Baltasar Porcel Pujol

A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.

El càncer de Les Mules, Pelai Puig Alosa va esbufegar: hi proliferaven les ganivetades i la desaparició de noies, l’absentisme escolar, la delinqüència de menors. El narcotràfic. Evidentment, l’atur. La venda d’armes al detall. La distribució de moneda falsa. Búlgars i albanesos, lladres i captaires, amb nens escrofulosos; els gitanos romanesos amb cotxes americans immensos, mig rovellats i entapissats amb plàstic imitació de pell de tigre. Un clan de colombians, rodanxons i de cutis verdós, que robava a les àrees de descans de les autopistes… Els magribins, atrinxerats en un sector, construïen rabiosos una mesquita que la guàrdia urbana enderrocava de tant en tant, ells hi tornaven talment incansables estols de xacals famèlics.

Les cases del poble s’allarguen damunt la cresta de la muntanya. Vallvidrera va rebre embranzida i caràcter cap al tombant de segle, directament de la puixança burgesa de la gran ciutat, segura en les seves fàbriques tèxtils i engrescada en la reconstrucció del país. Aquí, hi visqué Prat de la Riba, hi venien Santiago Russinyol, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Folguera… Llavors Vallvidrera és una colònia d’estiueig i les cases adquireixen formes modernistes que encara perduren en moltes façanes, carregades de rajoles multicolors, d’aspiracions gòtiques a base de maó, d’arcs mig bonyeguts. L’estació del funicular és un templet que imita Gaudí, un Gaudí, però, pacífic, en to menor.

Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.

Carrers de devastada innocuïtat, amb alguna vella torreta de jardinoi escarransit, geranis de pedaç i un plataner esbrancat; entre successius edificis de deu pisos i tronada cubicació seriada, pintats de gastades coloraines cridaneres.

Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.

Pelai, doncs, va sortir del metro empentejat i empentejant, enmig del caramull de passatgers que també n’emergien atropellats i atropellant-se. Ell, casualment, devora un nen rapat a zero, devia haver tingut polls o un càncer?, i que bramava a l’home que l’estirava, un gras indignat, perquè li donessin una bicicleta.

Mentrestant, el gentim que s’esperava a l’andana per pujar al vagó es premia i s’empenyia, avançava compacte. I topava amb la gernació que n’eixia, entre la qual una dona bruna amb un cos formidable, talment una columna, reia i ho dissimulava tapant-se la boca amb un diari gratuït.

S’incrustaven llavors mútuament els dos grups, i s’estibaven en un embús que es feia i desfeia. Amb un capellà vestit de clergyman, i les galtes violàcies, que voltava entre la confusió amb un tremolós gosset chihuahua protegit entre les mans, les quals alçava per por que no el xafessin. Semblava, llavors, que portés cerimonialment una ofrena insòlita.

Serà pels incendis, tanta flama voraç, un infern roig i negre, gutural, que arrasen els boscos i s’embranquen en un garbuix delirant pels penyals, l’illa sotmesa a la destrucció; serà per això que he pensat en Manuel Palmer. Gran llenyataire, que coneixia els corriols bosquetans i que, davant un foc, netejava ràpidament rases de brossa i encenia contrafocs que s’enfrontaven amb el principal, i acabaven anul•lant-se mútuament en un darrer, alt i inútil flamejar.

Les casualitats: vaig visitar també el jubilat sergent de la Guàrdia Civil, don Benet Ripoll. La seva antiga gota el té pràcticament retut, a la caseta del centre de la plana insular. S’està al costat del braser, escolta la ràdio i, per una finestra, dirigeix el conreu escàs i intens d’un hortet en el qual els tomàquets, els enciams, les mongetes i els alls s’ofereixen com un dels primers i més imaginatius —formes delicades, esclats de color, la qualitat polposa— goigs terrenals. I va venir de vacances, a més, Paco Palmer, el fill del llunyà Manuel, que viu a Brest, ciutat francesa, regentant un magatzem de vins. Jo havia estat, en aquella adolescència temerària i temorosa que tots vam passar, molt amic de Paco Palmer. Ho vaig ser després del desastre, quan el veia, al•lot ros, pacíficament alterada l’expressió, anar amb la seva mare, agafats de la mà, demanant feina per l’un i l’altra a la fabrica de gel, al terrissaire, a tots els sabaters… Paula, la dona, era alta, angulosa, i caminava dreta i serena. De dol.

Bé: reconstruiré el crim del Salobrar. Més enllà dels horts, a les antigues maresmes dessecades, hi ha, lluny del poble, tocant al litoral confús de canyissars i gavines, la zona del Salobrar. Segles enrera, van ordenar-la com una vasta salina. Encara hi queden algunes sèquies mig encegades, tires de carreus corcats que delimiten les restes d’uns estanys, un cobert enfonsat i unes grans rodes de fusta d’olivera borda, i ací i allà tolls de sal, quarsosa, pètria. I aquí hi vivia, dedicat a una feina lucrativa, Macià de Buja: caçava. El territori, marginal i frondós, atreia les aus de pas i les bestioles salvatges de pèl. El bujarró tenia un assortit important de xarxes, ceps, varetes envescades, i amb tot això capturava contínuament camallargs insòlits, la saborosa llebre, anguiles com el braç. De jove, a Montevideo, havia estat propietari d’un bordell. Deien que era un home ric.

Aprofitant unes casamates de la guerra civil, mig enfonsades a la sorra i en la dura terra argilosa, Macià de Buja s’havia engiponat un habitatge. Era un tipus baixet, molt gras, amb un sotabarba episcopal. Li agradaven els vasos de rom, a l’estiu amb unes rodanxes de llimona i a l’hivern tebis. Fumava en pipa, barrejant a l’aspre tabac d’estanc herbes aromàtiques… Deia que, a més, li servien per combatre l’asma.

Les coses, si creiem el sergent Benet Ripoll, que es va personar al lloc del succés al cap de poc d’haver ocorregut, van anar així. Macià de Buja, en la nit de tardor, s’havia abocat un vas de rom, i anava llançant mandroses glopades de fum. L’escopeta, una eina del setze, sòlida, devia guaitar-lo per un dels finestrons de l’oblidada fortificació. Va sonar un tret: el bujarró, atapeït de perdigons, devia caure. I van entrar dos encaputxats. Segurament a robar, atrets per la riquesa atribuïda al, en altre temps, celestí. L’un, amb l’escopeta fumejant a la mà. L’altre, amb una falç. El vell sagnava, siulant. Els emmascarats se li degueren acostar. Encongit Macià, de bocaterrosa, van intentar de donar-li la volta, quan el caçador, d’un bot insospitat i nerviós, brandant un martell va llançar-se contra un dels atacants. Li va descarregar en plena espinada un cop sec i fort. El cruixit sinistre va ressonar per l’estança. L’encaputxat va desplomar-se, gemegant. L’altre, àgil, va dibuixar un molinet amb la falç, que en la llum feble del petroli brillaria intensa i fugaç, com una bengala: i la va deixar caure sobre Macià de Buja i li va tallar el coll en rodó, d’un sol cop i net.

A la vora del mar, més enllà de les salines, hi havia el petit moll del Salobrar, on avui hi ha un hotel. S’hi estaven uns quants pescadors. En sentir el tret, van

decidir d’acostar-se al cau de Macià. Ningú no gosava ficar-se professionalment en el seu territori, i menys un caçador, però el de Buja no feia servir mai armes de foc… Ja de lluny van albirar, en la diluïda resplendor de les estrelles, com un encaputxat sortia de la casamata, arrossegant-ne penosament un altre. Els pescadors van cridar. Hi va haver uns moviments enèrgics en l’embalum dels assassins i l’un d’ells, el sa, va carregar l’altre al quadre de la bicicleta i, pujant-hi ràpidament, va emprendre la fugida.

El camí s’esmunyia pla, amb uns pendents curts i suaus. L’encaputxat pedalejava dret, arquejant el llom, i se sentia el tens xerriqueig de la màquina que, amb el pes doblat del ferit, anava fent ziga-zagues. L’estrambòtic conjunt en difícil equilibri semblava la desfigurada ombra d’un ninot, en la nit esfilagarsada. Els pescadors van entrar a la casamata. El cap de Macià de Buja havia anat a parar entre la cendra de la xemeneia, enfarinat de gris com una màscara estranya. El seu cos, rodanxó, expel•lia pel tronc del coll la sang a borbolls, d’un color carmesí. A fora, hi havia una bicicleta abandonada. I un pescador la va fer servir per emprendre la persecució dels fugitius, mentre els altres ho feien a peu, corrent.

Un altre pescador va dir després al sergent Ripoll que la respiració de l’encaputxat que pedalejava era com la d’un cetaci, profunda i agònica, mentre transportava el seu company gemegós. I els pescadors se li acostaven, en avantguarda el de la bicicleta.

S’apropava la costeta del Pou de les Dones, el pou misteriós amb una capelleta sobre el brocal i la tosca i borrosa pintura d’unes dones al frontis. Els pescadors veien perfectament que la bicicleta de l’encaputxat amb prou feines avançava, vacil•lava, i que en un moment donat el conductor en va baixar. Tot just emergia la primera claror lunar sobre el puig de l’Aigua. L’encaputxat va agafar amb tota cura el seu company ferit per sota el braç, el va recolzar contra el pou I diuen els qui els perseguien que se’l va estar mirant uns moments, mentre Ics queixes de l’altre eren desesperades.

El va mirar intensament i es tragué la falç del cinyell, la falç que per un segon va retallar-se brillant a la llum de la lluna, que va baixar ràpidament per clavar-se al bell mig del cor del ferit

Ja quasi arribaven els pescadors, quan l’encaputxat tornà a pujar a la bicicleta d’una revolada i amb nova empenta va reprendre la fugida. Continuaren perseguint-lo, però aviat els va agafar avantatge, i va desaparèixer en una cruïlla.

Al pou, l’altre emmascarat ja era cadàver. Van treure-li la caputxa, una mitja de llana gruixuda. Tenia els ulls dilatats, probablement en el darrer moment va endevinar la intenció del seu company. Es tractava del tallador de pins Manuel Palmer i també era seva la bicicleta abandonada abans. Al seu còmplice de la falç, però, no van poder trobar-lo, tot i la minuciosa investigació que va ser portada a terme i els interrogatoris, de vegades contundents, que hom va practicar als principals amics de Palmer «L’encaparrat va matar el llenyataire perquè, com que no podia emportar-se’l, va tenir por que el delatés», va treure’n com a conclusió don Benet, mentre manava al seu nét, un talòs que taral•lejava no sé què de Travolta, que em preparés un cistell amb unes albergínies, un parell d’enciams i el que hi hagués.

«Però no va ser així —em diu somrient Paco Palmer. No el va matar per por a la delació. Ja veuràs: la meva mare, quan es va casar amb el meu pare, em vídua. El seu primer marit havia estat carreter i va morir a conseqüència d’una caiguda del carro: aquest li va

passar per sobre i li va trencar la columna vertebral. Va morir uns mesos més tard, sempre enmig d’uns dolors terribles, per culpa d’això. I és per aquest motiu que la meva mare, quan va veure el pare d’aquella manera, amb l’esquena destrossada pel martell de Macià de Ruja, va comprendre que es repetiria la història, amb l’agreujant de la presó i tota la rècula. Però, insisteixo, allò que va impulsar-la primordialment va ser impedir que el pare tingués una terrible agonia. Si més no, així m’ho va confessar ja molt vella, alguns anys abans de morir. 1 jo la vaig creure.»

M’he quedat estupefacte, a la platja, on ens havíem trobat Paco Palmer i jo, He balbucejat: «La teva mare… però… » I el meu amic, somrient, com algú que està molt assossegat, en ama regió un no existeixen ni el bé ni el mal, continua dient: «És dar, la meva mare. Perquè ella era l’altre encaputxat que va acompanyar el meu parc a robar.»

Jo vaig trobar la llibreta entre la infinita paperassa que em va venir com herència de l’oncle Dionís, el vicari. Bartomeu de Vadell va ésser un esperit segurament sensible, tímid, amb afecció a la cultura, si… Però el que em va cridar l’atenció no van ésser les seves característiques ni les qualitats literàries que pogués tenir, sinó la intrigant nota del clot i les arrels, amb les inicials J. C. ¿Què hi feia, Bartomeu de Vadell, saboner, però sorprenentment més cultivat que la majoria dels seus coterranis, viatjant pel Rosselló, per Armanyac, per la Touraine? Què va buscar a la catedral de Tours, a l’arxiu? ¿I per qui i per què van ésser arrabassades fulles del seu dietari?

Un altre paper tenia el capellà de Vadell, dins una carpeta molt ordenada, amb la lletra de Bartomeu, aquelles simètriques ratlletes. Es veu que és el resum d’una investigació: sobre Jean Carrier. Sobre J. C.? Va escriure el saboner:

«El nom de Jean Carrier surt per primera vegada el 1406, com un dels revoltats que va participar a l’aldarull de Tolosa contra l’arquebisbe Vital, d’obediència romana, i que es proposava d’elevar a la mitra a Pierre Rabat, addicte a Avinyó.

»Va tenir, després, fama de bon polemista, informat, sobre el Cisma d’Occident, sempre en defensa de Benet XIII, el Papa Luna, i es diu que va arribar a ésser un seriós erudit sobre el tema. L’any 1415, Benet XIII el va nomenar el seu Col•lector i Vicari General a Armanyac. Però cinc anys després, el Papa romà Martí V processa com heretge al comte Joan IV d’Armanyac i li ordena l’expulsió dels cismàtics avinyonesos que s’amaguen als seus estats, car és ja gairebé la seva l’única obediència que guarda fidelitat a Luna. A un dels edictes que es conserven a Tours, s’hi llegeix el nom de Carrier, entre els heresiarques citats per Martí V.

»Però Carrier no obeeix, i es refugia al castell de Tourenne, situat damunt uns acantilats dels agrets congostos del riu Viaur. Allí, Carrier va escriure un tractat contra l’intrusisme d’Urbà VI, primer Papa romà després de l’etapa avinyonesa. I el Nunci de Marti V, Geraud de Brie, posa setge al castell de Tourenne, al qual comencen a dir de Peniscolette, recordant el Papa Luna, assetjat, també, a Peníscola.

»Juny del 1423: Carrier rep la notícia que Benet XIII ha mort, i que abans l’ha nomenat Cardenal de Sant Esteve. Fuig, llavors, de Tourenne, i travessant països sencers, arriba a Peníscola a principis d’hivern. On troba que ha estat elegit un nou Papa, Climent VIII, antic canonge a València, home acabalat i afeccionat a les dones. Carrier calla i investiga i descobreix que a l’elecció hi ha hagut simonia. I pel novembre de 1425, a les sis del matí, celebra a la capella de Peníscola la missa de l’Esperit Sant davant d’un notari i testimonis: allí declara nul•la l’elecció de Climent VIII i ratifica a Marti V el romà com falsari, renova tots els anatemes llençats pel Papa Luna, i erigint-se ell sol, Carrier, en Sacre Col•legi, afirma que ha nomenat un nou Sant Pare, que és el veritable, i el nom del qual conserva secret. Acte seguit, es despenja amb una corda pel penya-segat, i fuig amb una barca entre la boira matinal.

»Retorna a Armanyac. Exhorta Joan IV, home temorenc a abandonar l’obediència de Peníscola, ja cismàtica, i a continuar rebutjant la de Roma. En canvi, li demana que sota mà es declari fidel del Papa secret, que se’n diu Benet XIV. I el 1428 el trobem instal•lat al castell de Jalenques, en territori del comte de Rouverges, feudatari del d’Armanyac. Carrier, diuen després els seus enemics romans al procés que se li va entaular, s’intitulava allí Lloctinent de Joan IV, i afegeixen que vivia en completa disbauxa acompanyat d’una sèrie de partidaris seus, actuant com senyor de forca i dret de cuixa, i protegint el bandolerisme.

»Hom diu que ha mort l’ocult Benet XIV, i que degué ésser Bernard Garnier, Sagristà de Rodez, el qual, abans de traspassar, va nomenar al seu tom Papa a Carrier, que va prendre també el nom de Benet XIV.

»El 1433 Jean Carrier és capturat a Puylaurents per les tropes del comte de Foix, lloctinent de Carles VII de França al Llenguadoc. L’empresonen, el torturen, però no es retracta de la seva fe. I mor sense que vulguin administrar-li els Sagraments. Com excomunicat, és enterrat fora del cementiri, al peu d’una penya.»

Era sorprenent l’esbiaixat ressorgir del Papa Luna a través d’aquell inesperat Carrier, al•lucinada contradicció. El que jo havia cregut monomania del sacerdot, senil, celibatària i clerical, sobre el Gran Cisma, el triomf de Roma i la derrota d’Avinyó, era en rigor una subterrània herència que ja havia portat de corcoll a un altre membre de la família, aquell discret Bartomeu de Vadell…

Mossèn Dionís havia cremat ingents quantitats de papers, abans de morir, deixant ací i allà munts de carpetes i capses buides. L’última vegada que vaig tornar a Andraxt, aquella tardor, quan vaig haver de fer-me càrrec de l’herència del vicari, a casa seva vaig trobar-me amb com una nevada a l’inrevés: negra, dels documents i bres als quals el vicari havia calat foc a la foganya, a l’estufa. Les fines i trencadíssimes, il•lusòriament consistents cendres de la paperassa, s’escampaven arreu. I amb el corrent d’aire d’obrir una porta, amb el vent que es filtrava per entre les persianes mal ajustades, les fràgils partícules voleiaven, s’esmicolaven, i caminant o posant la mà sobre una taula, les aixafaves: grans taques obscures, polsegoses, s’anaven formant damunt totes les superfícies planes, en terra.

El paper de Bartomeu sobre Jean Carrier va ésser, sí, una de les coses que em van cridar l’atenció, en revisar l’amuntegament de fulls. Sense això, probablement no hauria fet cas, en repassar el fitxer del vicari, d’una cartolina que posava: