«La “grandesa” de la literatura no pot ser definida tan sols per estàndards literaris; però devem recordar que, si és literatura o no, únicament pot ser definit segons estàndards literaris», deia T. S. Eliot. Mès inexplicable seria la fórmula per encertar els paral•lelismes possibles o impracticables entre la grandesa d’un escriptor i la seva grandesa com a home. Són hipòtesis de Panteó. És cert, en tot cas, que Pla havia aconseguit el propòsit de Jules Renard: «Je voudrais faire un petit pas à la littératura vivante, à la vie dans la litterature». «No defenso l’egotisme de la irresponsabilitat. Defenso l’egotisme defensable, fent abstracció del pes mort de l’època», escrigué Pla (9, 271). Per això, calia jugar fort, dedicar tota una vida a escriure i escriure perquè «la mort és l’última ratlla del llibre de la vida, però el que cal és que el llibre no quedi en blanc». L’orgull de Pla enorgulleix els seus lectors. Ho dic sense cap retòrica, per estricta aplicació d’un principi de Valéry: «Les quantitats comparades de vanitat o d’orgull que estan implicades en una obra són “magnituds característiques” que els químics de la crítica no haurien de deixar de buscar.»
És possible que la vida consisteixi a estar sempre en un lloc molt distint d’allà on voldries trobar-t’hi. Una gran dosi d’aquest desassossec explica l’obra de Pla, quan una «força obscura» (32, 615-616) l’impulsava a sortir de casa, viatjar, observar, però «potser no tenia altra justificació que de tornar un dia o altre a casa», allargar-se sota dels pins i veure volar una garsa i un gaig i veure passar «al límit del camp una petita volada de perdius –meravellosa– que peonaven». «Tornar a casa, sempre!» (37, 685-686). No dedicar-se a fer el fill pròdig: «Tot és insegur, tot és incert. No tenim més remei que acceptar la terra on hem nascut, per amarga, misèrrima o bona que sigui.»
«Tots vivim a base de la condescendència mútua», perquè la civilització és «un grandiós sistema de propines, de mútues propines» (24, 285-286). Però és igual: «Enverinàrem la vida de les persones que més estimàrem» (20, 409-410) A la vegada, Pla pensa que si l’home to tingués memòria, la bondat, la generositat, el sacrifici no existirien: seria el món de la zoologia. «Però hi ha encara una forma superior a la moral de la memòria, com a forma de civilització, que és alleugerir-la de pes. És millor no limitar la nostra bondat, la nostra tendresa, als vius, que oferir a llurs ombres l’espectacle de les nostres lamentacions estèrils». Pel que fa a l’home, hi ha un Pla que li diu a Josep Vergés: «Has d’aprendre a no estimar tant la gent.» I quan al poeta i editor Joan Teixidor li mor un fill de set anys, de leucèmia, Pla li diu a l’enterrament: «Joan, això et passa per tenir fills». Però a la vegada hi ha un Pla que al Berlín d’entreguerres coneix i tracta una jove jueva –Aly Herscovitz–, la suposa anihilada als camps de concentració nazi i, sense resultat, la busca per ajudar-la quan acaba la guerra (12, 244-247).
La terra i els morts, la memòria com a moral i com a última pàtria: són deures de l’instint, però també de la intel•ligència. Davant l’arbitrarietat il•limitada de la vida, queden les pedres de la catedral de Girona –força, domini, imperi franc i deliberat– que un Pla adolescent veu com a primer element de força de la seva col•lectivitat, una «permanent, continuada, indestructible, apel•lació a lligams genèrics però concrets», de molt més pes que els interessos personals (3, 191). Queden la grandesa de les pedres de Poblet, on Pla reflexiona que «només l’Església pot acostar la diferència humana» (43, 789). És la religió com a consol (38, 39) perquè «sortir del pecat és impossible, com sortir de la injustícia» (1, 459) i no oblidar-ho és –paradoxalment– una forma d’esperança.
Una gran coalició de formes d’art i pensament han contribuït amb insistència a la deconstrucció del jo –com raona Peter Berger–, de la mateixa manera que Musil deia que el «jo» és un gran forat que les persones tapem amb tota casta d’activitats. Segons Berger, sense l’existència d’un arrelament transcendent del «jo», el màxim que pugui dir-se és que el «jo» –que mai no és res donat fet– potser consisteix en un guany molt difícil, un acte de la voluntat pel qual els individus, sempre en col•laboració amb altres éssers humans, es creen a si mateixos: per fer-ho curt, «sense Déu no pot exixtir cap jo». És a dir: ni tan sols tota la suma de circumstàncies de l’època que hem viscut i vivim no ens obliga a donar per fet la inexistència del jo. Si el «jo» fos una simple formació il•lusòria, hauríem de negar tota la literatura de Pla. L’alternativa és el no-res o la demència, si considerem que hi ha anticossos mortífers.
Les familiaritats entre el mal i la bellesa sempre foren paradoxals. Els científics expliquen que dels aiguamolls surten les papallones més belles i la podridura sovint ens astora amb floracions espectaculars. Els oficials nazis fruïen de la música clàssica al costat dels forns crematoris fumenjants. Encara ens demanem com poden existir l’art i la bellesa després de l’Holocaust. De forma molt elemental, crec que encara són possibles perquè la naturalesa humana és lliure, pel bé i pel mal. Em penso que això mateix volia dir Pla quan atribuïa a Manzoni «la caracterització dels més grans esperits; més que un vanitós, és un caritatiu en el sentit més vast de la paraula» (13, 221). Infinitament més complex que Leopardi, el novel•lista d’I promessi sposi, mai no deixa entreveure la seva desesperació: «Per la caritat –la forma més alta de l’elegància– Manzoni, indescriptiblement pessimista, donà a la seva vida un aire de dolça bonhomia, d’irònica conformació, de resignació digna, secreta, tocada d’un finíssim humorisme.» Allò que Cervantes i Shakespeare tenien en comú –diu Anthony Burgess– era una gran humanitat, una capacitat de compassió, perdó i benevolència després d’una llarga constatació de la malevolència de la vida.
És clar que la llibertat és un honor que hem d’honorar. Quan mig món encara malvivia al laberint monstruós de l’utopia socialista, Pla veu per primera vegada l’Estàtua de la Llibertat i pensa «en els milers i milers d’homes i dones que arribant ací de tots els llocs de la terra trobaren en aquesta figura, que s’alça sobre una petita illa, el símbol de l’esforç per crear-se una nova vida –una vida sense angoixes, arbitrarietat ni fanatisme» (34, 30). Fins i tot després de la caiguda del mur de Berlín, llegir Pla és una bona manera d’oposar-se a la lobotomia totalitària.
Per sort, l’escepticisme sufraga molts dels fracassos de la raó, però fins i tot així, no vol dir que puguem vuire eixuts de l’esperit de clemència. L’any 1969, Pla viatja en un creuer pel nord d’Europa (39, 201). Fa un llarg passeig per Varsòvia. Cerca l’estàtua de Copèrnic, l’home del nou cosmos. Després visita el barri jueu, reconstruït. Tot l’horror i la inhumanitat del segle de la megamort hi són tangibles. «Aclaparat per la història immediata i tot i que el meu escepticisme era insondable, vaig dir un parenostre per tots els jueus –homes, dones, infants– que el nazisme va cremar en els forns dels camps de concentració.» La pietat potser sigui una de les millors formes de la memòria.
