La base de dades de les Lletres Catalanes
Fill d’Antoni Riba i Garcia. Estudià dret i lletres, però no es doctorà fins el 1938, amb una tesi sobre la Nausica de Maragall. El 1911 ja guanyà una flor natural a Girona i l’any següent, en uns altres jocs florals, conegué Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Aquest mateix any fou nomenat professor de l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà, amb interrupcions degudes a la Dictadura i al Bienni Negre, fins el 1939.
Fou un autèntic professional de les lletres, en un intent de realitzar la figura del poeta professor, tan pròpia dels anys trenta. Els seus viatges a Itàlia (1920) i a Grècia (1927) foren unes fites personals i intel·lectuals, com ho fou també l’estada a Munic (1922), on conegué Vossler i s’inicià en l’estilística. Del 1923 al 1932 treballà amb Pompeu Fabra en la preparació del Diccionari general de la llengua catalana i fou, en l’Institut d’Estudis Catalans, un continuador de la seva obra. Catedràtic de grec a la Fundació Bernat Metge (1925), ingressà a la universitat el 1927 i fou nomenat professor de grec a la Universitat Autònoma el 1934.
Vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes i compromès amb la República, s’exilià a l’Estat francès el 1939, on residí, entre altres llocs, a Boissy-la-Rivière —on hi ha el château de Bierville— i Montpeller. A l’exili, i també a Barcelona d’ençà del seu retorn el 1943, traduí per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arribà a ésser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevingué el mestre de les noves generacions i portaveu indiscutit dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segòvia (1952), de Salamanca (1953) i de Santiago (1954), arran dels quals se suscità un diàleg amb Ridruejo que comportà un desvetllament d’interès dels intel·lectuals castellans envers la cultura catalana (la seva mateixa obra fou traduïda i publicat un volum d’ Obra poética , 1956). Com a traductor cal esmentar en primer lloc l’ Odissea (en dues versions, del 1919 i del 1948), encara que traduí també, entre altres, Kavafis, Sòfocles, Èsquil, Plutarc, Hölderlin, Poe, Rilke i Kafka. Conreà també la narració i publicà una sèrie de contes infantils, com Aventures d’En Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920), L’ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928). Inicià la seva obra poètica amb el primer llibre d’Estances (1919), on palesa un concepte de poesia com a experiència de cultura i la voluntat d’objectivar l’experiència amorosa en termes de poema; transmet la seva emotivitat mitjançant correlatius objectius de base ben literària, encara que les formulacions no aconsegueixen sempre l’adequació pretesa. Inscrit en l’àmbit cultural del Noucentisme, aplicà amb mesura i originalitat principis orsians i d’ells passa a l’elaboració d’un món poètic definit per models diversos: els clàssics grecs (Homer, sobretot), els trobadors, els medievals catalans (Ausiàs Marc) i italians (Dant i Petrarca) i certs poetes moderns, catalans (Carner, Lopez-Picó) o no (Browning). Paral·lelament iniciava, i cloïa al cap de poc, una via inspirada en Maragall (i Leopardi al rerefons), de la qual resten uns quants poemes agrupats en La paraula a lloure (1912-19).
En el segon llibre d’ Estances (1930), el procés poètic basat en la intel·lectualització de la joia amorosa, creadora del poema, i en la lluita del poeta amb els mots, que se li enduen l’emoció i el deixen indigent, és relativitzat en poemes molt més personals de factura i densos d’experiència; han variat les influències: ara són Hölderlin, Rilke, Guillén, Valéry i Mallarmé els models que prevalen. I, sobretot, el darrer, la imitació del qual a Tres suites (1937) és palesa arreu. Sembla oblidat del to personal que havia assolit i destil·la una lírica hermètica, de cambra, que s’esforça a retenir l’essencialitat de les formes en lluita amb el temps. L’experiència de la guerra i l’amargor de l’exili el menaren de nou a Hölderlin, i al seu recer brollaren les Elegies de Bierville (1943), exposició d’unes vivències religioses i símbol de poesia civil. Comparat amb aquest, el llibre següent, Del joc i del foc (1947), no supera la qualificació d’exercici d’estil (hi assaja la tanka), en un moment de pausa, de transició. La temàtica religiosa és represa a Salvatge cor (1952), on emprèn una mena de cant espiritual que, arrencant del pensament neoplatònic cristià de sant Agustí, troba els seus correlatius en Ausiàs Marc i Maragall; el conjunt de poemes representa un dels cims de la poesia catalana contemporània. Esbós de tres oratoris (1957) és la seva darrera obra, en un moment en què li decreixia l’audiència, bé que hi assaja la poesia narrativa, de tema religiós. Com la seva poesia, la seva crítica s’insereix en l’àmbit del postsimbolisme europeu i evoluciona des de la influència dominant d’Ors a Escolis i altres articles (1922), passant per l’estilística de Vossler a Els marges (1927) i per la crítica culturalista a la manera de Valéry, Thibaudet o Eliot a Per comprendre (1937), fins a arribar a l’anàlisi de l’obra en funció de la sensibilitat del creador a …Més els poemes (1957).
La seva crítica constitueix un exercici de solidaritat i de virtut intel·lectuals i humanes, perquè fou aplicada a un seguit d’obres i escriptors sovint de segon ordre, cercant sempre d’explicar què és l’obra, més que no pas què val, refent el procés de creació de l’obra des de la primera anècdota fins a la més externa excrescència formal, en funció a cada instant del principi i del conjunt. És una crítica de base intuïtiva, que propugna la comprensió simpàtica, en la qual el crític s’assaja a si mateix i es descobreix llegint l’obra, la qual és, doncs, recreada i explicada. D’ell arrenca una escola crítica seguida per Joan Teixidor, Joan Triadú, Jaume Bofill i Ferro, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas, entre d’altres.
Puny poderós, saviesa, ull ple de Ciutat no bastida jeuen aquí. Són pols? Són el futur que tu ets
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig,
no el tremolor que ajup l’envanida parpella
i la paraula forta esderna en balbuceig,
són, oh Amor d’amors, l’essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Oh, sabessis! dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el mur del front!
Així a l’assemblea dels ciutadans el guia
fiat obre les ales del seu discurs serè,
i d’home a home passa una ardent correntia
i alcen tots junts els braços amb un igual voler.
Pous i Pagès, ànima tota ella moviment, se sentí dins el seu element i polemitzà, orientà, produí i donà al públic. Una novel·la (Quan es fa nosa, 1903) i un recull de narracions (Empordaneses, 1904) conegueren l’èxit. Una comèdia estimada avui com a clàssica dins la història del teatre català (L’endemà de bodes, 1904), més encara que passar desapercebuda, fou malentesa; s’hi veié un naturalisme pintoresc, quan l’autor en rigor s’allunyava del que estava en voga al començament del segle. Home profundament lligat a la terra i als seus costums, el que el preocupava i el que ell enfondiria sempre en la seva obra de creador és el caràcter peculiar que hi prenen els conflictes humans, sobretot el de la generositat de cor enfrontada amb l’egoisme i el de l’energia viril enfrontant-se contra les forces hostils del món. És segons aquell propòsit i dins aquesta problemàtica que Pous i Pagès escriví el seu llibre mestre, bella fita en la novel·lística catalana, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912).
[…]
Pous i Pagès revelà en tota ocasió una gran ànima. Parlà quan hi havia perill a fer-ho; callà, per principi, quan era dur per a un escriptor de restar en el silenci. Fou un escriptor combatiu, conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar. En els seus darrers anys es trobà ésser, i el trobàrem que era, no sols un degà dels escriptors catalans, sinó un centre moral en la vida anguniada del país. Els vells el respectaven perquè el sentien, com ell volia, conservador lleial de tot un llegat pairal i humà que no es pot malbaratar; els joves l’estimaven perquè el veien obert, tot ell projectat cap al futur, inquiet d’una ingenuïtat generosa que els assenyalava camí i tasca a ells. És en aquesta prodigiosa plenitud humana, igualment rica en el que és gran i en el que és petit, que el confirmarà la seva copiosa correspondència privada, quan vindrà l’hora de publicar-la.
Per a Pompeu Fabra
Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il•lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
—ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat— per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.