Josep Lluís Pons i Gallarza

Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, triar d’enyorança,
perquè vulles tornar-me,
dels béns que n’he perduts, sols l’esperança.

Ton delicat fullatge
que sota lo cel blau l’embat oreja
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
[…]
Arbre amic del que plora,
dosser sagrat d’eternitat serena
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça,
la saba n’ix que ton brancatge muda.

Jo moriré, i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva:
res serà del que és ara:
tu sobre el blau penyal romandràs viva.