Ignasi Riera Gassiot

Vinga a panderejar! Ara juguen a bales, amb un despit irreverent pels cotxes, poderosos com braus avesats a fumar més del compte. Com dotats d’un radar perfecte — «el meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir…», és la ràdio de la matrona del 73, la Butano, que li diuen, de malnom, perquè crida els butaners per l’intèrfon de l’escala— esquiven el trepig panteix dels artefactes, que baixen forçant la segona i accentuen així la voluntat prehistòrica d’uns mamuts capats, fabricats en sèrie (i amb llicència ianqui). «El meu país és tan petit… porteu-me a l’Empordà…» Baralla de segon grau. Ferides lleus. Una mare que s’exclama perquè tornen a fer foc, i el fum li empastifa els llençols tot just emmidonats («usted, como las de antes…», qué remedio, señora Casimira: llegué tarde a Catalunya…»).

Tothom surt al balcó. Les sirenes fan una música des-es-ta-bi-lit-za-do-ra. Pausa amb les bales. Crits ofegats.

—Esa radio, Casimira…

El botiguer de l’Spar es grata l’orella. «Porteu-me a l’Empordà.» Sona a romànic, a capitell, a cap-i-pota amb moixernons. I les campanes. Les sirenes fan de núvol: boira baixa. Pells humides de neguit. La porta del 22, al costat del garatge. A tocar de la foguera. I el tam-tam infal•lible:

—Que no ho saben? Si, la mare del Xavi. Escanyada. I diuen que…

I totes les veus s’entelen de parèntesis i tintes correctores. I hi haurà —cinc minuts justos— treva de bales.

Els gats gaudiran, per uns moments, d’amnistia. (Quin papa ha mort?, miola la gata guerxa més enllà de l’envà.)

Don Jacinto, l’amic del marit de la tavernera, donya Dolores, originària d’Ècija («Èèèsiha», insisteix, tossuda) ha paït malament la nova del cadàver. Ha arribat a misses dites, quan ja tot el carrer era una bola de paper de carn i fibra sintètica. I les melodies macabres —«que estás como una chota, Jacintilla»— l’esparveren. És tot cara-i-coll, estructura rectangular, de totxo del bo, perforat per les venes inflades de sangs liloses. Pugna per obrir-se pas. Se’l miren amb la superioritat de qui ja té reclinatori de lloguer.

—Si es que no puede ser, collons. Si es que no pasa una semana sin que haiga sobresaltos. Antes, que si la ,culpa era de la democracia esa; ahora, collons, ahora ya han plegado los partidos y esto no lo para ni Dios ni todos los Santos romanos…

—Calla, brètol! ¿És que mai no te’n pots estar d’endinyar-nos la sermonada? Que jo ja en tinc allò ple, cony. Si no t’agrada, fes-te-les curar, les morenes!

Molts colls que es mouen, empipats. Les baralles entre el vell —l’holandès, que li diuen, perquè viu a la cantonada i té un hort amb quatre tomaqueres í moltíssima pols, que abans era d’un estrany matrimoni holandès— i el Jacinto ja no fan riure a ningú. I és que a la vella ciutat miserable la tardor sense fulles ha pansit botons a mig descordar i ha parat el temps (amb rauxes musicals de revolta a les ràdios però sense aquelles engrunes d’informació d’una primavera, tan recent, encara).

Quan els xiquets ja començaven, altre cop, a enyorar tot el carrer lliure, amb la llufa al clatell de tots els motors mòbils, els ulls, altre cop badats, esgarrapen el llindar d’aquell pis antic. Els camillers demanen pas. Poques llàgrimes, mocadors al nas, la tavernera que es gira amb una estrebada d’anques i els ulls de Don Jacinto fits al cel, teatralment oberts, serf vertical, joglar de les desfetes quotidianes.