rucades.

De tota manera, el Yorkshire
no li estalvia la sal,
ni la memòria de la salabror,
ni l’enyor, potser, d’algunes llàgrimes.

Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?

Vita va interrompre
les seves versions de Rilke.
El telèfon era Moabit 37-94,
i Friedrichstraβe l’estació d’arribada.

A la Funkturm, una tarda,
en escapada solitària i breu,
Vita va fer-li entendre
la poca durada de les passions humanes.

La conversa, prou animada,
el pols anímic de tant de voltatge,
van aconseguir silenciar
la letal marea humana.
(Les bombes futures
no van enterbolir gens la tarda.)

24 Brücken Allee, una adreça,
avui companya dels fantasmes
d’antigues ambaixades:
la ciutat no havia estat esberlada.

Virginia va retornar a Londres
al cap d’una setmana, malalta.
Vita va començar a creure que
Leidenschaft [passió] era una paraula
de formació ben estranya.

De fet, ni l’una ni l’altra
van pressentir gens
la retòrica del desastre.

Després, sense el teu talent,
totes hem estat, més o menys,
mig monges i mig putes,
mig de claustre, mig de carrer.

No hem tingut el teu pudor:
ens ha mancat l’enginy
del teu secret gentilici,
el talent de sonora mascara.

El meu poeta no valorava
ni paons blancs,
ni música de missa,
ni rebregats mapes.

Com al teu, però,
la mainada cridanera l’atabalava,
i no es delia ni pel te amb melmelada
ni per histèriques dames.

El nostre temps, ben cert,
no ha estat tan patètic com el teu.
Per aquesta raó, potser,
t’hem de retre homenatge;
més encara pel teu vers,
d’agulles tan daurades;
per la teva saviesa,
que ni les traïcions amaguen.

També perquè t’han cantat més
que tots els versos que vas escriure;
tan gelosos, que volien imrnortalitzar-te
amb llapis i pinzells i cameras;

i perquè sempre seràs
tan lluny i tan a prop
de les nostres conquestes,
de les nostres davallades.

Després, sense el teu talent,
totes ens hem sentit com tu,
mig monges i mig putes,
tants dies, tan repetides vegades.

A Carles Riba, en homenatge

No sé si amb un déu advers
vaig començar d’escriure…

(No sé si roman pols encara
en els vostres versos,
ostentosament arrenglerats
a les biblioteques
dels fabricants del meu poble.)

Se massa bé, però,
que rera del mite hi ha dolor,
barbàrie rera la història.

Se massa bé que Dido
és un paper en excés escaient
per qualsevol dona;

i Virgili i Ovidi
i vós mateix
podíeu cantar-la.

Se que Pigmalió no és
un germà distint
de tants d’altres;

ni Eneas un amant
menys sedentari
que l‘Ulisses
a qui donàreu veu nostrada.

Delenda est…?
No! Vós
heu estat
ben explícit:

“La Poesia, cal cercar-la
on se sap que es…”,
sense coneixement, potser,
si amb un déu advers
vam començar o vam entestar-nos
d’escriure.

Us veig en una foto antiga:
éreu jove i bella
i dúieu el poeta, aleshores
infant en braços.

L’escena era bonica
i amagava el déu salvatge:
divinitat a bastament venerada
per vós i la vostra nissaga.

El meu record d’aquella tarda
— d’aquella foto esgrogueïda—
us fa amb un bell capell i un avió
— de quan en deien aeroplà— de paisatge.

M’apreciàreu perquè jo l’estimava
i jo us volia per estimar-lo,
per fer més clares unes ombres
que m’enterbolien certes imatges.

També us hauria volgut salvar,
com a ell, de les grapes inevitables.
Volia tornar-vos al retrat on ell
era innocent i vós jove i mundana.

Tots dos desapareguéreu sense acomiadar-vos,
deixant-me només el record,
aquest caos on he de cercar, sola,
les persones per estimar-vos.

In memoriam, Amàlia Soler