D’altra banda, també trobem, a La Vanguardia un seguit d’articles que expressen, més enllà d’una ideologia i uns plantejaments polítics molt concrets, una manera determinada de veure el món destil•lada després de moltes lectures i de molts viatges i experiències vitals. En aquesta capacitat per bastir una manera pròpia de veure el món —a partir, insisteixo, d’extensos coneixements literaris i de molta experiència vital!— hi hauria la diferència entre un periodista i un humanista. Nèstor és un periodista que parla, com li correspon, de les coses del present amb el pòsit, però, d’un humanista. Això fa que entengui de seguida, per exemple que en la conducta moral de l’home no s’han produït gaires novetats importants al llarg dels darrers dos mil anys. El seu escepticisme prové —ja ho hem dit— de les seves lectures i, d’una manera especial, de la de Montaigne, via Pla. També, en menor mesura, de la lectura dels clàssics grecollatins,via. Estelrich. Però caldria matisar aquest escepticisme. En primer lloc, com hem vist, és un escepticisme que, paradoxalment, no exclou el compromís. Ni ara, en època de democràcia, ni abans quan blasmava la política de l’ajuntament barceloní o quan acceptava, rient, rient, la candidatura, condemnada al fracàs, del Grup Democràtic de Periodistes. En segon lloc, és un escepticisme tenyit de nostàlgia; de nostàlgia d’un món que, de fet, Nèstor no ha conegut mai: ni el d’abans, de la Guerra Civil espanyola, que reconstrueix a través dels supervivents de Destino, ni el dels grans personatges francesos del XVII i del XVIII, que, naturalment, només ha conegut a través dels llibres. I encara podríem afegir-hi dues altres característiques al seu escepticisme, que, de fet, constitueixen les dues cares d’una mateixa moneda. Desposseït de tota mena de creença en idees pretesament salvífiques respecte a la humanitat, siguin de caràcter religiós o polític, Nèstor mai no deixa de sentir-se fascinat per l’aventura humana, individual. Fascinat pels personatges que ha conegut al llarg de la seva vida, de Francesc Pujols i Pere Pruna a Manolete o Muhammad Ali. I fascinat pels grans personatges de la història i la literatura: de Casanova a Lope, Calderón i Quevedo, amb una especial admiració envers els genis absoluts: Leonardo, Mozart, molts dels quals converteix en personatges dels seus articles i llibres. L’altra cara de la moneda, el punt d’aflicció més agut, pel que fa a la seva mirada sobre el món, és la constatació que l’home contemporani ha abdicat el seu sentit de la responsabilitat individual i s’ha convertit en un ciutadà passiu, sense iniciativa, a mans de la cada vegada més acceptada intromissió de l’Estat i de la teranyina de petites comoditats quotidianes que l’han buidat de qualsevol aspiració realment creativa. Aquesta constatació lliga amb una última idea recurrent: la decrepitud moral d’Europa enfront del vitalisme de la societat nord-americana. És una decrepitud que s’expressa en termes demogràfics i en aquesta abdicació de qualsevol altre ideal que no siguin els derivats de la banalització del plaer. Podria sobrar, un pensament d’aquesta naturalesa, en un escriptor que es declara deliberadament epicuri, però no podem oblidar que l’epicureisme és una doctrina que neix d’una concepció integral del món, i de les raons, o desraons, de l’existència de l’home i Nèstor, ‘del que es queixa, és del tancament d’horitzons personals i col•lectius que suposa l’assumpció passiva d’un ideari pretesament lúdic. Finalment — ja ho hem dit— aquesta decrepitud d’Europa el porta a la comparació amb els darrers temps d’existència de l’Imperi Romà, que va morir no tant víctima de les agressions externes com de la seva pròpia desfibració, concretada, també, en una banalització del plaer i en una renúncia als ideals col•lectius.
[…]
La desfeta d’El Observador toma a deixar Nèstor en una situació econòmica preocupant i en una situació anímic d’un accentuat nihilisme. Moltes de les coses que passen al seu voltant li produeixen una profunda irritació ja es tracti de grans temes —com ara el creixent procés d’infantilització del ciutadà, que s’ha deixat lligar de mans i peus per un poder cada cap més abassegador i per una televisió que fomenta 1’estupiditzadó general— o de qüestions, en el fons, tan menors com la pèrdua de qualitat del cafè exprés. «Sempre he dit a qui ha volgut escoltar-me», havia escrit en e] seu Diccionari Luján de gastronomía catalana, «un estirabot que crec que és ben cert. Els tres enemics del gènere humà d’aquest segle són, per aquest ordre, Stalin, Hitler i l’home que va popularitzar el cafè exprés, un fet estremidor que es produeix a la Itàlia feixista d’abans de la Segona Guerra Mundial.» Ell només en beu si li preparen a la manera tradicional, és a dir, a través d’un sistema de filtració que va «des de l’adorable mànega fins a les modernes melitas». Vista la decadència demogràfica europea, i la seva falta d’energia, considera que l’època té molt a veure —ja ho hem dit— amb la del final de l’imperi Romà. Triomfen les idees banals els articulistes que se situen al capdamunt de les idees: el postmarxisme, les oenegés… Ell, que està considerat un dels grans experts en el Segle d’Or espanyol, no ha rebut cap distinció que així ho reconegui. No és membre de cap Acadèmia, per exemple, ni tan sols de la de les Bones Lletres de Barcelona, de la qual, en canvi, formen part Joan Perucho i Antoni Vilanova, dos dels seus grans, amics amb un currículum universitari que no és com el seu, inacabat. Confessa, de vegades, que potser està pagant el preu de no haver estar pròpiament de ningú: ni dels franquistes reciclats ni de l’esquerra marxista ni del catalanisme resistencial. L’antic dandi ha anat construint, al llarg dels anys, un personatge públic i, com passa sovint, el personatge l’ha acabat engolint. La gent el coneix com a gastrònom, com a crític de boxa o historiador dels toros però poca han sabut descobrir, sota les successives capes de pintura amb què ell mateix s’ha amagat, el fil roig del seu pensament. En el món del periodisme català, ocupa un lloc marginal. La majoria dels seus vells companys de professió ja estan morts o jubilats. Per als més joves, els que ara manen als mitjans de comunicació de Barcelona o a les associacions professionals, el nom de Nèstor Luján queda associat a un personatge simpàtic, erudit, d’una generositat material extrema, però en absolut influent. I, en canvi, ell, en els seus articles, en les seves converses, continua essent un periodista de cap a peus, capaç dels apassionaments més virulent, i que sap analitzar amb una insòlita agudesa l’actualitat de cada dia i, sobretot, la imperceptible ratlla que separa el periodisme de la història, que és allà on se situen els grans professionals.
