Pompeu Fabra i Poch

Jo no sé, a vós, alcalde, a la comissió organitzadora de l’acte, i a tots, de quina manera donar-vos les gràcies més efusives […]. Jo em penso que aquest homenatge que em dediqueu a mi el dediqueu també a tots els que han treballat en l’obra de reconstrucció de la nostra llengua. Gràcies a ells, el català avui ja pot entrar a tots els centres importants de cultura.

El present DICCIONARI no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l’Institut. En aquest, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, en el Webster, anglès, o en el Petrochini, italià), poden acollir-se des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots els altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acullir-s’hi i àdhuc convé que s’hi acullin. Però no així en un DICCIONARI com el present, que pretén ésser normatiu i en què llur inclusió podria semblar un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què remplaçar l’habitual, sia aquest bo o dolent. Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el DICCIONARI GENERAL, tal o qual mot peculiar de la seva contrada; però que pensi que si aquest mot ha de figurar un dia en el diccionari general de la llengua literària, ha d’ésser perquè un escriptor d’aquella contrada l’elevi, ell que el coneix bé, a la categoria de mot literari.

Una construcció va actualment generalitzant-se en la llengua parlada que caldria combatre per tots els mitjans, començant, naturalment, per evitar-la en absolut en la llengua escrita. És tenir que.

A cada moment sentim, en efecte, expressions com aquestes: Tens que fer-ho, Tenir que treballar, Té que anar-hi, en lloc de Has de fer-ho, Haver de treballar, Ha d’anar-hi. Tals expressions són del tot inadmissibles, i és inexplicable que la llengua escrita les aculli, afavorint així llur propagació.

Tampoc semblen acceptables les construccions, avui ja tan corrents, Hi ha que callar, Hi havia que anar-hi, Hi ha que veure-ho (traduint Hay que callar, etc.).

A mesura que aquestes expressions van generalizant-se recula el verb caldre. La llen­gua escrita en fa un ús cada dia més limitat. Fa pena de constatar, en la majoria dels originals que passen per les Oficines de l’Institut, l’absència quasi completa del verb caldre, substituït sistemàticament per les perífrasis a què ha de recórrer el castellà per mancança d’un verb equivalent al nostre caldre o al francès: ésser precís, ésser de necessitat que, fer falta que, etc.

Per damunt dels parlars catalans, els nostres escriptors medievals havien format una llengua escrita única, una llengua literària en la qual traspuaven a penes les diferències dialectals: el català que s’escrivia en els inicis de la renaixença no era pas la llengua moderna que hauria sortit d’aquella llengua antiga si no hagués sobrevingut la de­cadència literària; però calia que ens decidíssim a escriure en català, encara que fos en el català pobre i deturpat de la decadència, perquè un dia poguéssim arribar a formar de nou una llengua catalana, una llengua literària que fos digna successora de la nostra gloriosa llengua medieval. I és gràcies a la instauració dels focs Florals que el nombre escassíssim dels conreadors de la llengua catalana veié augmentar-se i s’assegurà la continuïtat del seu conreu, sense la qual l’obra de redreçament avui acomplerta no hauria pogut mai realitzar-se.

[…]

Potser podia retreure’s als antinormistes que, en ares de la unificació ortogràfica, no sabessin fer el sacrifici de llurs preferències com havien fet els membres de l’Institut d’Estudis Catalans; però ells no es trobaven exactament en el cas d’aquests, els quals s’havien obligat per endavant a acceptar els resultats d’unes votacions i havien par­ticipat en les llargues discussions que les precediren. Si ells creien que algunes de les normes de l’Institut  eren equivocades, hom s’explica que tractessin de mantenir les que jutjaven preferibles. Es clar que era de doldre una actitud que entrebancava la difusió de la llengua escrita, i per això nosaltres, els innovadors, els hem combatuts en moltes ocasions; però jo declaro ací ben sincerament que si alguna vegada —que no ho recordo— hagués estat excessivament agressiu amb ells, me’n penediria, perquè, en llur actitud, els guiava indubtablement el mateix afany que a nosaltres: el d’atènyer la major perfecció de la nostra llengua escrita. Jo havia confiat sempre que, en el moment que el català fos declarat llengua oficial i cridat per tant a ésser après i emprat per tots els catalans, ells deposarien patriòticament llur actitud. I així ha estat: l’Aca­dèmia de Bones Lletres ha publicat, en el seu darrer butlletí, aquesta declaració d’ad­hesió a les normes ortogràfiques de l’Institut: «Una altra renúncia per part de l’Aca­dèmia ha estat el del sistema ortogràfic creat per ella quan els estudis filològics no eren encara corrents i defensat en campanyes persistents i enèrgiques. Però la infran­gible constància d’aquesta defensa, que podia ésser una virtut dins una lliure palestra literària, hauria estat funesta si hom l’hagués volgut continuar en el moment que al català, esdevingut idioma oficial de Catalunya, li calia tenir una unitat externa que el fes apte a tots els serveis del poble, avui en ple període constitutiu d’autonomia. És per això que l’Acadèmia ha adoptat les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.»

[…]

Quant a l’obra de redreçament, seria un error de creure que ja no ens manca sinó de fer uns lleus retocs al sistema gramatical, d’acabar de fixar la sintaxi, de donar aco­lliment a aquest o a aquell mot arcaic o dialectal: en el moment que el català va penetrant en medis d’on fins ara havia estat bandejat, va veient-se com està encara inacabada l’obra de depuració del seu lèxic; cal refer els vocabularis tècnics; una infinitat de coses dels oficis, de les arts, de les indústries, són designades amb mots castellans; cada dia plouen les preguntes: com se’n diu en català de tal cosa?, les quals caldria sovint mudar en: com se n’hauria de dir en català de tal cosa?…

I, quant a l’obra de difusió de la llengua, pot dir-se que tot just comença. I hi haurem

de posar el màxim esforç, perquè —enteneu-ho bé— no es tracta solament de difondre l’ús del català en el sentit que la gent s’acostumin a escriure preferentment en català en lloc de fer-ho exclusivament en llengua castellana, sinó de difondre la coneixença de la llengua literària, d’aquesta llengua depurada i normalitzada que tant ens ha costat d’elaborar, i que no és pas el pobre català que parlen la majoria dels catalans i que s’escriu habitualment, ple de castellanismes i de vulgarismes vergonyosos. Cal fomentar l’ensenyament del català, sobretot entre els qui millor poden difondre’n la coneixença en la massa parlant catalana: els qui escriuen per al públic i, des d’ara, els mestres. Cada dia augmenta el nombre dels  qui llegeixen el català; però el català que els ofereixen les nostres publicacions ¿és sempre correcte? El català serà —és de creure— ensenyat  aviat en totes les escoles de Catalunya; però ¿saben el català tots els mestres? Pensem  que si no anem de pressa en aquesta tasca de difusió, correm el perill que l’obra de redreçament realitzada ho hagi estat endebades. El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bi­lingüisme, l’únic mitjà de resistir a la influència pertorbadora de la llengua forastera, és la coneixença perfecta de la llengua materna. Sense ella, continuarà fatalment la castellanització que començà durant la decadència i que la renaixença no ha deturat pas.