La base de dades de les Lletres Catalanes
Joana Raspall va néixer a Barcelona al barri de la Barceloneta, malgrat que la família vivia al Masnou. Son pare, Bonaventura Raspall i Pahissa, era un petit exportador agrícola de Sant Feliu de Llobregat; sa mare, Joana Juanola i Devavry, nascuda a Épernay (França) s’encarregava de portar la comptabilitat del negoci familiar. Ben aviat, amb tres anys, es van instal·lar a Sant Feliu de Llobregat. Va estudiar pocs anys a l’escola municipal de Sant Feliu, ja que als onze se’n va anar a estudiar a Perpinyà. Només hi va estudiar un any i mig fins que la mort de son pare li provocà el retorn a Sant Feliu de Llobregat.
En plena dictadura de Primo de Rivera, amb catorze anys, va iniciar el seu activisme cultural, sempre en català. Participava en les revistes locals periòdicament des dels anys 20 i anava escrivint poemes, prosa i teatre, que guardava en un calaix, aquest material no el va publicar fins que va ser ja gran.
També col·laborava amb revistes locals com El Eco de Llobregat, Camí i Claror, i participava en el grup de teatre i declamació Miguel Rojas. Als anys 30 del segle xx encapçalà una campanya per demanar una Biblioteca Infantil a Sant Feliu, segons una nota que es conserva al Fons Municipal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.
Entre 1935 i 1938 estudià a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on obtingué el títol de Biblioteconomia. Des d’aleshores i fins a la fi de la Guerra Civil espanyola va treballar de bibliotecària a Vilafranca del Penedès, on va contribuir a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció amb Roser Lleó. A l’escola coincidí amb la també bibliotecària Maria Magdalena Bonamich Font.
Durant la dictadura de Franco, en els anys en què ensenyar el català era prohibit, ella ho feia clandestinament fent classes al seu domicili particular. Va continuar escrivint i publicant on podia, animant tothom a estimar i utilitzar la llengua catalana, cosa que continuà fent anys més tard amb l’assessorament d’Òmnium Cultural.
L’any 1941 es va casar amb el doctor Antoni Cauhé, metge i cap de Sanitat de Sant Feliu de Llobregat, amb qui va tenir tres filles i un fill.
El 1963 va guanyar el Premi Joan Santamaria, de teatre per a adults, amb L’ermita de Sant Miquel, una obra escrita totalment en vers, que constitueix el seu primer llibre publicat.
Durant la dècada dels anys 70 va ser coneguda en el teatre independent per les obres de teatre infantil: El pou, obra que va obtenir el Premi Cavall Fort de 1969, la seguirien dues obres més fent-ne una trilogia, L’invent i Consum.
Anava fent fitxes de sinònims, que anava guardant en capses de sabates i que serien l’origen dels seus treballs com a lexicògrafa. Aquesta tasca de dedicació al lèxic va culminar amb la publicació de tres diccionaris, obres en les quals resta ben reflectit el seu domini de la llengua pel diccionari de frases fetes rebrà el Premi Marià Aguiló de l’IEC, el 1984.
A partir dels anys 80 va començar a publicar poesia i narrativa infantil i juvenil i fins als 90 no va tornar a publicar res per al públic adult. Col·laborà habitualment en revistes locals i fou promotora del Premi Martí Dot de poesia per a joves de Sant Feliu de Llobregat i de la tertúlia literària del mateix nom.
Com a escriptora fou una pionera a Catalunya de la poesia per a infants i joves. Aquest gènere, el conreà amb la voluntat d’apropar nens i joves a la poesia i fer que l’estimessin. Defensà la poesia com a vehicle eficaç en l’educació dels sentiments, tot avançant-se així a les noves tendències de l’educació emocional. Afirmava que escrivia poesia «pel sol desig d’acostar, fer entendre a fons i fer estimar les petites coses que ens envolten i trobar un sentit a les coses que sempre hem mirat només de lluny». La seva poesia infantil es caracteritza per una gran capacitat d’observació, un equilibri exquisit i transparent, alhora en l’ús del llenguatge i en una delicada sensibilitat que encomana al lector. Visità moltes escoles i moltes altres la visitaren i li feren arribar treballs inspirats en la seva obra.
El seu primer llibre de poesia infantil, Petits poemes per a nois i noies (1981), va rebre el Premi Crítica Serra d’Or, menció especial de poesia del mateix any, i va aparèixer quan ja tenia 68 anys. Deu anys després, les seves publicacions poètiques s’intensifiquen, també escrigué contes i el volum de poesia per a joves: Llum i gira-sols (1994). Més de 100 poemes han estat musicats.
La poesia per a adults és la que sentia com a més íntima, més seva. L’obra, que ella considerà el resum de la seva vida poètica, fou Jardí vivent (2010). També ha publicà una novel·la: Diamants i culs de got (2006), basada en vivències del temps de la guerra. El volum “Batec de poesia”, recull tota la seva producció lírica.
Raspall va participar activament en el Primer Congrés de Cultura Catalana amb la ponència El llibre de teatre infantil i va promoure, amb altres amants del teatre, la creació d’una col·lecció de teatre infantil en català en l’editorial Edebé. Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Va i Ve, Alba i Claror.
• El 1993 li va ser concedida la Medalla d’or de la Ciutat de Sant Feliu i el 2008 li van dedicar un carrer.
• El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi com a reconeixement a la seva continuada activitat a favor de la llengua i la cultura catalanes.
• El 2008 se li posà el seu nom a un carrer de Sant Feliu de Llobregat.
• El 2010 va rebre la Medalla al treball President Macià.
• El 26 de juliol de 2012, l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i la Generalitat de Catalunya van declarar el 2013 Any de Joana Raspall, per commemorar-ne el centenari del naixement.
• En el 2013 es va celebrar el seu centenari en vida, promocionat per l’Eixam d’amics de la Joana Raspall i secundat per la Generalitat i l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.
• Va rebre la Medalla centenària de la Generalitat de Catalunya.
• La població de Gelida li dedica la placeta de Joana Raspall.
• 2018 es va posar el nom d’una placeta a Sant Cugat i a una avinguda a Lleida.
Estimo les lletres que formen els mots, els llavis que els diuen, i el cor que els entén… perquè als mots hi ha l’ànima de tota la gent!
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Una bruixa revellida,
Seca com un escardot,
Ja no sap moure l’escombra;
Prova de volar i no pot.
Veu ocells i papallones
que voleien entre flors…
ella, en lloc de tenir ales,
només té la pell i l’os.
Pensa, amb ràbia, que de jove
dominava el bosc i el prat
i per maldat o caprici
tot ho deixava embruixat.
Ara ja ni gosa riure;
la veurien sense dents
i ja no la temerien
ni fugirien corrents;
-potser i tot l’empaitarien!-
S’amagarà en la foscor,
lluny d’ocells i papallones.
Ara és ella, qui té por!
Amic, vols venir?
La tarda és molt clara
l’aire té sentors
de mar i muntanya.
Fugim del soroll
i busquem la calma
on compartirem
les nostres paraules.
Poques en direm
i ben escoltades,
amb pau dins del cor,
llum en les mirades.
Vols venir amic?
La tarda és tan clara!
He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me’ls tots!
Si t’agrada llegir
et farà companyia,
ens els podem partir.
Estimar l’aigua
que riu i plora,
i, alhora,
la fresca molsa,
i la veu dolça
que sap cantar…
estimar l’aire
que s’esgarrinxa
per les alzines
de punxes fines…
és com resar.
La pilota i la sabata
fa temps què són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi ha de jugar.
L’una rep les patacades,
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.
A la vida tot s’acaba…
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
En algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
-Hola, pilota aixafada!
-Hola, sabata esbotzada!
-Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
-Prou que ho faria sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
-Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en treuran res de renyir.
Al pas del temps, les baralles
sovint acaben així.
Si al bosc tinguéssim set,
quina font buscaríem?
La de l’aigua més clara,
més viva i més brillant.
I de l’arbre fruiter,
quina peça voldríem?
La més madura i dolça,
Suau al paladar.
I quin ramell de flors
a l’amor donaríem?
El de colors més bells,
més fresc i perfumat.
Per als amics i amigues,
¿no triarem paraules
entre les més boniques
que al món s’han inventat?
No volem l’aigua bruta,
ni la fruita tarada,
ni fer rams d’esbarzers…
i en la nostra conversa
volem belles paraules
i no pas mots grollers.
En Pep amb la palla dins el tassó
inflava bombolles fines de sabó.
Volia envoltar-se amb la més brillant,
perquè fos més grossa va bufar-la tant,
que va rebentar-se sota un raig de sol,
i ell es quedà en terra,
amb gran desconsol.
Penso fer-me trobador,
seguir terres i cantar
a les dames dels castells
que em volguessin escoltar.
Sé que no totes són belles
ni tenen cabells daurats
ni els ulls semblen estrelles
ni els llavis ben dibuixats.
…Alguna deu ser garrella,
i una altra, de cos neulit;
o tenir nas de patata,
ulls de peix o front pansit…
Aquestes, vull! Les boniques,
si escoltaven el meu cant,
no estarien tant contentes
ni m’ho agrairien tant.
Són les menys afavorides,
les fàcils d’acontentar;
volen creure que el cantaire
no les pretén enganyar.
Penso que em correspondrien
amb bon sou i tracte bo,
ja que al món no trobarien
millor cantaire que jo.
Em veuria de les dames
Ben rebut i ben pagat;
…i, de passada, els duria
Un bri de felicitat.
És tant ample i vistós, l’aparador,
i tant il·luminades, les joguines,
que s’hi atura, fascinat, en Pol.
Quantes pilotes i construccions…
trens, bicicletes, dinosaures, nines…
i quantes capses de no se sap què!
Potser de màgia o de guinyol,
o de disfresses d’herois i de fades…
Dalt d’un prestatge, un ós de peluix
de grans pupil·les negres i encantades,
sembla que el cridi; l’invita a jugar
prop de la nina de galtes rosades
i llargues trenes de color de sol.
Ell, de bon grat pensa que hi jugaria!,
però la mare diu que és massa gran
per divertir-se amb ossos i nines.
-Què vol dir massa gran?- rumia en Pol.
No entendré mai perquè els núvols no canten
quan, tot lliurant-se a caprici del vent,
s’esfilagarsen com un vel de gasa
en giragonses suaus d’un vals lent.
Sento el silenci com l’indesxifrable
compàs de pauses entre violins…
No entendré mai per què els núvols amaguen
les melodies que els bateguen dins.
La papalloneta s’ha trencat una ala;
li cau destrossada al peu del roser.
—Ai, que no hi ha metge que pugui curar-me!
—sospira la pobra—. Ara, què faré?
—No ploris, amiga —li diu una rosa,
la més bella i fresca de tot el jardí—.
Et donaré un pètal que et pugui fer d’ala;
l’aranya té traça i te’l pot cosir.
L’aranya, que és sàvia i tothora fila,
amb amor la feina enllesteix aviat.
… I la papallona torna a fer volades
amb una ala blanca i un pètal rosat.
Avui a l’ordinador
M´han sortit lletres estranyes
i signes que no he vist mai
i quan hi he volgut escriure
no hi he trobat cap espai.
Sembla que mentre dormia
l’Spiderman i la bruixa
i el Doraemon hi ha entrat
amb les bessones i en Potter
i quin sarau hi han armat.
Jo volia escriure un conte per Sant Jordi
que a l’escola el celebrarem demà,
si l’ordinador no em deixa esborrar aquell jeroglífic,
hauré d’escriure’l a mà.
És una camisa nova;
l’han deixada de racó:
és massa polida i blanca
i la volen de color.
Uns pantalons nous de trinca
també estan arraconats,
que els texans ara són moda
descolorits i gastats.
-Què farem -diu la camisa-
per poder-nos valorar?
-T’esquitxaré de pintura!
-El llexiu t’aclarirà!
Com dos bons amics s’ajuden,
“jo per tu i tu per mi”.
Ara ja els veuran de moda
I els trauran a presumir.
Dins de l’aigua de l’estany
un estel fa pampallugues
com si es volgués esborrar.
És que el vent hi pren un bany;
quant l’aigua no faci arrugues
el podrem veure ben clar.
Tinc una pedreta blanca
sobre el palmell de la mà.
Que coses deuria dir-me,
si entengués el seu parlar!
Deu sentir-se forastera
entre els terrossos del camp;
potser ve de roques altes
destrossades per un llamp,
i les aigües de neu fosa
l’han arrosegada aquí.
No sé si per ella és vida,
haver-se trobat amb mi.
Per mi és una trobada
que no sé com valorar.
La veig tan polida i neta…
No la gosaré llençar.
No vull durar com una pedra. Viure!
Fent i desfent els llaços, com la boira;
fent i desfent camins, com la riuada;
fent i desfent cançons, com els ocells.
No vull passar serena com la lluna,
sinó esvaïda en plor, com la rosada,
o exultant, com les flors en primavera,
i forta i juganera com el vent.
No vull anar llençant bocins de vida
com fulls de calendari, tan inútils,
quan han complert la tasca marcant dies.
Vull deixar amor i somnis i paraules
que durin més que jo, al cor dels altres.