Antoni Puigvert Romaguera

No et vaig dir mai que m’agradaves.
Em diuen que t’has mort i hi penso:
sobretaula de juny, el riu,
l’ombra dels plàtans, el dinar
pagat —la primera prebenda.
Enllà del xàfec de la mort,
veig la teva rialla obscena
i la piscina dels teus ulls
on vaig nedar tota la tarda
mentre parlàvem del teu home
—un home trist que feia versos.
La cendra dolça dels teus llavis
queia sobre l’herba de juny
i també queia dolçament
la posta primera d’estiu
que parla del final d’exàmens,
de cireres fetes, de préssecs
que esperen els llargs dies d’oci.
I es va fer fosc, naturalment:
la brasa de l’obscenitat
va disgregar-se entre altres ulls
i altres converses i es va perdre
en l’aire de la nit, com els teus llavis
i com el dolç pressentiment dels préssecs.
He vist, des de llavors, gastar-se
molts vespres de molts altres junys.
La fruita verda no es corromp,
s’arruga i s’endureix; es fa
promesa fòssil i es recorda
just perquè mai no ha madurat.