Plàcid Vidal i Rosich

A Barcelona s’anunciava amb solemnitat la pròxima conversió del setmanari La Veu de Catalunya en diari, el qual havia de començar a sortir quotidianament el primer jorn de l’any 1899, i tota la premsa de la regió catalana es feia ressò d’aquell important esdeveniment. Josep Aladern, amb aspiracions i necessitats, ja anava consumint-se en l’estat gris de Reus, i va escriure, pregant, a Narcís Verdaguer i Callís, un dels principals organitzadors de l’empresa del nou diari. L’influent individu de seguida va contestar al sol·licitador oferint-li el càrrec de redactor-corrector de proves del diari La Veu de Catalunya, amb honoraris de cent cinquanta pessetes al mes.

[…]

Ens venguérem aquella botiga de llibreria de Reus; transportàrem el material d’impremta a Alcover, deixant-lo, interinament, arreconat en la nostra casa pairal, i el meu germà, amb la seva muller i els seus fills, se n’anà a viure a Barcelona, a recollir el primer exemplar del primer número del diari La Veu de Catalunya que sortir de la màquina, exemplar que Josep Aladern guardava amb goig i ensenyava a tothom que en visitar l’amic li parlava del nou qutidià. A Reus, la botiga de llibreria del carrer de Jesús la traslladaren de casa, al carrer de Monterols, en lloc més cèntric. La convertiren en un establiment de venda d’obres per a col·legial i d’objectes d’escriptori. Va acabar-se la tertúlia i la plèiade d’escriptors i artistes restà dispersada.

Fa molts anys que no us he vist, i us vaig veure molt poques vegades, però vós sempre heu estat ben present en mi, per l’interès que em van tenir les nostres entrevistes, amic Pérez-Jorba.

Finava el segle XIX. Jo encara no us coneixia personalment. Per l’amistat que us lligava amb el meu germà i pel discerniment dels vostres judicis crítics que jo veia aparèixer en mantes publicacions de l’època, atraient en el meu esperit de jovenet l’atenció vers les evidències dels moderns escriptors nacional i estrangers, vaig tenir voluntat de confiar-me als vostres consells per a guiar les meves aspiracions per la via de l’art que m’il•lusionava en els meus somnis d’or, creient que vós, junt amb aquell que en la meva família m’havia despertat afició veient-lo escriure, podíeu ajudar a formar el món del poeta que naixia frisant en sentiments de gran infant, cavaller de la vida animat en el corser de les il•lusions.

De la vila d’Alcover estant, d’on el meu germà, en l’any 1896, havia reemprès la publicació de La Nova Catalunya, aquella revista que vós hi obríreu una secció de «Notes sobre el moviment intel•lectual de fora», vaig començar a trametre-vos a Barcelona els meus versos, sol•licitant el vostre parer sobre ells; i vós sempre anàreu atenent-me amb simpatia i fe, encara que en els meus assaigs literaris haguéssiu d’assenyalar nombrosos defectes; i en les cartes que m’acompanyàreu els originals, de retorn, me féreu justes reflexions, que en tot quant jo pretenia vaig saber comprendre-les, revalent els meus sentits en interés de perfeccionament ideal, afant que ja no ha abandonat mai a aquest espiritualista fet home purificador de la realitat en els seus somnis d’or.

En aquell temps sortia a Reus el diari Lo Somatent, i com vós n’éreu un constant i fervent col•laborador, donant-hi aire de moderna intel•lectualitat, en la ciutat del Camp de Tarragona es parlava molt de vós entre els joves aspirants, retraient-vos sempre sempre amb ferm entusiasme, principalment Hortensi Güell i Miquel Ventura Balañà, en les converses que tinguérem allí en la temporada de l’estiu de l’any 1899, per motiu d’haver estat ells companys vostres a Madrid aquell propassat hivern. Per tots nosaltres éreu nomenat «En Jorba» i tots nosaltres en les nostres cartes us consignàvem així. L’al•ludit Ventura (que no podia sofrir els cognoms castellans i llavors escrivia amb ny el seu Balañá) fins va posar «Joan P. Jorba» en un article que va dedicar-vos.

En l’any 1900 ens vam veure per primera vegada, a Barcelona, quan feia poc temps que vós havíeu arribat de Madrid. Recordo que vau venir molt mal impressionat de la capital d’Espanya, que no ho trobàreu elements de vida intensa en el poble ni en la intel•lectualitat; que, descomptant rares excepcions, els millors al•licients que hi reconeguéreu foren els mateixos vostres companys catalans, sobrevinguts allí els uns per conveniències materials i els altres per expandiment de vida lliure, tots sempre tenint en el fons dels seus pensaments la visió de París, ciutat del món de les arts, que aquell a qui més ha sabut atreure heu estat vós.

En la nostra primera entrevista vam parlar dels grans poetes francesos moderns i d’alguns que en altres nacions lluïen influïts per aquells que havien iniciat nous corrents en la literatura: de l’italià Gabriel D’Annunzio, que vós n’havíeu fet un detingut estudi en la Catalonia de L’Avenç; del nicaraguà Rubén Darío; i del portuguès Eugenio Castro, que en aquelles ocasió me’n vau llegir una traducció vostra i que em va causar un efecte agradable que em va tenir extasiat.

Amb tot, en la nostra conversa de discerniments i admiracions, no es va oblidar al nostre original i independent Joan Maragall, alternant-hi també el record d’altres amics poetes catalans que m’havíeu recomanat, entre ells, Emili Guanyavents i Claudi Planas i Font.

A la segona vegada d’entrevistar-nos, en aquell mateix any, em vau parlar de Goethe, assenyalant-me’l com el poeta més genial.

Vau treure-vos de la butxaca un full de la revista Catalonia, i amb tota la vostra vehemència, tant llegint com de memòria, vau posar-vos a recitar la «Dedicatòria» del predilecte autor, traduïda per Maragall.

Que magníficament vaig sentir brollar aquells versos! Oh, quina emoció! Per a mi fou com el descobriment d’un nou món, l’ascenció al paradís. Jo que, arran de publicar-se, ja havia llegit aquella traducció i no havia sabut compenetrar la grandesa d’aquelles idees i imatges, fent via el poeta «per la muntanya amunt alegrament», delitant-se amb les meravelles de la natura i glorificant-lo l’aparició de la dona divina oferint-li el vel de la poesia, que «els dolors de la terra ell els esborra» i «fa llit de flors del llit de la presó»! El vostre esment, seguit de la relació que em féu al geni de Goethe, transcendint l’eternitat del verb per intervenció de la gràcia maragallenca, llavors portada a la vida per vós, amic Pérez-Jorba, va encertar de ple en la meva jovenesa. Aviat les esparses de la «Dedicatòria» posada en català van restar fixes en la meva memòria, paraula per paraula, fent-me batre el cor a l’ànim de les aspiracions, i en vaig anar parlant amb l’entusiasme propi de la meva edat a tots els meus companys de vocació, que també sempre hi pensaren, i recitàvem aquells versos per nostre camí, resolent com Joan Puig i Ferreter que la tant significativa composició fóra el nostre credo. Totes les botigues de llibreria i totes les parades de llibres venturers anàrem recorrent en cerca d’obres de Goethe, que era el nostre déu entre tots els ídols; i de tant com l’estimàvem, escampant el nom, per tot arreu on hi havia gent més o menys il•lustrada féiem ressò de l’autor de Faust i de Wilhelm Meister, exalçant-lo i discutint si s’havia de pronunciar Go-e-te, Gue-te o Guet, convenint amb el company Puig que nosaltres diríem Guete, que era tal com ho havíem sentit pronunciar a vós, i que ens era de la manera més agradable. ¿Somrieu, amic Pérez-Jorba? Aquestes coses, quan es viuen, són trivials, mes quan es recorden, impregen el cor d’una poesia que ve consagrada pel fill de Francfurt coronat a Weimar.

La tercera vegada que es vaig veure, amic Pérez-Jorba, va ésser per a fer-me a saber vós que marxàveu a viure a París, que fou en l’any 1901, i estàveu molt content de poder realitzar aquell vostre ideal que ja m’havíeu fet conèixer en la conversa. De llavors ençà jo no us he vist més sinó en la primavera de l’any següent, que vós vau venir per alguns dies a Barcelona. Recordo que parlàveu de París elogiant-lo sense exageracions, amb una naturalitat que en la nostra capital catalana i al costat dels vostres compatricis que hi vivíem remarcàveu la superioritat sense voler-nos inferiors.