Susanna Rafart Corominas

Voldràs la rosa? I quina rosa? Cerco la flor en el territori urgent del meu exili. Amb una gúbia d’arç arrenco pètals del linòleum del teu cor. Voldràs aquesta rosa? És massa lent el roig que se’n desfulla. No, aquesta no. Sí, però, la rosa negra d’immarcescible primavera, l’obscura rosa fonètica, la rosa sense oxigen, cranial, la que defuig néixer i morir en els camps de la pàgina en blanc.

Una ombra vellutada abriga els dies
en l’òpal de les figuracions:
arbres frements sagnen vels de pluges verdes;
sanglota un tigre lent sota les ungles
d’un nen de fira; en un tauler d’escacs,
la reina dicta el fat; cavalls encesos
entren al cor de fusta d’un mot vell;
girem tu i jo, herència o fortuna,
en un jardí gravat de sal severa
i els déus assalten anys que no tenim,
revoltes afegides a l’ofici
d’enterrar ossos de sèpia en la boira.

Traçaré cercles amb obsidiana,
tall a tall, resseguint el fosc dels verbs,
quan el dia serà el darrer dia
enmig de bèsties goludes
que amb urpes enllunades
voldran amar la vida d’un sol vers,
benefici de brúixoles indemnes
sota columnes d’heura ennuvolades.
Així serà que no escriurem el curs
de rius vivíssims.
Restaré als cercles sota neus adverses
i aboliré la mar que m’incendia
el llapis desolat d’aquests abismes.

Senyor, no m’abandonis a l’amor
la teva llei és forta i se m’emporten,
entre esbarzers, els gossos de la por.
Jo no sé els mals que tants perills comporten.

Senyor, no m’abandonis a l’amor,
amb braços hi aniria fent de barca
vaixell fosc de jacints pel teu enyor
i no em sabria greu al front la marca.

Senyor, no m’abandonis a l’amor:
tinc mans que s’han fet flames de mirall,
no espero de la vida cap licor,
la seva seda no m’és embolcall.

Senyor, no m’abandonis a l’amor,
el cor serà jardí desfet de dàlies
i si és la teva voluntat favor
que esberli en el camí velles sandàlies

dóna’m del tot el vi del meu valor,
que cap aurora no em desperti més,
i siguin els teus ulls primer temor
i sigui el teu silenci el meu decés.

Sense record del traç modest de la ceràmica, en el parterre antic del pati, de mica en mica el taronger ha envaït el cel que el sostenia amb arabescos nous. Totes les extincions anul•len anteriors cal•ligrafies. Sóc, en la pàgina nova, com el vell taronger. I m’avinc a seguir-ne el camí amb més pobres mitjans. He de reconèixer, però, que amb risc he errat sovint en l’art de la imitació.

Ocupo la neu d’una malenconia
que no ha volgut mostrar-me el rastre
d’una antiga pinassa
per on van travessar paraules com coralls,
sang dura consentida.
Però en el meu poema els he vist caure sobre el blanc
com una joia inesperada,
el roig desprès en el rigor d’un rictus.
No la volia així com l’he trobada.
Ara em vesteixo de festa
per lluir-la a l’alba.
I en els palaus de torres altes
juntes, tu i jo, tornarem a vessar-les.

Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegades i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.

El mateix mur, la força contrastada
d’unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l’altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l’herba
-no és mort, sinó dormint, algú va escriure-,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d’aquella part del món encara vius.

Devoro amb la mudesa d’una ortiga
el dòcil animal de l’esperança.

L’engany del seu pelatge
em mou a ser-ne el caçador
servint-lo amb les paraules.

El prenc apregonat per fams antigues
i amb la tinta dibuixo els seus ulls,
que ja eren cecs.

La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble. Qui en resisteix l’expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d’erms abandonats? Arreu i enlloc instal•la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d’un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.