Ventura Pons i Sala

Entrà en el món del teatre a vint anys, i el 1967 dirigí la seva primera obra, Els diàlegs de Ruzante, seguida de Nit de reis (1968), de William Shakespeare; Aquell atractiu que es diu el Knack o qui no té grapa no endrapa (1969), d’Ann Jellicoe; Allò que tal vegada esdevingué (1970), de Joan Oliver; L’auca del senyor Llovet (1972), de Jordi Teixidor, i un llarg etcètera. En el camp del cinema, publicà articles sobre el tema a “Serra d’Or”, “Destino” i “Presència” i al diari “El Correo Catalán” abans de debutar amb Ocaña, retrat intermitent (1977-78). Projectat al Festival de Canes, l’any següent insistí en el mateix tema amb el curt Informe sobre el FAGC i després dirigí el sainet El vicari d’Olot (1980-81). El 1985 registrà la marca Els Films de la Rambla, amb la qual ha produït la totalitat de la seva filmografia des de La rossa del bar (1986), un film intimista i de baix pressupost sobre la necessitat d’afecte; seguida per la comèdia Puta misèria! (1989), rodada a València. Després inicià una trilogia basada en guions de Joan Barbero: Què t’hi jugues, Mari Pili? (1991), Aquesta nit o mai (1992), premi de Cinematografia de la Generalitat al millor director, i Rosita, please! (1993), comèdies sobre les relacions de parella en un to desinhibit i un humor gruixut que crearen escola però acabaren per liquidar la fórmula. Després canvià de rumb amb l’adaptació de diversos relats de Quim Monzó que componen El perquè de tot plegat (1994). La bona acollida crítica i el premi de Cinematografia de la Generalitat afirmaren un camí que el cineasta ha seguit amb quatre adaptacions teatrals: Actrius (1996), a partir d’una obra de Josep Maria Benet i Jornet, autor que tornà a adaptar amb èxit a Amic/amat (1998); mentre que Carícies (1997) i Morir (o no) (1999) parteixen de textos de Sergi Belbel que aborden les relacions humanes des d’una perspectiva aspra i sovint sotmesa als capricis de l’atzar. La cinta Anita no perd el tren (2000) és un vehicle per al lluïment individual de Rosa Maria Sardà, protagonista amb José Coronado d’aquesta adaptació d’un relat de Lluís Anton Baulenas. Després de fer circular els seus darrers films per festivals d’arreu del món i d’haver estat objecte de diverses retrospectives, dirigí Menja d’amor / Food of Love (2001), adaptació d’un relat de David Leavitt sobre un drama de gelosies homosexuals traslladat a Barcelona i protagonitzat per actors anglosaxons. I amb el musical documentat El Gran Gato (2002) ha retornat als seus orígens en retratar de nou la ciutat de Barcelona a través de la música del cantant Gato Pérez. El 2004 adaptà la novel·la Amor idiota, de Lluís-Anton Baulenas.