Joan Puig i Ferreter

A primer cop d’ull els burgesos reusencs són conservadors i materialistes fins al moll dels ossos. Però no us hi fieu massa. De vegades, en un recó del “Centre de Lectura”, sota el llumet de la tauleta d’estudi, veureu uns ulls arborats de flama, un front carregat de voluntat i d’ensomni. Potser és un fill d’aquests mateixos burgesos. Aquest fill, si surt inquiet, no li costarà res d’esdevenir un aventurer. Un aventurer de la terra, de la “geografia”, igual que un aventurer de les idees, de l’esperit. Igual pot anar d’Austràlia a l’Argentina, del Japó a Rússia, que de l’anarquia, passant pel vegetarisme, pot arribar a combregar en la més abstrusa de les teosofies, com pot acabar en un convent de Sarrià, o predicant una religió nova a les Índies. El poble de Reus té fama de democràtic. Anys enrera, quan enterraven un republicà, ho feien al compàs de La Marsellesa. Però aquest mateix poble, amb gruixuda ironia, donà a La Marsellesa el nom groller de “L’afarta-pobres”. El Diario de Reus es fundà sota aquesta etiqueta esborronadora: Defensor de les intereses materiales de la ciudad. Si us acosteu a Reus per fora, sense penetrar gaire endintre, teniu la sensació d’un poble tot material i d’una gent dominada completament pel negoci. I tanmateix Reus i el seu Camp són una terra d’individualitats aventureres, idealistes, revolucionàries.

“Poble de botiguers i de mercaders”, dirà el visitant que s’aturi als luxosos carrers centrals, brillants d’aparadors, o als porxos de la Plaça del Prim, al Cafè de París, gran part del dia remorosos de transaccions, com el pati d’una borsa rural. Aneu, però, a Reus cap a finals de setembre, conduïu les vostres passes vers els barris forans i tindreu la sensació de trobar-vos en una vila pagesa. Tot és tràfec de carros plens de portadores. El raïm negre o daurat guaita per sota els bossalls voltats d’abelles, abans de caure pesadament damunt l’empostissat dels cups olorosos o dins la boca vinosa de les premses.

[…]

Aquesta olor rural munta fins al cor de Reus. Travessen la Plaça de Prim carros que regalimen un suc untuós. Els grinyols de les premses pugen als despatxos de notaris i advocats. La bafarada de les veremes penetra a les botigues de modes, plenes de finors i de delicadeses, ofega l’olor del cafè torrat i d’altres colonials de les grans drogueries. Tot Reus fa olor de most com una vila del Priorat o del Penedès. Tot i així, Reus no és pas una vila pagesa. Si resseguiu la ciutat lentament, atentament, no trigareu a descobrir la seva fesomia completa. Li trobareu diverses fesomies. Els carrers centrals, del Campanaret fins a l’església de Sant Pere, passant pel de Padró, de Monterols —dic els noms antics perquè conserven una flaire que els moderns no tenen— i les places de Prim, del Mercadal i els ravals de Santa Anna i de Jesús presenten la fesomia d’un fort empori comercial.

[…]

Entorn d’aquest barri comercial i botiguer, immediatament, se n’hi arremora un altre de menestral, o del que en podríem dir el petit comerç, representat pels carrers de les Galanes, de les Galeres, de Jesús i de tants altres, estrets i trafegosos. La majoria d’ells desemboquen a la plaça del Mercadal. Hi ha fusters, llauners, estorers, espardenyers, xocolaters, tots els oficis i totes les botigues; aquestes, però, de segon ordre. Aquests barris, igual que el del gran comerç i el de les grans botigues, són centrats, encerclats diríem, pels ravals. Vora d’aquests hi ha els grans magatzems de fruits, i cap enfora, tot a l’entorn, constituint la perifèria de la ciutat, comença la població obrera i pagesa, una mica barrejades.

La ciutat de Reus de trenta anys enrera se li presentà com una visió, i amb la joventut retornà l’adolescència, la infantesa. I fou com una desfilada d’imatges, de records. Ho va reveure tot com aleshores, va submergir-se en uns altres temps. Era tan forta la visió, que Hipòlit, encisat, com algú qui no pot deslliurar-se d’un somni puixant que l’impedeix de “tocar la realitat”, es va seure en un cafè de les voltes del Mercadal, demanà una copa i, havent begut un glop, es lliurà a la delícia de recordar els bells temps, el seu Reus del passat. Les carreteres i camins que dels pobles de l’entorn hi menaven, hi havia dies que semblaven una processó. La gent hi anava a peu, en carret, a cavall de mul o de ruc, o en tren. Per a tenir una forta i ràpida impressió de la vitalitat de Reus, calia anar-hi en dilluns, dia de mercat. Hi havia dilluns que s’hi reunia mig Camp. A primeres hores del matí, calia veure la plaça del Mercadal. Els pagesos dels pobles de l’entorn hi havien portat les gallines, pollastres, ous, coloms, ànecs i conills de llurs corrals. La plaça era gran i arrodonida. Al mig hi havia les parades de les marmanyeres de Reus, sota unes grans ombrel·les de tela blanca que es tocaven unes amb altres. Des d’un balcó feia l’efecte d’un enorme envelat de veles sinuoses. Tot a l’entorn de la plaça, en filera, hi havia el cordó de pagesos i pageses amb llurs productes als peus. Hi portaven tot el que tenien: aviram, llegums, verdures, caça, bolets, herbes bones, farina de moresc, els ocells agafats de viu en viu a l’abeurada i les cries de merles. El mercat tenia un cert color d’orient amb aquella violència de llum que hi ha a Reus. El verd, el vermell i el groc dels llegums i les fruites feien pampallugues morades als ulls. Tot cridava, bullia i llampeguejava: les venedores eren d’una força de pulmons i de muscles imponent; la llum era fresca a l’ombra, cruament feridora al sol; allò era un “zoco” multicolor que havia de temptar el pinzell de Fortuny. “El Mercadal és el record més bonic que jo tinc de Reus”, pensava Hipòlit. I sobtadament va adonar-se del seu estat singular: “Déu meu! Si tot això ho tinc davant!—sospirà.— Com pot ser que no vegi les coses d’ara i només les d’altre temps? És que per a mi el present no existeix? Com és que només veig el passat?

Un matí, en arribar a Reus, vaig veure en un quiosc de periòdics on jo solia comprar L’Esquella un nou setmanari local que es deia Reus tranquil. El vaig comprar i llegir àvidament. Era un periòdic petit, insignificant, però que a mi aleshores em semblà una gran cosa. A la tarda, a casa, en lloc d’estudiar vaig fer uns versos destinats a Reus tranquil. L’endemà jo mateix vaig portar-los a la redacció, que era en una botigueta de llibreria del carrer de Jesús. Vaig donar el sobrecarta clos a la primera persona que vaig trobar a la llibreria i vaig fugir corrents, avergonyit. La setmana següent Reus tranquil publicava els meus versos i, a la secció de correspondència, una nota dient: “A Joanet de la Selva” —amb aquest pseudònim havia signat els versos— que fes el favor de passar per la redacció. Saltant d’alegria, aquell matí, en lloc d’anar a classe, em vaig presentar a conèixer Màrius Ferrer, un poeta que morí aquell mateix any; el pintor Eugeni Fornells, Ròmul Salleres, escriptor, estudiant i practicant de farmàcia que m’enlluernava amb la seva precocitat estrident; Pere Cavallé, el qual vaig admirar per la seva maduresa; el poeta Francesc Gras i Elias, l’actor Agustí Cubells i l’escriptor Francesc Cubells i Florentí. Més tard, Plàcid Vidal, poeta, germà de l’Aladern, Michel Ventura i, de passada, com una visió, el genial i malaurat Hortensi Güell. Tota persona de Reus o de la contrada amant de l’art, de la literatura, del periodisme, o simplement catalanista, passava un dia o altre per la botiga de l’Aladern. Arribà una època en què jo no hi mancava cap matí. Feia tard a classe i, més sovint encara, no hi anava. Fer cinc o sis campanes seguides era corrent en mi. A la tarda, a la Selva, ja no estudiava, feia versos per a portar a l’Aladern. Un elogi d’ell em treia de polleguera, em llevava l’esma de tornar a l’Institut durant una setmana.

[…]

A la llibreria eren atacats agrament i amb una mena d’ira i de meyspreu característics de l’època de Pallàs i de la bomba de Canvis Nous, les autoritats civils, els militars, els capellans, els polítics, els catedràtics, les personalitats, els sentiments, les idees, els principis i els llibres sostenidors de l’ordre burgès. Jo sentia parlar d’uns temps nous, propers, en què tot seria canviat, trasbalsat, renovat de baix a dalt. El poble i uns quants homes que lluitaven a favor seu farien el canvi. Aquests homes eren els únics savis, els únics poetes i artistes que tenien talent. La resta eren cafeteres velles.

[…]

Vaig creure que a l’Institut hi havia una colla d’ases i que el talent i el saber s’havien reunit a casa l’Aladern. Així, dins d’aquella botigueta fosca i polsosa cada dia eren trasbalsats els meus sentiments, les meves idees, les nocions de les coses que m’havien donat la meva família i els meus mestres. De mestre, aviat no en vaig reconèixer cap fora de l’Aladern.

1952. Jo sóc un creador. El meu plaer és la invenció. El meu desmenjament comença en corregir, davant la qüestió o problema que hem convingut en anomenar d’estil. El meu estil no me’l sé veure. Em trobo perplex davant del que he escrit fa un cert temps. En general, llevat de certes defectuositats que em salten a la vista, no em sé corregir, i tot el que se m’ocorre és anar més endins de les meves invencions, caràcters, situacions, diàlegs, on els caràcters s’acusen, s’aprofundeixen, etc. Però poc  en sé, de perfeccionar l’estil.  Quan potser caldria supri­mir, afegeixo. El meu corregir és encara inventar.

3 de febrer de 1952. Demà passat, 5, faré setanta anys. El 52 em porta dos esdeveniments importants per a mi. És natural. Aquest mes de febrer acabaré la meva gran novel·la en la qual treballava des del 1939. Aquest mateix mes començarà a Toulouse la impressió del primer volum. Mai no m’havia cregut arribar als 70 anys. Tot escrivint la novel·la he estat diverses vegades tan malalt que desesperava d’acabar-la. Quant a la impres­sió, no la veia possible durant l’exili. Tanmateix, de les dues coses, l’una s’és acomplerta, l’altra s’està acom­plint. Cert, dos esdeveniments per a mi. […]

19 de març de 1952: He acabat la novel·la. Tinc setan­ta anys. No penso escriure cap més obra d’imaginació. És possible, però, que treballi i  retreballi uns contes o històries curtes que tinc, els uns acabats, els altres mig fets, els altres en apunts o esborralls. Formarien un vo­lum considerable. Seria la meva  darrera obra d’invenció novel·lística. Ara  m’atrauen altres coses. Primer con­tinuar un assaig filosòfic que es diria La possibilitat, i acabar-lo si visc encara alguns anys. Ja en tinc bastants fulls escrits i moltes notes que s’hi refereixen. No po­dria ésser un treball constant, o gairebé de tots els dies, com feia en la novel·la. Treballar amb pausa, molt serenament o reflexivament. Molta meditació i consul­tar certs llibres.

Ensems, continuar les Ressonàncies, cada dia  amb més aprofundiment. L’anecdòtic quan sigui necessari. En general, però, anar al fons de les coses, a l’essència que puguin contenir els esdeveniments i les coses de què parli. Ensems revisar i refer els versos, sobretot La complanta de Janet, molt deficient per la forma i la qualitat poètica. Corregir molt a fons els Sonets, inde­pendents de La complanta. Potser n’hi ha massa. Fer-ne alguns altres? Veurem. El temps ho dirà. En tot cas, obeir només la necessitat interior.

El gran treball serà revisar i corregir tota la novel·la. Ara porta per títol general definitiu El pelegrí apassio­nat, i cada Llibre o novel·la el seu títol corresponent. La primera novel·la ja està en impressió, a Toulouse. Cons­tituirà un volum de 560 pàgines, i és el més curt. Em caldrà, doncs, revisar a fons les altres nou novelles. El pelegrí apassionat és un compost de deu novelles. ¿Caldria potser indicar-ho ja des de la publicació de la primera per orientar els lectors i la crítica? Potser per mitjà d’una nota breu de l’editor o de l’autor? Cal pen­sar-hi a temps abans de fer la compaginació del primer Llibre. De les nou novel·les a corregir, eliminar prolixi­tats, reduir, escurçar, treure el que no sigui absoluta­ment essencial, necessari. Quin treball se m’espera! To­tes les nou novel·les són, potser, excessivament llargues, prolixes, escrites amb massa abundància i poca reten­ció. Quin treball veure el que hauré d’eliminar i el que haurà de restar, necessàriament! El darrer Llibre, Els desgreuges, ell sol té —és enorme— 2374 fulls manus­crits de la grandària dels fulls de paper per a còpies a màquina. Tot i que els redueixi, no seran necessaris, per a la publicació, tres grossos volums? No n’hauré fet massa? El tercer Llibre, Janet imita el seu autor té 1300 fulls del mateix format. El setè, poc menys, o igual. El vuitè, prop de 1000 fulls. L’obra, en conjunt haurà de tenir catorze o quinze volums. Els lectors catalans em voldran seguir? Tindrà l’editor prou resistència eco­nòmica per publicar la meva summa novel·lística? Ara tota la meva inquietud ve d’aquí. La pau, el repòs, la satisfacció d’haver acabat l’obra totalment, ja els tinc. La joia d’haver-la escrita, ningú no me la pot prendre. Sobretot la joia de la creació mentre l’escrivia, ningú no me la prendrà. […]

Acabada l’obra, treballo en la reforma i millorament dels Llibres cinquè i sisè que em semblen massa preci­pitats. Ara estic en el cinquè. Tenia gran nombre de no­tes bones que no havia sabut aprofitar. Actualment me’n serveixo. M’adono que, en general, la meva obra podia ésser més perfecta. Per arribar, però, a la perfec­ció que ara entreveig em caldria reprendre-la tota en un treball d’una pila d’anys. No en tindré el temps ni les forces.