Carles Rebassa Giménez

Whisky, et demanam. Whisky! I tu,
senyor, ens dónes aigua. I, a més, ets
molt adorat per alcohòlics vius
que beuen brou perquè pertot fan aigua.
Whisky, vatuadell, et demanam.
Deixa’ns estar, de por i de medecina,
i ja desapareix d’un cop del món.
No et multipliquis més. No tinguis sexe
amb els aŀlots perduts de matinada
ni amb les nenes que s’enyoren d’aires
càlids i sensuals, desconeguts.
Decanta’t de la nostra llum. I prou aigua,
et demanam. Whisky, et demanam.
Fes que la terra es desfaci del cel
i arrabassa els dos ulls de viu en viu
als qui han perdut i menyspreen la terra.
Aquests són els qui et preguen la teva aigua.
Whisky, et demanam. Whisky! I tu,
senyor, ens dónes aigua. Beu-te-la tu.

Quan he sortit d’aquell cafè, amb olor de bassiot,
he destriat entre el camí i la tornada.
Tornar fa beneit.
Escolt la música de l’experiència i ric, t’ho jur,
me’n ric, de tanta música i tant de moment d’adolescent
perpetuat, avui, avui dia, ara,
en aquesta hora impersonal d’heures i d’herbes,
i tots aquests que riuen aquí fora, i xa xa xa…,
i tu ja saps què dic.
Me’n ric de quan pensava que si el món,
que si la gent, i que si jo…
Me’n ric de quan pensava que si jo no hi era…
M’he fet gran. Sempre he volgut ser gran.
Ara jo ho sóc i em mir els braços,
pas un guster de mirar-me aquests braços,
són els braços d’un home gran:
treballen, carden nois i carden fàstic,
són els meus braços, meus d’aquí, de Catalunya.
Cerquen una expressió just per a tu,
els meus braços.

(A cops ho trob una lleu malvolença…
I qui sóc jo per dir
tot el que tinc ganes de dir
quan m’he d’enfrontar a un ben bé tot que encara no conec
i faig com si ja el conegués,
com si conegués el tot i ja el sabés jutjar,
i faig com si la vida ja no fos per a mi,
com si l’hagués viscuda fa mil èpoques
i encara arrossegàs perfums d’un dia,
fa mil anys, un dia,
en què tot era excel·lent, cortès, tot civitud,
tot Aire?)

No call perquè tinc boca.
No tinc boca, tinc call. Del call, me’n fot.
Just em serveix per ficar-me dins les sabates
i caminar, i jo sé fins on,
i quin mal faig si ho dic…?

No sé com dir-t’ho: jo no vull parlar de mi.
Jo sóc el destraler més avorrit d’aquest planeta.
Enyor el futur com una mala cosa.
Enyor el teu futur com una empremta
que jo hagués fet a una multitud.
Jo t’imagín com una multitud acorralada,
com una multitud entre el perill
que mai no traurà res de ser qui és,
ni mai no traurà res si un dia sap
qui és i quina solitud la metamorfa.
Jo t’imagín com un prat verd
en què tot és ferm, possible, bell, realitzable,
senzill com un pinyol de nespra
o un empelt, que fa tornar mandariner un taronger.
Jo t’imagín com Cuba, com un enyor
que mai no té essència d’enyor,
sinó d’un avenir estricte i clar
que mai no es torba prou a arribar
i crida, crida!, i fa flames
i s’esperona, així, en flames
i fa l’infern que tots volem, amb flames,
amb pell i amb mugrons mig descosits
i llengües que es desfan sota les pells
de tanta mandarina que ja no és taronja.

Aquest és el futur que jo imagín:
el teu. El que no mor. El que no es talla.
El que no té trinxet. El que viu a Eivissa,
Eivissa la nostra; Cabrera de Mar, que és la nostra,
Setcases, que és nostre… Digues-me ingenu.
Jo ho sóc. Ara que ja sóc gran
et puc dir que la meva vida
ha estat ésser ingenu fins al call.
Tinc call. Ja t’ho he dit. Me’l pos dins les sabates.
Surt al carrer, com un noiet que té sabates noves,
i cerc els braços que facin olor dels teus braços,
que treballen, com els meus,
com els de tots: els quatre, aquest parell de quatre
que et volem i que et cercam
per no caure, tu, essencialment per no caure,
per no caure dins el pou dels oblidats;
som els ingenus d’avui, som
els que t’estimam, som
els teus estimats, els qui jo men,
perquè t’estim, perquè siguis i no moris;
perquè sense tu, sense Tu,
no hi ha passat ni terra,
ni adéu, ni l’experiència ni pensar
que demà brostaran els altres brots,
que ens diran: «Endavant»;
car sense tu no hi ha endavant
i aquests mots es podreixen com un peix
de piscifactoria.

«Vull venir amb tu», un dia tu ho digueres
mentre volàvem pels avencs i les planícies
i jo et parlava amb el pit, braç i pit,
del goig —l’eternitat— i de l’infern.

El carrer és llarg i clar, l’escala puja
a un cementiri de cames de gent
i de joiers i d’amics i d’amigues
que fumen joints a Can Tagamanent,
fan Baudelaire de prop. «Redéu, ja, calla.»
Els teuladers van revolucionats.

«L’infern és un poblet que no té cases.
La gent no hi viu, hi és. Cal ser madur
per poder entrar als plaers eterns de l’hades.
Han d’haver dit que no, és necessari
que hagin hagut de perdre el seny, de fer
mil anys d’explicacions postmodernistes
per tal de disposar la població
a l’actitud autèntica del no.»

«Un momentet, però, atura’t. Fes
com si jo no sabés res del que dius.
Tu dius l’infern. Som a l’infern, amb mi,
amb tu jo hi sóc, tu dius. I on som de ver?
On és el lloc on pell i bull fan rel?
Explica’m de l’infern. Tu dius l’infern.
Quan dius l’infern et delates. Respon:
em pots dir què és l’infern ara i aquí?»

«L’infern és do re mi fa sol la si.»
Jo et vaig respondre com l’amic que sap
que el goig d’amat no minva en delectança.

Rialles mudes de plaça major.
És com un ball nocturn: la mescolança
dels penjats i els moribunds que se’n foten
de tot i beuen i canten cançons.
Són els negres de Nova York, que és bo,
però no hi són tots sols. Joan borina,
té un mal a pler de guerra, de partió,
de puta cosa que ha anat malament.
Hi ha una espècie de malestar.
Na Poriol i en Pep de n’Elionor
ho comentaven no fa dos estius:
el jorn té por de perdre sa claror.

«Què dius? No el veig, l’infern, ni a part ni banda.
Tinc fred. Quan ve la nit espant tenebres.
No creguis que no em costa, eh?, però
tinc alens i muntanyes, pics peluts
de bosc exorbitant amb clarianes
i coves retorçudes i estanyols…,
no els tinc, els veig, de sol a sol fan vagues
aparegudes al després del lloc
més estandarditzat de la mirada.
Supòs que això és l’infern.»

«Suposes bé.»
I després digueres vull venir amb tu.
I després s’encengué el sol del matí
i així ha quedat, encès, al teu carrer.

Polítics… els polítics… ecs! polítics!
fètids limfàtics, pútrids i patètics,
catòlics, blufs, acòlits, bords, sulls, ètics
amb tics de troll i cervells paralítics.
Per bé de Déu són onanistes mítics
i amb bans i antulls corruptes i mimètics
omplen de sang de dorments esquelètics
el món dels pobles, oh, tísics polítics.

Són policies, porcells antipàtics,
bacallaners, titellots irrisoris
amb sang de serp, orgasmes automàtics
i sulls ventrells, greix de còctels, casoris…
Poble, allibera’ns d’aquests rucs fanàtics,
torna’ls al sòl i pren els consitoris!

No és lluny, el present nou que es forja,
sinó en les seves mans, les cuixes,
la redempció dins els seus ulls.
Són càmeres de vigilància, aquests ulls:
et filmen, destrien, t’estimen
o t’arraconen en un no mai més,
i mai no fas més flor dins d’ell.
No es tracta de ser tu ni, ja ho he dit,
de la llavor infinitesimal
de ser particular; de ser,
tan sols… Tan sols no cal ésser llavor,
però si plantes els teus ulls al seu somriure
o pintes un somriure entre els seus dits,
que pinten, invisibles,
ja no tindràs aquella sensació d’ofec,
de córrer tan descalç per sobre un camp de sal
i travessar muntanyes per trobar just muntanyes
i destrossar miralls i tallar-te amb els vidres.

Ja no tindràs aquell ressentiment
que els teus petons no saben nodrir llavis
que tot just ara s’ensaliven, que no saben
el gust de l’olor, que és penetrant com ferro,
i realment té gust de ferro, d’aigua,
quan és tan vera aigua que té gust de ferro…

Si jeus a descansar entre el seu coll
esdevindràs la molsa, au!, que es multiplica,
tot un ecosistema, tu, en ell, per sota els braços,
si et mira i et fa part dels seus,
i si tu et deixes trasplantar en aquella onada
que et munta pel clatell i per les ales,
si tu el fas part dels teus
i deixes d’exaltar-te
perquè no pots morir
després d’un minut d’estimar-lo,
no has de parlar, car ets
les fulles més suaus de l’herba-sana
i l’èxtasi de l’arbre entre les cames
i el gust de roca enmig de la saliva
i ets l’enamorat i l’incendiari
i l’àngel que s’escorre amb el diable,
just perquè, amb un petó dels ulls,
ell, que és el present nou que ja es despulla
i ja a les mans fa gust d’herba aromàtica,
no t’ha dit «no»
i t’ha prohibit plorar, tudar-te, caure i fer oi,
i t’ha prohibit morir
i t’ha prohibit podrir-te.