Carles Riba Bracons

Fill d’Antoni Riba i Garcia. Estudià dret i lletres, però no es doctorà fins el 1938, amb una tesi sobre la Nausica de Maragall. El 1911 ja guanyà una flor natural a Girona i l’any següent, en uns altres jocs florals, conegué Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Aquest mateix any fou nomenat professor de l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà, amb interrupcions degudes a la Dictadura i al Bienni Negre, fins el 1939.

Fou un autèntic professional de les lletres, en un intent de realitzar la figura del poeta professor, tan pròpia dels anys trenta. Els seus viatges a Itàlia (1920) i a Grècia (1927) foren unes fites personals i intel·lectuals, com ho fou també l’estada a Munic (1922), on conegué Vossler i s’inicià en l’estilística. Del 1923 al 1932 treballà amb Pompeu Fabra en la preparació del Diccionari general de la llengua catalana i fou, en l’Institut d’Estudis Catalans, un continuador de la seva obra. Catedràtic de grec a la Fundació Bernat Metge (1925), ingressà a la universitat el 1927 i fou nomenat professor de grec a la Universitat Autònoma el 1934.

Vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes i compromès amb la República, s’exilià a l’Estat francès el 1939, on residí, entre altres llocs, a Boissy-la-Rivière —on hi ha el château de Bierville— i Montpeller. A l’exili, i també a Barcelona d’ençà del seu retorn el 1943, traduí per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arribà a ésser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevingué el mestre de les noves generacions i portaveu indiscutit dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segòvia (1952), de Salamanca (1953) i de Santiago (1954), arran dels quals se suscità un diàleg amb Ridruejo que comportà un desvetllament d’interès dels intel·lectuals castellans envers la cultura catalana (la seva mateixa obra fou traduïda i publicat un volum d’ Obra poética , 1956). Com a traductor cal esmentar en primer lloc l’ Odissea (en dues versions, del 1919 i del 1948), encara que traduí també, entre altres, Kavafis, Sòfocles, Èsquil, Plutarc, Hölderlin, Poe, Rilke i Kafka. Conreà també la narració i publicà una sèrie de contes infantils, com Aventures d’En Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920), L’ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928). Inicià la seva obra poètica amb el primer llibre d’Estances (1919), on palesa un concepte de poesia com a experiència de cultura i la voluntat d’objectivar l’experiència amorosa en termes de poema; transmet la seva emotivitat mitjançant correlatius objectius de base ben literària, encara que les formulacions no aconsegueixen sempre l’adequació pretesa. Inscrit en l’àmbit cultural del Noucentisme, aplicà amb mesura i originalitat principis orsians i d’ells passa a l’elaboració d’un món poètic definit per models diversos: els clàssics grecs (Homer, sobretot), els trobadors, els medievals catalans (Ausiàs Marc) i italians (Dant i Petrarca) i certs poetes moderns, catalans (Carner, Lopez-Picó) o no (Browning). Paral·lelament iniciava, i cloïa al cap de poc, una via inspirada en Maragall (i Leopardi al rerefons), de la qual resten uns quants poemes agrupats en La paraula a lloure (1912-19).

En el segon llibre d’ Estances (1930), el procés poètic basat en la intel·lectualització de la joia amorosa, creadora del poema, i en la lluita del poeta amb els mots, que se li enduen l’emoció i el deixen indigent, és relativitzat en poemes molt més personals de factura i densos d’experiència; han variat les influències: ara són Hölderlin, Rilke, Guillén, Valéry i Mallarmé els models que prevalen. I, sobretot, el darrer, la imitació del qual a Tres suites (1937) és palesa arreu. Sembla oblidat del to personal que havia assolit i destil·la una lírica hermètica, de cambra, que s’esforça a retenir l’essencialitat de les formes en lluita amb el temps. L’experiència de la guerra i l’amargor de l’exili el menaren de nou a Hölderlin, i al seu recer brollaren les Elegies de Bierville (1943), exposició d’unes vivències religioses i símbol de poesia civil. Comparat amb aquest, el llibre següent, Del joc i del foc (1947), no supera la qualificació d’exercici d’estil (hi assaja la tanka), en un moment de pausa, de transició. La temàtica religiosa és represa a Salvatge cor (1952), on emprèn una mena de cant espiritual que, arrencant del pensament neoplatònic cristià de sant Agustí, troba els seus correlatius en Ausiàs Marc i Maragall; el conjunt de poemes representa un dels cims de la poesia catalana contemporània. Esbós de tres oratoris (1957) és la seva darrera obra, en un moment en què li decreixia l’audiència, bé que hi assaja la poesia narrativa, de tema religiós. Com la seva poesia, la seva crítica s’insereix en l’àmbit del postsimbolisme europeu i evoluciona des de la influència dominant d’Ors a Escolis i altres articles (1922), passant per l’estilística de Vossler a Els marges (1927) i per la crítica culturalista a la manera de Valéry, Thibaudet o Eliot a Per comprendre (1937), fins a arribar a l’anàlisi de l’obra en funció de la sensibilitat del creador a …Més els poemes (1957).

La seva crítica constitueix un exercici de solidaritat i de virtut intel·lectuals i humanes, perquè fou aplicada a un seguit d’obres i escriptors sovint de segon ordre, cercant sempre d’explicar què és l’obra, més que no pas què val, refent el procés de creació de l’obra des de la primera anècdota fins a la més externa excrescència formal, en funció a cada instant del principi i del conjunt. És una crítica de base intuïtiva, que propugna la comprensió simpàtica, en la qual el crític s’assaja a si mateix i es descobreix llegint l’obra, la qual és, doncs, recreada i explicada. D’ell arrenca una escola crítica seguida per Joan Teixidor, Joan Triadú, Jaume Bofill i Ferro, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas, entre d’altres.