Josep Sebastià Pons

Fou fet doctor en lletres amb una tesi sobre La literatura catalana al Rosselló als segles xvii i XVIII (La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles, Tolosa, 1929). Després de fer els estudis a Perpinyà, Montpeller (Facultat de Lletres)[3] i Madrid, va exercir primer com a professor de literatura a Garait i a Montpeller, i, durant el període de 1933 a 1953, com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. Josep Sebastià Pons es va retirar l’any 1953, data en la qual va ocupar el càrrec de Mantenidor de la Companyia del Gai Saber fins a la seva mort.

Tot el que se sap de la seva vida se sap mercès a la narració autobiogràfica, L’ocell tranquil, que va escriure originàriament en francès i va ser traduïda i editada en català el 1977. Profundament enamorat del terrer, Josep Sebastià Pons va conjuminar al llarg de tota la seva vida la professió universitària amb la vida del petit propietari rural.

La seua obra va ser l’objecte d’elogis per escriptors tan prestigiosos com, per exemple, Josep Pla o Carles Riba, i també va servir de model a la literatura occitana contemporània (especialment a l’escriptor Max Roqueta). El 1961 fou fet membre correspondent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Al contrari del que solen indicar notícies biogràfiques, sobretot franceses, no va dir-se mai Joseph-Sébastien. Sebastià és un nom que va afegir a Josep com a nom de ploma, i sempre en la seva forma catalana.

La seua germana, Simona Gay, també fou una escriptora famosa a la Catalunya del Nord.