Mentrestant vingué el dia d’en Jordi tornar al seminari. Fou amb creixent terror que el veia arribar. Reprendre els estudis era enfortir la barrera interposada entre el seu desig i la felicitat de la seva vida.
Fins i tot, foll d’aquella angoixa de qui es veu a punt de negar-se, concebé el desesperat projecte d’emprendre el seu pare obertament, de dir-li que no havia nascut per a capellà; que era fer la seva desgràcia obligar-lo a seguir aquella carrera. Però en l’instant decisiu no tingué el coratge de desafiar les ires paternes, i marxà cap al Collell amb l’ànima lacerada.
Llavors, esclafat per la seva covardia, veié sols davant seu un camí de salvació: arrencar de la seva ànima l’amor que en mala hora hi havia nascut, per a fer més punyents les seves tortures. Oracions, dejunis, mortificacions de la carn, exercicis pietosos, res no hi va plànyer per a aconseguir-ho. Però, tot i seguir les regles que els llibres de pietat esmentaven per a vèncer les temptacions de l’enemic, mal que cridés en ajuda seva la superior experiència del confessor, tot fou inútil. Com més s’esforçava a apagar-la, més s’anava fent viva i poderosa la foguera encesa en el seu cor, més altes i ardents les seves flames.
El record de l’Alberta no el deixava mai. Quan amb més fervorosa insistència implorava la gràcia de poder-la oblidar, veia de sobte els seus ulls clars i serens com li somreien, i s’hi anava congriant a l’entorn tota la gentil figura de la noia, i es feia tan intensa la visió, que hauria dit, estirant la mà, que havia de tocar-la. Si provava de refugiar-se en l’estudi, les ratlles del llibre desapareixien darrera de boires al cap d’un moment, i una ma invisible anava escrivint, amb lletres de foc, en la plana blanc, les paraules que la noia li havia dit durant la festa. I no les veia immòbils i mudes com lletra escrita: eren quelcom de viu i palpitant, igual que si un estrany prodigi n’hagués fet el so visible, i li entraven pels ulls amb aquella mateixa dolçor que tenien en llavis de l’Alberta.
Les nits, les passava en una mena de desvari, ni ben adormit ni ben en vetlla. I unes visions encisadores, les mateixes sempre, el tenien seguidament al·lucinat. No podia aclucar els ulls que no sorgissin davant seu ell i la noia, en les rialleres escenes d’una vida tota amor i benaurança.
Vingué que ell mateix hagué de privar-se de fixar en cap imatge la vista. Fos on fos que provés de posar-hi els ulls, tant si eren els sants de l’església, com la Verge del refetor, com el sant Crist de les aules, ràpidament se li anaven trasmudant llurs faccions, fina a veure-hi resplendir, tota voltada d’una gran claredat, la cara de l’Alberta, que li somreia amorosa.
Tres mesos lluità contra aquella obsessió, que pujava de totes les fibres de la seva carn, de tots els replecs de la seva ànima. Després, sense trànsit, com si li n’hagués vingut revelada la inutilitat, abandonà sobtadament la lluita impossible. I sols pensà en la manera de rompre els lligams que l’encadenaven a l’odiós destí.
De primer es decantà per escriure al seu pare i fer-li confessió de la repugnància que sentia per l’estat sacerdotal. Començà moltes cartes amb aquest intent. Però totes les rompia abans d’acabar-les. Un pudor instintiu el privava de dir-hi la raó principal, aquell amor arborat en les seves entranyes, que era ja qüestió de mort o de vida. I totes les altres raons li semblaven paraules sense solta. Després, a un home enterc i absolut com el seu pare, no era pas amb cartes que podia tenir esperança de fer-li capgirar els determinis. Calia posar-lo davant de fets que no admetessin discussió, que es veiés en el dilema d’acceptar o de rebutjar tal com fossin.
Pensà també confessar al rector del seminari que havia perdut tota mena de vocació pel sacerdoci. Però l’home segurament no s’acontentaria amb aquella senzilla declaració, i no pararia de fer-li preguntes i més preguntes fins que hauria de parlar potser del seu amor per l’Alberta. I si escrúpol sentia de confessar-lo al seu pare, doble li’n feia de revelar-ne el secret a un estrany, que estava tan fora de les coses d’aquell sentiment pels hàbits que duia.
El cor li deia, també, que la conversa amb el rector no tallaria el conflicte de la ràpida i segura manera que ell desitjava. El rector escriuria al seu pare de seguida, aquest compareixeria al seminari, i tot foren renys i advertències, i potser fins i tot li exigirien que comencés de cap i de nou la desesperada lluita per a ofegar aquell amor, que havia esdevingut joia i esperança de la seva vida.
A l’últim veié clarament que sols hi havia un camí que el pogués treure en poc temps i amb certesa d’aquella tortura: rompre amb violència el cèrcol ferreny de la tradició que el tenia empresonat. I resolgué fugir del seminari. L’escàndol faria impossible que el seu pare insistís a voler que fos capellà. Les portes de la santa casa mai més no podrien obrir-se al fugitiu, que tan manifestament hauria declarat la seva manca de vocació pel sacerdoci.
Ràpidament combinà els detalls de la fugida. Fóra de nit per a fer-la més segura. Les finestres del dormitori estaven a l’alçada del primer pis, i era cosa extremament fàcil, per a un minyó, fort i àgil com ell, poder-s’hi escórrer. Encara que no trobés a mà la corda necessària, lligats l’un amb l’altre els dos llençols del llit, poc els en mancaria, d’arribar a terra.
Escollí la vigília dels Reis per a realitzar el seu propòsit. S’havien ficat al llit més tard que de costum, per tal de preparar les cerimònies de la diada; l’endemà calia que matinegessin per igual raó, i tothom dormia com una pedra. El temps afavorí també el seu designi. La nit era negra com gola de llop. Havia plovisquejat tot el dia, bufava un gregal fred com el gebre, i ni en terra ni en cel no es veia res, d’espessa que era la fosca.
Colgat sota els llençols, en Jordi esperava frisós que arribés l’hora d’escapar-se. El cor li batia violentament, i li costava un gran esforç de voluntat poder dominar la seva impaciència. Després de meditar-ho molt, havia decidit de fugir a la matinada, quan tothom estigués en el fort de la dormida. Li era, però, un turment estar-se immòbil, fingint que dormia, malgrat la febrosa agitació que el trasbalsava.
En el rellotge de la casa tocaren les dues. En Jordi s’incorporà lentament, inspeccionant el dormitori a banda i banda. Tots els companys dormien: algun que altre ronquet torbava sols la quietud de la cambra, que el bleixar compassat dels dorments feia més sensible.
Baixà del llit a poc a poc, contenint la respiració. El llit grinyolà lleument en posar els peus a terra. Aquell soroll li produí un sobresalt. Era tanta la seva excitació, que en les orelles se li féu estrèpit formidable, capaç de desvetllar la casa tota. Escoltà immòbil un moment, batent-li el cor a la desesperada. Ningú no s’havia despertat. Llavors, més tranquil, peudescalç i en camisa, aturant-se a cada punt, s’acostà a la llàntia que aclaria vagament el dormitori. L’apagà d’un bufet, i tornà amb les mateixes precaucions a l’espona del llit a vestir-se. Entre l’angúnia de no fer soroll i el nerviós tremolor de les mans, hi estigué llarga estona. Després nuà l’un amb l’altre els dos llençols del llit, va lligar-los d’un cap al barró del capçal, es penjà les sabates al colli anà per obrir la finestra.
Era el moment compromès, l’únic de veritable perill. Amb el cor oprimit, agafà, palpant, la barralleba. Encara que la tarda mateixa havia tingut la precaució d’untar-ne el baix amb l’oli de la llàntia, podia grinyolar de la part d’amunt, i despertar-se qualsevol dels companys o el prefecte de la sala. Per sort voltà silenciosa, i en Jordi obrí a poc a poc, parant compte que no xisclessin les xarneres.
Una gran alenada d’aire fred entrà a la cambra. El company de més a prop de la finestra va regirar-se en el llit violentament, amagant el cap dessota la roba. Però no arribà a despertar-se, ni cap altra remor sospitosa no trencà el silenci.
Aleshores, ràpidament, sense torbar-se a provar si podrien resistir el seu pes, en Jordi arrià els llençols part de fora, encamellà l’ampit del finestral i, arrapant-se de cames i mans a la tela que el vent feia vogar com una bandera, es deixà escórrer.
Quan els peus li tocaren al sòl, un gran sospir d’alliberament dilatà el seu pit. Semblava que tot el pes del destí abominable, l’hagués llençat del seu damunt, espolsant d’un sol cop, ràpid i sec, les seves espatlles vigoroses. I s’enfonsà ardidament en la fosca de la nit, sense pensar a calçar-se les sabates, que duia penjades al coll, malgrat el fred que feia.
