Un dia vam dir-nos-ho, secretament: el dia que podrem parlar no caldrà parlar. Tot estarà dit entre nosaltres, i jamai no daurem dit res, sinó sofert en el silenci corrupte, incorruptible. Ens haurem mossegat entre la boira, besat entre les reixes, bescanviat les nits de lluna que mai no ens havien deixat de pertànyer. Ho saps. Ho sabem. Dèiem que quan vingués el dia no sabríem què més dir-nos. Ni tan sols no gosaríem de sortir a parlar amb els altres. Dubtàvem que no ens en quedés almenys l’agre pòsit de la desconfiança, el caminar maldestre propi de les senderes d’esbarzer. Hem caminat, tanmateix. No ens n’adonàvem, gairebé, i ens menjàvem les passes a les palpentes. Pujàvem campanars per tocar a sometent. Hissàvem senyeres. Cridàvem de tres a quatre i ens torçàvem el peu al Passeig de Sant Joan, davant els polis. No dèiem pas cap paraula fora de to, llavors. Érem cauts com una mostela, sagaços: l’escrupolositat de la por. I serem ja per sempre, potser, malforjats per aquest imperi de paraules tancades en biblioteques de difícil accés. Ho saps. Per això, haurem de fer l’esforç d’inventar-nos noves paraules que ho vulguin dir tot: esbotzar les portes amb els nous mots, capbussar-nos en el fang que inventarem si volem que això no sigui tan net i pur, massa. Cridarem fins a esgargamellar-nos i vindran els nostres, llavors, i ens contemplaran astorats. Tocats de l’ala, diran, folls sense remei. Potser encara ens tancaran sota les lloses del monument a la victòria, i ens faran fotografies quan ens posin la corona de llorer… Serem per sempre més els soldats desconeguts d’aquests quaranta anys de fetus deformats per les tempestes: avortaments de matinada, rostres sense fi. La nostra victòria ja no serà nostra, dius. Per què la vols, la glòria? T’has donat sencer, i encara ofereixes la torna dels darrers moments, tu. Perdràs tota la sang, com volies. Et moriràs recordant. Explicaràs als teus renéts com anaven les batalles a cops de roc, els detalls accessoris d’una pintada al camp de la Bóta, la refulgència dels estels dins les senyeres entrevistes, el teu silenci… Has perdut el teu alè en milers de petites trifulgues bèsties que ja ni pots mínimament recordar, ara, recordar i deixar de recordar aquest llarg mal somni del feixisme. I pensa, però, que quan clavàvem manotada a l’espessor de la boira entre les cases, ja d’altres s’havien ajaçat al catre. I la teva vida, ara, només un record heroic que s’apaivaga lentament amb el temps. Quan arribi la llibertat —deies— tot tindrà l’aurèola de la lluita victoriosa. Realment: la llibertat arriba amb un seguici de corifeus i llepaculs, de bandarres i aprofitats. No tothom, però, és dar, Tu t’has consumit a la presó, o t’han omplert el cap de bales. I callaves. Somiaves el dia que podries parlar. O millor, cridar. O millor encara, assassinar els assassins. Però ja veus, la victòria és de tots, company : com una criatura de bolquers que no es pot encostipar. Els metges, veus, la vetllen. I són els mateixos ‘metges d’abans. Un dia vam dir-nos-ho, secretament : el dia que podrem parlar, ja ,no, caldrà parlar. Uns altres diran el que nosaltres no hauríem mai dit. I allò que haguéssim volgut dir ja no tindrà cap sentit. Deies. Afirmaves que tot hauria de canviar: des de les veus dels locutors que t’anunciaven els afusellaments amb un retoc esmolat del vell cinisme, a la compaginació dels diaris que sembraven les veus de la mentida. Ni el mateix paisatge no hauria potser d’haver estat el mateix, aquest dia. I dius que potser encara no ha arribat. Què hi farem, nosaltres. Estem cansats, ja, extenuats, i amb la boca seca. Érem massa joves per a mesurar correctament fins a quin punt no caldria cedir una mica de terreny, el dia que la victòria arribés. I ara l’hem vista arribar: dalt del taxi i amb propina de cent dòlars, amb una munió de gent que l’esperava a l’estació, amb els cants patriòtics de la gent que agitava els mocadors mentre el vaixell atracava. No ens ha conegut, però. I nosaltres no hem gosat ni abraçar-la. Ens ha passat llunyana i freda. S’ha tancat en un despatx amb aire condicionat i secretària a l’entrada. Ens hem quedat a la porta i hem assajat de recordar de quin color era la nostra bandera. I hem adduït que el nostre estendard era fet d’esquinçalls de silenci i de ràbia, de mal d’estómac i de fel, de vòmit, i de por, de garrotada i corredissa, de mala llet, de mala llet, de mala llet, i de por, de no fiar-se ja de res i de por, de mala llet i de silenci. Vet aquí el nostre panorama, company. Algú s’ha quedat amb els nostres millors anys, els anys de no gosar dir res esperant el dia que, ell, sol, ho diria tot.
