La base de dades de les Lletres Catalanes
Carles Rahola era el petit dels cinc fills de Ferran Rahola i Verdaguer i Carolina Llorens i Palau, que s’instal·laren a Girona en tenir el tercer. Ferran Rahola tenia una impremta, que passà a mans del seu fill Darius, en què s’editava el diari republicà federal El autonomista (més endavant, L’autonomista) i on Carles Rahola va començar a publicar articles. Després de treballar com a escrivent a la Diputació de Girona, s’inicià en el món literari a l’entorn d’un grup de joves intel·lectuals del qual formaven part Xavier Monsalvatge, Prudenci Bertrana i Miquel de Palol, entre d’altres. Molt arrelat a Girona, des del 1922 presidí l’Ateneu gironí, focus cultural de la ciutat, i tot i que no milità en cap partit polític, el 1932 va arribar a ser el màxim representant del govern català a les comarques gironines, com a delegat de la Generalitat. Es casà amb Rosa Auguet Llorens, amb qui va tenir tres fills: Ferran, Maria i Carolina. Va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir els 58 anys.
A part de la producció en nombrosos diaris i revistes, va redactar pròlegs, presentacions, conferències radiofòniques i altres textos, com ara els “Papers de presó” (Ajuntament de Girona, 1989) i els “Papers de guerra” (Revista de Girona, 1997). És autor, també, d'”Amadeu I a Girona: Memòria que publica la Societat Econòmica d’Amics del País en el centenari de la seva fundació” (Girona, Gràfiques Darius Rahola, p. 55-121).
Anys enrera, l’Ajuntament construí un petit Jardí per a la Infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l’hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil•lament el sol. Era una nota plàcida, digna d’ésser recollida per un poeta com l’autor dels Misérables… Què ha passat ara? El Jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l’entorn. Uns obrers hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrera, que el que fou construït per a esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?… La gent docta i la gent senzilla diu sovint que no hi ha res de nou sota el sol, que la Història es repeteix, que les coses velles tornen… Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per a Europa com els d’ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després; amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descàrregues dels afusellaments… Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra, ha estat destruït el petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en els temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir. S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren —en plena civilització!— èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir, en aquesta “terra de gestes i beutat” que és la Girona Immortal, nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants… i per a aquells altres infants que són els vellets. Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar mai més.
Us he dit que cada dia haveu d’ésser més cultes. La cultura, però, no ha pas d’ésser allò que no és altra cosa que la seva caricatura grotesca: la pedanteria. Posat a triar, m’estimaria més un poble d’analfabets que un poble de pedants. Per a mi, cultura sense «humanisme» és un molt que no té sentit.
En l’obra del conreu propi de l’esperit, no us penseu mai haver exhaurit totes les possibilitats. «Ja sóc prou culte; ja sé prou coses…». Això fóra una blasfèmia. Mai no haveu de donar la vostra formació per acabada. Un mestre fervorós me deia: «Cada dia “aprenc” més coses dels meus deixebles. ¡Que en són d’interessants! ¡Quina riquesa d’humanitat!» Recordo que un violoncel•lista que deia al nostre Pau Casals: «Cada vegada que vull tocar, he d’estudiar i començar de nou». I el mestre, contundent, va respondre-li: «Sempre, sempre cal recomençar».
Jo us oferia com a exemple un dels homes més grans que mai hi ha hagut: Goethe. Goethe no s’atura mai en el seu camí d’ascensió. Ell ha enriquit l’esperit humà amb obres perdurables i ha excel•lit en totes aquelles activitats a les quals s’ha dedicat. Res no ha estat aliè al seu pensament poderós. I heus aquí que, en els darrers moments de la seva vida, encara és l’home inquiet que vol saber més i aspira a obrir nous horitzons a la humanitat. Per això, en cloure els ulls per sempre, encara demana, amb mots que esdevenen tot un símbol: «¡Llum! ¡Més llum!».
Però abans, com acaba de remarcar el filòsof castellà, Ortega y Gasset, «gairebé ja des de l’altra vora de la vida, Goethe es gira cap a nosaltres els vivents per a resumir la seva existència des del trasmón (trasmundo), i el que ens diu és: “¡Llibertat!”. Acabat, amb el seu caminar perpendicular, desapareix en el silenci absolut…».
Hi ha altres exemples, com el de Leonardo de Vinci. Aquest geni, que omple tot un segle amb les seves obres i en el qual podríem simbolitzar tota la gràcia i esplendor del Renaixement, es plany, poc abans de morir, de no haver fet per la seva pàtria i pel seu art tot allò que hauria volgut-
En qualsevol ordre de coses que sol•licitin la vostra atenció i el vostre esforç creador, no us atureu mai; no tingueu aquella vanitat de dir: «Això ja està prou bé; què més podria fer?…». Cadascú de vosaltres, treballador manual o intel•lectual, hauria de fer, en acabar el dia, un examen de consciència, una revisió de com ha esmerçat les seves hores, i hauria de preguntar-se si ha estat prou acurat en el seu treball, si ha donat a la seva obra, perquè fos ben reeixida, el millor del seu esperit.
Cal que penseu que la vostra tasca, per humit que sigui, ha de transcendir a la vostra ciutat o al vostre poble. Cadascú dóna una nota individual, i com més individual, com més original sigui, millor; però hom no ha d’oblidar que del seu esforç i de la seva obra ha de beneficiar-se’n tota la col•lectivitat.
Hi havia a Grècia un escultor que treballava anys i anys les seves obres i només estava content quan les veia a l’aire lliure, sota la llum del sol, i semblava que les donzelles es tornessin més formoses en contemplar-les, i que els infants s’hi sentissin invenciblement atrets com per un misteriós encís, que no era altre que el de la bellesa i l’harmonia de proporcions de l’estàtua vivent, nimbada d’una glòria eterna.
Text: