La base de dades de les Lletres Catalanes
Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa. De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva. Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.
Des del 1784 deixà d’escriure en català. A més, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
LUCRÈCIA: Tot ha mudat per mi: la vostra companyia,
qui feia mon consol, ja fa la pena mia.
COL•LATINUS: Cada paraula vostra em dóna un nou dolor:
qual és vostra aflicció, ma esposa?
LUCRÈCIA: La major.
COL•LATINUS: La major? Déus eterns! Vós me teniu sorprès.
Acabau, ja, parlau, digau-me ella qual és.
LUCRÈCIA: Ah, vós voleu, senyor, que vostra esposa diga…
COL•LATINUS: Jo vull que m’expliqueu la pena que us fatiga.
LUCRÈCIA: Si veis el meu rubor qui vos lo diu tan clar,
a què fi voleu vós mes penes aumentar?
Aün l’he d’explicar? Aün lo tenc de dir?
No em basta el meu penar? No em basta el meu sofrir?
COL•LATINUS: Ah, que em causa turment la vostra detenció!
LUCRÈCIA: Si jo lo dic serà major vostra aflicció.
COL•LATINUS: No vos detingau més, aconsolau-me així.
LUCRÈCIA: No espereu sinó pena i confusió de mi.
COLLATINUS: Gustós la sofriré si la sofresc per vós.
Cessau ja, què esperau? Parlau, explicau-vos, ma esposa.
LUCRÈCIA: En esta nit…
COL•LATINUS: Grans déus!
LUCRÈCIA: Aquell traïdor
ha violat ton llit i m’ha robat l’honor.
COL•LATINUS: Qui? Tarquino?
BRUTUS: Ah romans!
COL•LATINUS: Esto és possible?
LÚCRÈCIA: Sí.
La major vilesa ha executat en mi.
COL•LATINUS: Oh Cels!
LUCRÈCIA: Si, mon espòs: este tirà fatal
ha deshonrat ta esposa i causa tot son mal.
UN CAVALLER: Inaudita crueldat!
UN ALTRE CAVALLER: Indigna i vil acció!
BRUTUS: Romans, el tirà és nat per nostra perdició.
LUCRÈCIA: A penes de mos ulls t’havies apartat,
a penes m’atrobava en tan terrible estat,
quan Tarquino, aumentant ma pena, mon dolor,
em proposa, em declara el seu indigne amor.
I, per rendir mon cor, per vèncer ma fermesa,
son ceptro me promet, son reine, sa grandesa.
Mes, veent que continuava encara ma constància,
a la fi, del tirà s’irrita l’arrogància,
abusa del poder que li ha donat el Cel,
comet l’acció més vil, comet l’acció més cruel,
i, en un instant, redueix la tua esposa amada
de la sort mes feliç a la més desditxada.
COL•LATINUS: Vós desditxada sou? Vós infeliç, ma esposa?
LUCRÈCIA: Així ma sort fatal lo mana, lo disposa.
Ah cessa, espòs amat, no m’aconsoles, no:
ma desgràcia fatal no admet consolació!
COL•LATINUS: Oh Cels! Què és lo que deis, ma esposa?
LUCRÈCIA: Que la mort
és l’únic a què aspir, mirant-me d’esta sort.
La mort sola podrà dar terme a mon dolor
i concluir un temps qui és per mi ple d’horror.
COL•LATINUS: L’horror segueix el crime i ve de la maldat,
i el vostro cor, ma esposa, és pur, immaculat.
LUCRÈCIA: Què més horror per mi que el viure sens honor?
Esta és la mort més cruel, esta és la mort pitjor.
Sí, sí concloïgam ma vida desgraciada
i no puc viure més veent-me deshonrada.
Jo vivia a l’honor, vivia a la virtut:
céssia de viure, pues, quan tot està perdut.
Vida tan infeliç jo no la puc sofrir.
El meu cor l’avorreix i estima més morir.
(Aquí Lucrècia, posant mà a un punyal que ha de portar escondit, se dóna ab ell la mort.)
COL•LATINUS: (Corrent a ella.) Grans déus!, què és lo que feis?
LUCRÈCIA: Finir les penes mies.
terminar, mon espòs, los meus horribles dies.
A lo menos així jo muir per la virtut,
i que per ella més ja viure no he pogut.
Jo veig que ma mort no tardarà a l’instant.
Adiós, amat espòs, mos ulls se van tancant.
Que no auméntia ma mort de ton dolor l’excés;
la mia sort cruel no em permet viure més.
Jo moriré contenta, alegre, aconsolada,
pues som, aün morint, de mon espòs amada.
UN CAVALLER: Oh cas terrible!
ALTRE CAVALLER: Oh pena!
BRUTUS: Oh Roma! Oh Pàtria mia!
A este fatal extrem redueix la tirania.
Text: