La base de dades de les Lletres Catalanes
Obtingut el grau de batxiller, estudià filosofia pel seu compte. Conreà la poesia i el 1903 guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb un Idil·li maragallià. Publicà el 1904 el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, prologat per Maragall. Sota el pseudònim d’Augusto de Altozanos publicà una obra insòlita i agosarada, El nuevo Pascual o la Prostitución (1906). Des del 1908, en què fou designat secretari de l’agrupació Les Arts i els Artistes, es dedicà a la crítica d’art i col·laborà en nombroses publicacions: El Poble Català, Las Noticias, La Publicidad, Papitu, Vell i Nou, Picarol, Mirador, etc. Fou membre de la Junta de Museus de Barcelona i secretari de l’Ateneu Barcelonès. El 1918 publicà Concepte general de la Ciència catalana, on intentà de provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català des de Ramon Llull, de qui es proclamà deixeble tot aspirant a fundar un sistema propi anomenat de primer Hiparxiologia i, més tard, Pantologia. L’any 1921 publicà els opuscles L’evolució i els principis immutables i La religió i la moral, i un Recull d’articles de crítica artística.
Contribuí a l’intent de crear un teatre líric català i va escriure una tragèdia en tres actes (Medea, 1923) i una versió representable del Llibre de Job (1922) en vers pitarresc. El 1926 es retirà a la seva Torre de les Hores de Martorell i publicà Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX, en dos volums, molt controvertida. Un altre assaig remarcable és La visió artística i religiosa de Gaudí (1927), on profetitzà la glòria de l’arquitecte, assaig que fou traduït al francès per Salvador Dalí (Lausana 1969). És autor, a més, de Catalunya i el Marroc (1928), La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934) i Un llibre-estel de Joaquim Casas-Carbó, “El problema peninsular” (1935).
El 1939 s’exilià i visqué a Prada i tot seguit a Montpeller. Havent tornat a Catalunya al començament del 1942, es reintegrà a la Torre de les Hores. Col·laborà a Ariel i Revista Europa sense deixar de treballar en una obra de la qual es conserven nombrosos apunts. Diletant i home d’esperit humorista i bon conversador, és més conegut per les seves dites i anècdotes que pels seus llibres.
La Vanguardia, La Veu de Catalunya, El Diari de Catalunya i La Revista.
La família és una unitat de generació. Per això l’home pot arribar a jugar-s’ho tot, fins la vida, per la família
Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, és cert que els que vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els que governin les nacions, s’agenollaran davant de Catalunya i aleshores serà quan els que hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que rient rient deia les coses més sèries que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà els compatriotes de la veritat i tots els estrangers ens miraran com si es miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i la veneració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hi hauran d’aixugar el ulls amb el mocador i ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allí on vagi, perquè bastarà i sobrarà que se sigui català perquè la gent els tingui a casa seva o els paguin la fonda, que és el millor obsequi que es pot fer als catalans quan anem pel món, i comptat i debatut valdrà més ésser català que milionari i com que les apariències enganyen encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català se pensaran que és un savi i que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya se vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que per modèstia no gosaran a dir que ho siguin i es faran passar per estrangers.
I si algú s’estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és el menys que es pot tenir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que té d’arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans in illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els hi haguessin dit que vindria dia que els jueus els dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota l’Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs com si ho vegéssim que s’haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els hi haguessin jurat, de manera que el que es pensi que nosaltres a l’escriure tot això és que ens hem begut l’enteniment com si fos una copa d’aigua, o que estem de broma i busquem una manera de dir coses per fer riure i matar el temps o que ens volem burlar dels catalans, o que estem enjogassats i volem jugar a veure qui la diu més grossa i jugant se’ns ha acudit la manera de portar la contrària als que són partidaris de l’europeïtzació de Catalunya i per esperit de contradicció els hi diem que si ells diuen europeïtzació de la nostra terra, nosaltres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d’haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdevall de tot, tant com l’hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre les fulles i estem convençuts que si l’europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d’Europa, que avui és el rovell de l’ou de la civilització representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nóm de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l’única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets a la civilització europea, que com hem dit, i repetim, no passa ni ha passat mani d’ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que tenia que acabar a cops de puny i canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar a l’any 14 d’aquest segle, que és una conseqüència llògica de la manca d’una llògica fonamentada en l’estudi del natural, perquè si els homes del nord han estudiat la realitat ha sigut sempre portats per l’afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de transgiversar la realitat sinó de canviar-la i destruir-la i si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els hi ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès Guillem Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà sempre, com si les seves tragèdies estessin escampades i deixatades en l’ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d’escarpa, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència universal catalana, en comptes d’ésser una ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i nua i que en comptes d’ésser desitjos de realitzar l’ideal, com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així se podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d’ésser com és un poble sense ideals, perquè d’ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.