Arnau Pons Roig

extirpació d’un abisme
difícil

no parlis

rifes de glòria
a la fira del mot,
quan somniaves
que t’estaves menjant l’enrenou dels cosmos:

tu lluita’t
del costat d’on bufa
el soldat inconegut —

a pler
dins un malsomni, te m’acostes
amb la rosa audible del poema —

et duc a rossegons a ultrança,

allà dalt el no-res no existeix

trasplantament d’Orfeu en aquest braç — amb què descric el plany que fan els rems durant la travessia (ecco l’atra palude, ecco il nocchiero), teixit juxtaposat a cada al·lusió, amb tanta força, amb tanta força que arreu les teves paraules són ostatges: allà on la gent rondina i tu no hi ets, on tu no tens el dret de ser-hi de tant que hi ets — i canto vora la pietat sense déu, tal com sóc, atent a la frontissa escruixidora que permet el gir de la porta del temps, ben arrupit al fons de mi mateix, estranyat de poder encara moure’m, de poder encara fotre un cop de peu a la soledat, en aquella hora en què els Dàctils m’expliquen dins meu els misteris de Bachmann i jo tot seguit els perboco (a primera fila, oimè, les tres o quatre Tràcies sornegueres, disposades a sortir de l’aula 1 — que cau avall mentre jo xerro — amb el meu cap a les mans talment una pilota — i m’adono que tinc la boca seca — però elles ja s’acuiten a llençar-lo a la paperera del bidell, juntament amb les altres rerialles —
l’escena té lloc sota la mirada silenciosa de la tribu dels morts — jo també miro l’escena des de fora, perquè sóc mort; i allà estic jo, amb el meu empelt al braç, i cavalco pels corredors de la Clínica, m’accelero, galopo, renillo — el petit bec de l’Orfeu-suplement es bada amb mi fins que s’esqueixa, de manera que surt d’aquella boca torta per l’alegria, arrencat a la llengua, un crit de riure, i una rosada de malícia s’escampa al voltant de les pàl·lides figures — fins que una Tràcia s’alzina i renilla
desafiadorament —
mig velada pel núvol de pols, la pollina Eurídice, de tres potes, repta com un cuc entremig de les cames nerviüdes de la Tràcia canera —
per cert: encara queden unes quantes gotes d’ànima que, com jo, són expulsades fora de les tovalles de l’altar en el qual els de la Clínica corrompen les ànimes feixugues que no hi veuen —
color de nit i sense lira, m’ajusto la fletxa al nervi, però no és una fletxa sinó la vara, la vara mil·limètrica que faig servir per sondejar l’orella que no escolta, la vara del no-m’abandonis,
i la disparo lluny, molt lluny, amb el posat tètric, la vara del no-m’abandonis,
i vós tampoc, Malone, la meva harpia: no m’abandoneu —
ja disparat, resteu on sou,
sempre a la mateixa distància de mi,
i sempre
a la mateixa distància de mi, també,
la pedra nul·la

amb reial eixorquia,
i rancorosa
remor de rels estretes —o la distreta flor
esbatanada
dins dels ulls fèrtils dels cadàvers que imagines
poder tapar de sedes,
les conques plenes del ministeri del vi—,

t’assegures, hostil,
el teu lloc d’obrera, des-
maleïda, però maleita
en enfruitar de buit com ella, a la polsosa
entrada de Jerusalem, amb l’ull
fissurat de lletrada,
a plor que vols —de la figa
que venies, damunt d’un mocador de fil d’albes descreades—,

seguida de prop, quan te n’anaves,
per faltes ortogràfiques, traficaves
tots aquells claus, al mercat
negre, amb tots
aquells germans
de llet
mamada a les penyores:

vinguda
d’una real i ab-
solta cruci-
ficció.

exquisidesa amunt,
xifladura avall, percaces
tots aquests glops de món
que s’escupen,

aclaparat de nits, les més
rudimentàriament
immundes

una mica de somnolència
per a la germana
nostra
que és a l’infern

quan m’he sentit a dir
que el càntir
l’havia
buidat un tret

rep el mort del mort i reparteix-lo entre els vius —
posa el taüt dins el taüt i treu-lo als vius

ni la bomba del goig
ni la pólvora d’un plaer ininterromput
ni tampoc la metralla de la serenitat —

una engruna de pa
visita
l’interior d’un crani

com l’esquinçall que s’omple
de mers forats de certesa
i es mou i no es mou

cada nosaltres
abandonat
amb les penúltimes coses

Em tires la plomada dins el tall
que encara sagna

i veus que et duc
unes quantes caigudes d’avantatge—

dins aquesta esquerda acollent,
d’on també raja
una mica de món,

els teus dits avesats
a les fondàries

m’hi fiquen

una unça de
pau còsmica.