Josep Piera Rubio

Sentir el verd perfum d’un hivern calm,
les flors del gel emblanquinant els cims,
la transparent certesa del mar prop.
Sentir…
l’eco llunyà de les lloses antigues,
el fred silenci perfecte del marbre,
el que fou i no és, la joia absent.
Sentir…
el lleu batec de l’ombra que gotinya,
el tot en el no-res, un vol d’ocell,
la vida que roman i que no és vida.
Sentir…

* *

Sentir la mort que ha mort i és ara temps,
el viu psalm solitari del sentir.

A Elias Canetti

La nit finia i jo tastava uns dàtils.
La ciutat m’oferia l’abraçada
del passat, paraules entranyables
com ara “ma”, ara “bacora”, ara…

Carrerons callats amb combois de xicons
i mirades lluents que somien millors vides.
En un bar buit, la tele recita versicles de l’Alcorà.
L’aire perfumat d’espècies, d’orins, d’aigua de roses.

De nit, xavalets i bicicletes, estels fugaços;
llums de festa a la plaça, sons i fums que s’enlairen.
De dia, robes de colors, ulls a l’espera,
mans oferents com magranes madures.

Les flames d’uns xiprers fan del capvespre un desig,
del temps la meravella, del que no es diu la música.

El fosc delit ardent que vaig buscant
per aquest mar de llum i d’esperances,
delit de ser aquell infant d’estels
que un dia va sentir-se somni d’àngel,
m’ha dut ací, com nau a la deriva,
fins al teu port de cendres esmolades,
lluna del blau Egeu, foc adormit
com l’ocell que renaix en immolar-se.

Illa del cel, nascuda de la flama,
erma de verd, fèrtil en hecatombes,
et desitjava tant, tant t’estimava,
que abans de posseir els teus abismes
ja et volia com ets, filla de l’alba
amb vinyes arrapades a la vida,
cingles d’estral, platges de freda lava,
on l’home, com les roques, canta i plora.

La mar, xiprers, columnes, capitells,
en un cartell descolorit pels anys
a la paret del bar d’una estació.
S’anuncia l’estiu en una illa.
Un vell record em ve, un desig fosc.
Prenc un cafè. Vaig sol. Faig temps. De pas.
Sempre de pas, no importa cap a on.
A l’espera del que ha de venir,
el tren, el tren, és clar, per dur-me on vaig.
On vaig? No importa gens. Avant, avant.
De sobte —un toc— sona un acordió,
i un xicot cec, amb trista veu, passeja
una desconeguda melodia
entre la gent que espera per marxar.
Tot es fa clar en el seu ser concret,
fugaç, únic i etern: aquest instant,
el cafè trist, una amarga cançó.

En els somnis joves, Grècia era la mar
desitjada de llum, de goig salat.
Eren parets de calç rient d’estiu
i un cel tot blau entre marbres divins,
un got de vi daurat amb gust de bosc,
una tallada de meló a les mans.
Ara, que hi he tornat, si mai es torna
enlloc, no sé ni on vaig, em deixe dur.
Davant, la lluna al ple, l’Olimp nevat,
la mar molt lluny i jo mirant la nit,
la foscor transparent de l’hivern grec.

“Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.”
Això m’ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m’era la mar
i una petita barca anant-se’n lluny.
La mar, la mar…, i jo: res més, res més.

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Ja no sé escriure poemes d’amor
com aquells, ardorosos, que de jove
dedicava a ningú; a ningú, o al desig
d’un algú sense nom. No de tu.
Potser els anys m’han fet més púdic
o és que el desig no sap trobar els mots
per dir el que sent quan te m’apropes
a poc a poc, i et veig venir de goig
mentre t’espere. No sé dir-te que et vull,
que et somie despert i et tinc en somnis,
que en el desig i en el deler t’estime.
Que en el deliri et tinc i et veig venir.
Que em sent tot teu, lligat a tu, de cos
i de voler, de pell a pell, i d’ànima.
Dic que ets la mar per on navegue,
i a penes s’insinue el que vull dir:
el goig, la llum, el vi, el bell viatge…
No dic però la por del nàufrag sol,
llavis de sal, brut d’algues i nafrat,
cremat pel sol a la platja deserta.
No dic el dol, ni dic la solitud,
ni dic la por de perdre’t. Això no.
A tu, a qui tant he estimat.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu et cante ara, sols a tu.

Va corrent pel jardí
cantant el seu amor amb mots alegres,
com l’aigua de la font
va rient i saltant entre les roses.
El cos esvelt vesteix
de vels lluents que en moure’s transparenten
i un bell collar de perles
llueix al coll, com els capolls que esclaten
les gotes de rosada.
Als llavis du el fresc somriure dolç
de qui se sent feliç
i ho diu amb clara veu de pura llum
creient que, on és, no hi ha
ningú que escolte el seu secret joiós,
ni cap perill de res.
De colp, un branquilló tot ple de punxes,
com un parany, l’enganxa.
Amb arraps a la pell a terra cau.
Un plor tendre i amarg
fereix la nit. Adolorides perles.
Un llamp llunyà. I, a l’alba,
en la grisor més grisa, núvols negres.
Brutes de sang i pols
entre pètals marcits roden les llàgrimes.
La lluna nova fuig.
El jardí no té ja cap joia jove.

Estic gitat al llit, malalt.
L’estiu, fora de mi, crida joiós
d’ocells el temps dolç de natura.
Tinc quaranta anys passats. I ara,
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
Estic gitat al llit, malalt.
De lluny, per la finestra i l’ombra,
m’arriben cants que juguen
de bells infants, desconeguts i feliços.
Juguen el joc estrany del futur,
el joc del temps, l’estiu, la vida plena.
Jo en sent només les veus, distants i rialleres,
i els veig escabussar-se en l’aigua clara,
fets de llum, nus els cossos, rics de goig.
Malalt, al llit, tot sol, gitat
–també els records queden lluny, criatures–,
no em queda cap més joc que l’esperança.

Què és el desig, que m’ha fet rosegar
els pinyols de les olives del seu plat?
Manuel Forcano

Què és el desig? I la imatge amb què et respons,
amic de lluny, expressa la part animal
i alhora amarga, que només sap dictar la poesia.
El desig és allò que ens mou i ens salva,
tot i que també destrueix i condemna;
allò que tant permet arribar al goig com caure en la follia.
Del desig ve la vida, i la vida —com diuen els antics!— té de tot:
instants del goig fantasejat o aconseguit,
records amables de mil cossos perduts,
sublims soledats i fantasies, delits i dolors…, de tot.
L’aire alexandrí se t’endú entre meravelles, estimat.
Disfruta dels sabors dels dàtils, llepa’n
les tendres asprors i les mels més confitades.
Aprofita aquest temps sant que el Nil et regala
i beu de les copes que et siguen ofrenades.
Teu és el goig ara, viu-lo!

He perdut les paraules
ara que tu t’has mort.
Ara
ara que te m’has mort
he quedat
sense res, com una criatura
en nàixer, lluny de tu
despullat
amb crits
amb plors
amb llàgrimes
però mut
sense un gest
sense mots per a dir
que t’he estimat
que et tinc
que et duc
dins meu
part viva del record
per sempre

Mentre em trobava de permís a casa després d’haver abandonat l’hospital de Mallorca, a Gandia s’inaugurà la primera i popíssima llibreria especialitzada en llibres i músiques en català. No n’hi havia hagut mai cap altra d’igual, mai dels mais; ni tampoc de semblant. Abans era impossible trobar llibres en català. Se’n deia Concret-Llibres, però, a més de bons llibres –fins i tot d’importació clandestina–, tenia discos insòlits de clàssics i de jazz. Molts llibres prohibits arribaven en edicions argentines, com les de Losada, que ens eren un mannà espiritual, i els fullejàvem d’amagat com si es tractara d’excitant pornografia moral. Vaig anar a la inauguració de Concret-Llibres amb uns pocs amics ateneuístics, Joan entre ells. A l’acte, hi havia convidat Terenci Moix, un jove escriptor de Barcelona. Acabava de treure un assaig sobre cinema –açò no ho recorde bé–, en castellà, i havia publicat feia poc La torre dels vicis capitals, un conjunt de relats de transvestits en català. Durant la presentació va parlar divertidament de quina era l’educació sentimental dels xiquets de postguerra, de la tremenda influència que en el tendríssim imaginari dels adolescents hispànics havien tingut els còmics –una manera nova d’anomenar els tebeos–, les pel•lícules de Hollywood, la novel•la americana…

Els meus amics i jo el sentíem parlar com un més de la colla, i ens feia somriure amb les seues opinions heterodoxes, atrevides, i la manera de dir-les en el seu barceloní rialler i burleta. El que deia semblava novedós, modern i descarat, més que no escandalós o perillós. Existia la censura, llavors, i en tots els actes culturals hi havia un policia secreta camuflat entre el públic. Li vam fer una pregunta beatífica i insolent en acabar la presentació. Ell ens respongué amb simpatia i, fumant-se un cigarret, se’n va vindre a parlar amb nosaltres, després de dedicar i de signar uns quants llibres. Ens va fer més cas que a ningú, potser perquè érem els més joves en aquell acte. O més joves que ell, encara. Vam parlar de literatura, de les bondats i de les raons d’escriure en català, i de cinema, i de més coses. Hi havia una comitiva de prohoms que anaven a sopar a L’As d’Oros, i el Terenci –ell volia que l’anomenàrem així– ens hi convidà, pel seu compte i risc, al meu amic i a mi. Hi vam anar ben contents. Aquesta va ser la primera vegada que vaig conversar d’igual a igual amb un escriptor contemporani, i vull dir que, de resultes d’aquesta trobada vaig llegir Tendra és la nit, de Scott Fitzgerald en català. Amb les bromes i les rialles del Terenci entrava en contacte amb el valencianisme polític –aleshores tan il•lusionant com clandestí– i alhora amb el catalanisme cultural modern. Barcelona esdevenia el punt de referència de la progressia d’esquerres, la ciutat on era possible viure la nova vida en llibertat. Això em va marcar, a penes tirats el temps de la mili i l’uniforme d’aviació, com un patiment inútil, o com roba bruta, en un racó.

Estant de guàrdia la nit de Reis, amb un fred que glaçava l’alé, pel transistor anunciaren que acabaven de donar el premi Josep Pla a Terenci Moix per Onades sobre una roca deserta. Me’n vaig alegrar. Vaig eixir a la fosca i la gelor cremava. La nit era un fantàstic tapís d’estrelles, tot i que Mallorca no tenia res de Hollywood, ni tampoc del Ritz. Vaig encendre un cigarret a la salut del Terenci, fent un brindis de fum al cel, és a dir, com una felicitació.

L’any al Puig Major s’acabà després d’una nevada genial que, en passar Reis, va deixar la serra de Tramuntana com una mena d’Himàlaia en miniatura. La nevassa va deixar congelats els millors talls de temps al frigorífic del record. Ja que havia estat un any en aviació, i no havia pujat mai en cap avió, vaig fer la tornada a casa volant per incorporar-me més de pressa al món de paisà –o de persona–, i oblidar entre malsons el Puig Major. Molts anys després, durant un viatge per Sicília, un escriptor, Gesualdo Bufalino, em digué: «El record és la bena que fa que les ferides no s’endenyen i puguen acabar sanant sense perill de gangrena, de manera que, al final, acaben desapareixent-ne, fins i tot, les cicatrius». Vaig eixir de Mallorca, i del Puig presó, amb una carpeta plena de papers i d’entusiasmes. Al cap de poc, tanmateix, la carpeta la vaig llançar al foc, i els entusiasmes els vaig refer fins que van deixar d’entusiasmar-me i els vaig abandonar. No volia pensar més en uniformes. Em sentia desconcertat, novament. Havia passat més d’un any des de la decisió de marxar a València, i em trobava pitjor que abans.

Tenia els estudis empatanegats, tornava a gandulejar per Gandia, perdia el temps amb tertúlies a la cafeteria Moreno, i el soterrani de l’Ateneu –cada dia més animat i més pel•liculer–, sense saber ni què fer, ni on anar, ni, ni, ni. Com si no hi hagués escapatòria possible a la mediocritat. Em passava les vesprades llegint, acompanyat d’un café, quan no discutint de follies racionals amb Jesús, o xarrant amb aquest o aquell de misèries quotidianes o de les nostres angoixes o agonies existencials, tant de moda llavors, per la lectura de La náusea, de Sartre, i La peste de Camus. Em sentia un inútil rematat, i estava avorrit de viure avorridament, tant, que només pensava a marxar lluny. Com sempre. ¿On? No importava. El que importava era anar-se’n, anar-se’n: València, Barcelona, París, Londres… Era indiferent. L’estiu del 69 no podia saber, ai!, el que havia de vindre. En aquestes, Joan em va fer d’àngel salvador una vegada més.

Ell em digué:

—Al meu poble hi ha un grupet teatral. L’ha muntat un seminarista amb l’ajut del capellà de la parròquia. Porten tot l’estiu assajant una obra i se saben els textos de memòria. Però han triat una cosa molt moderna i … Els he parlat de tu. ¿Vols que anem a vore què porten entre mans?

l vam anar-hi. Era un divendres de les acaballes d’agost. L’obra era un rosari d’esquetxos pacifistes, molt ben intencionats, d’un tal Miralles. Els actors eren joveníssims alumnes de batxiller, i alguns del seminari. Vam veure el que sabien i el que tenien preparat. Poca cosa. L’obra es feia llarga, massa llarga, si no se li donava un fil argumental més àgil. Em vaig fer càrrec del muntatge i, en arribar a casa, vaig imaginar un conductor escènic per a lligar una tria trepidant d’aquelles històries. L’obra s’havia d’estrenar per Sant Miquel, el patró de Bellreguard. En un parell de setmanes vam organitzar un daltabaix. El teatre era una allargada sala freda de cinema de postguerra que també aprofitava de teatre parroquial. Per no tindre, però, no teníem ni diners per a cap decoració. Vaig aplicar l’estratègia del teatre pobre i la catarsi, la provocació. Els personatges, vestits amb texans, es dirigien en directe al públic. Ningú no havia vist mai res semblant. Ni els mateixos actors de l’obra, jo un d’ells. Recorde que l’obra la començàvem amb la música d’una cançó de Núria Espert, una de les Cançons del gueto, mentre un grupet d’actors entraven al teatre pel pati de cadires, que no de butaques. Llançaven acusacions al públic, la majoria de familiars encuriosits. En pujar a l’escenari, se’ls n’afegien més, que seguien llançant consignes i renecs al públic, fins que desapareixien darrere d’un mur blanc. La gent estava nerviosa i n’hi havia qui se’n reia. S’apagaren els llums d’escena i se n’encengueren uns altres al darrere del mur blanc. Els espectadors veien una filera humana d’ombres negres i prou; com una gentada a punt de ser afusellats. Començaren a sonar sirenes, a sentir-se colps a la porta del carrer, i el trequeteig de trets de metralletes. Les ombres es caragolaven i queien lentament a terra, al darrere del mur blanc, amb gestos de terror, moviments d’espant, i ni un ai! Les ombres ho feien tot tràgic, i fantasmal. L’efecte volia ser un homenatge a Goya i a Al Guernika de Picasso, si més no en la bondat. Quan els cossos van deixar de bellugar-se, quan els sons de les metralletes van callar, la gent no sabia si aplaudir, tímidament; al fons, començà a sonar Lili Marlen, cantada tristament per l’altra Marlene. La sala, llavors sí, esclafí en un aplaudiment o palmeteig estrepitós.

Recorde bé aquest inici per la manera com vam aconseguir el dramatisme desitjat. Quan els actors intentaven expressar corporalment els impactes de bala davant mateix del públic, l’escena de l’afusellament no prenia cap to tràgic sinó tot el contrari: feia riure. Quedava fins i tot ridícula. Aleshores, mentre em desesperava, un xaval passà per darrere del llençol que hi havia al fons de la caixa de l’escenari i que servia de pantalla per fer cinema. Vaig demanar si aquell llençol es podia tirar un poc més avant i ho van fer. Vaig demanar si es podien posar uns llums a l’altra banda, i un dels actors, que sabia d’això, no sols va dir que sí, sinó que ho va improvisar. Vaig demanar als actors que es posaren de cara a la paret i d’esquena al teló, i que feren el mateix d’abans. Quan l’afusellament es convertia en un tètric joc d’ombres xinesques, vam tindre clar que els déus ens havien ajudat.

En una altra escena féiem un cant plàstic a tota mena d’amors –els purs i els sexuals, els impurs i els espirituals–, i en una altra projectàvem diapositives sobre els mals de la bomba atòmica a Hiroshima. Per acabar, convertits en una colla angèlica amb texans, llançàvem pètals de roses al públic mentre Araceli Banyuls, la nostra barreja de Joan Baez i de Massiel, cantava una cançó de pau perfectament conciliar, i els altres li féiem un la, la, la no gens festivaler ni eurovisiu. Va ser l’apoteosi. I tots contents, el capellà inclòs. Tant va ser l’èxit de l’obra, Elegia por la guerra –li vam posar–, que l’arribàrem a estrenar, amb variacions de happening, en un local parroquial de Gandia, i a València, en un col•legi major. Per a l’estrena de Gandia vam fer un programa de mà que, tants anys després, encara manté l’aire fresc del jovent d’aquells anys. El text exigia el dret de dur una vida diferent i al nostre gust, manifestava el rebuig a un món fet de violència i fonamentat en la guerra, i es definia a favor del teatre en tant que art per a una immensa majoria, i acabava fent una crida vital, amb uns versos de Walt Whitman, que deien:

Estoy con los que avanzan
de frente por toda la tierra.
Con los que renuevan el hombre
a fin de renovar todos los hombres.

Una declaració. L’èxit de l’obra va dur friccions, enveges, punyetes, manies, censures, i tot aquell teatre d’intencions pacífiques acabà malament. Sol passar això. L’experiència, si més no, just per la dramaturgia que assolí, per la passió que hi posàrem, per les avinences i les desavinences que tinguérem, per tot, final grotesc, joies i drames posteriors, va ser vitalment extraordinària; tant, que aconseguí mostrar-nos, a més d’un, el camí desitjat: València, novament.