Maria Mercè Roca Perich

Ha tocat el despertador i l’has apagat de pressa, amb un gest una torta brusc. Jo feia estona que estava desperta. Al cap de poc t’has aixecat. Pels sorolls que sentia sabia a cada moment què feies. Em dec haver adormit una mica perquè tot de cop he sentit xiular la cafetera. Has entrat a l’habitació i t’has assegut al meu costat. «Me’n vaig», has dit, i t’he vist trist, i m’has besat el front i la boca i els ulls. Jo a penes t’he tocat. «Et trucaré demà» i has marxat i jo em pensava que no tenia veu perquè no havia dir res i no sabia si em sortirien les paraules. Quan m’he llevat he buidat tot el que hi havia a la taulera de nit a sobre el llit, escampat, i ho he anat posant tot a dintre una altra vegada i m’entretenia mirant les coses. Després, tot de cop, m’ha crescut el neguit i he començat a tenir por i a tenir pressa i ja hagués volgut ser fora. He agafat una mica de roba, uns quants llibres, unes quantes coses del laba¬vo i ho he anar posant, sense ordre, a dintre d’una maleta petita i d’unes bosses. Al cos¬tat del telèfon hi havia el teu encenedor. L’he tingut un moment entre les mans tancades, i l’he guardat.
He fet 1’últim viatge amb un parell de pa¬quets i he tancat amb clau el portamaletes del cotxe. Eren tres quarts de set, i encara era ben fosc. He tornar a pujar i m’he assegut al sofà del menjador, mirant el cel. De tant en tant vigilava el rellotge i semblava com si s’ hagués parat. La nit s’entossudia a allargar-se. He tancat tots els llums, el gas, totes les portes, i encara, a baix de l’escala, he mirat d’esma si hi havia res a la bústia. Feia fred. El vidre del cotxe era entelat i tot el carrer es veia humit de rosada. He avançat molt lentament pels carrers solitaris. Em semblava que el roncar del motor havia de sonar es¬trident, en aquella hora, enmig d’aquell si¬lenci. Algú sortia de casa, abrigat i amb gust de llit al cos. Jo tenia un pes que m’anava creixent a les parpelles i a l’ànima. Venia a dir-te adéu sense parlar-te i mai no t’havia sentit tan a la vora. El cel ja havia trencar la foscor i apareixia vermell i fred. Era un cel trist, i he mirar el cel i m’he mirat les mans que estrenyien el volant, i he tingut ganes de plorar i de tornar a casa. Però he arribat a la porra de l’Església. Hi he entrat. La petita porta de fusta ha fet un soroll adormit. Eres allà, dret, vestit de verd i blanc, tot sol enmig l’altar, amb el cap cot. La teva veu m’arribava esmorteïda. M’he estat recolza¬da a la paret del fons. T’he vist, amb els ulls mig tancats, boirós i humit. Volia recordar-te així, tal com et veia, i que aquesta visió esborrés tots els altres records, i que amb aquesta imatge pogués oblidar-te M’he redreçat, i el murmuri de la poca gent que s’alçava de cop i començava a repetir monòtona les teves paraules ha ofegat el soroll dels ateus passos. A fora començava a ploure dolçament i el dia s’aixecava lentament, fosc, incert.

I tu fas contraban. Quan les campanes de l’església toquen l’àngelus plegues de la feina; a vegades, sortint d’escola, et trobo que puges i tornem junts a casa. Dinem de seguida, tu agafes el tren de la una i comences a Cervera la segona jornada, seguida i llarga. I fas contraban. Passes, cap a Cervera, licors; cap a Portbou, cafè. Portes, dia per altre, un quilo de cafè a la mà i un altre o un parell més d’amagats a dintre els pantalons, a la cintura, amb el botó de dalt de tot descordat i el cinturó estret.

Els paquets de quilo que portes de Cervera van embolicats amb papers de diaris francesos: hi ha quatre paquetets de quart a cada un. Els paquetets de quart són brillants i oliosos i tenen dibuixada una dona negra, nua, i un lleó.

Els nostres armaris fan olor de cafè perquè nosaltres, enmig de la roba, hi guardem els paquets que tu portes. Et veig com si fossis aquí: a la cuina, acabes d’arribar, al vespre, i sense treure’t l’americana et descordes el cinturó, t’arremangues la camisa i estires els dos paquets de quilo que dus a sobre la samarreta. I jo els agafo, me’ls acosto a la cara i els oloro, m’omplo els narius d’aquella olor que m’agrada tant.

Els ferroviaris vénen a casa a buscar el cafè. Alguns són fixos i quan obro la porta i els veig, abans que diguin res, ja sé que vénen a buscar el cafè. Però alguna vegada ve una persona a qui mai no he vist i tinc por que no sigui algú que ens vol enganyar: que sigui una trampa i que et denunciï i se t’endugui. No sé on, però que se t’endugui. Quan em quedo sola a casa i truquen, sempre tinc por que sigui algú que vingui a buscar cafè i mai no sé si li he de dir que sí que en tenim, o que no. Però mai no passa res, i durant anys i anys continues passant el cafè a dintre els pantalons, amb l’abric de l’uniforme de la Renfe tirat a les espatlles.

Vull saber exactament quant hi guanyes, per cada quilo de cafè que passes. “Un duro”, dius, i penso que no val la pena, per tan poc, de tenir tanta feina.

[… ]

Ets un home bo. Simple, sense secrets, afable com sol ser la gent que mai no ha tingut res ni somnia tampoc de tenir mai res. Feliç amb la meva mare, que tampoc ha tingut mai ni dot ni herència. Enamorat del meu germà, absolutament enamorat de mi: “La nena és meva”, dius; per a tu no hi ha res que no siguem nosaltres.

Pregunto molt sovint si som pobres: “Som pobres, a casa?”, i tu te’n rius, i jo insisteixo perquè vull saber quant cobres i quant li paguen a la meva mare a la botiga on despatxa, o al mercat, o brodant llençols a màquina, i vull saber quant costen els llibres i els regals. Però no tinc a penes capricis, no trobo mai que em falti res. I en canvi sento una llàstima profunda per una nena de la meva classe, morena i prima, que a l’hora de sortir al pati no té mai temps per jugar perquè la seva mare, a la cartera, en comptes d’un panet amb xocolata li posa sempre pa i peix: el peix té espines i la nena es passa la meitat de l’esbarjo amb el panet obert a sobre el mur, triant-les.

[…]

Tens un tumor al cervell. A l’hospital, a Barcelona, les hores de visita són controlades, els passadissos i els ascensors són enormes i freds . T’han d’operar, han de treure’t aquest cranc negre que tens a dins i que se’t menja i et va desfent. Abans, però, a les sis del matí, com si fos d’amagat, t’afaiten, tot el cap sense ni un cabell. Tu, pobre meu pare, pelat al zero i sense dir res, perquè ja no parles, només mires amb uns ulls tristos i profunds, i no puc fer res més que donar-te la mà fort, mirar-te, fer-te petons.

Pocs dies després de l’operació, una tarda, em quedo amb tu tota sola, a l’hospital, asseguda al teu costat en una cadira. Et dono la mà, les hores passen molt a poc a poc, l’habitació és fosca. De cop sembla que et reviscoles. Em mires: jo encara sóc la teva nena petita i estimada. “T’avorreixes”, fas, i jo et somric i m’afanyo a dir que no. Després, quan ho explico, tothom vol veure en aquest “t’avorreixes”, tan coherent i tan ben dit, un senyal inequívoc de recuperació i d’esperança.

El resultat de l’operació diu que no recuperaràs mai més les facultats que has perdut. Que no tornaràs a parlar, ni a caminar bé, ni a escriure. Però tant me fa: ets viu, ets allà, em mires i em veus, m’estrenys les mans: ets el meu pare viu. Em conformo de seguida a tenir el meu pare inútil tota la vida. “Et cuidarem”, penso. “Passejarem a poc a poc, prendrem el sol.” Però el tumor creix a dintre teu de pressa; els metges et donen un marge de sis mesos de vida. Jo encara puc resar, ara perquè no pateixis, perquè tot sigui ràpid, per evitar-te sofriments. Resar, sempre, sobretot, resar per no pensar en més coses, per omplir les hores, perquè a la nit la son vingui més de pressa. Resar és l’única cosa que puc fer.

Visc els dies espantada, amb el desig secret d’amagar-me, d’anar-me’n. Molt de dolor i potser encara més basarda i incertesa: “¿És veritat, que et moriràs?; ¿com és la mort, vista de la vora?; ¿per què, tu, tant que t’estimo?” Però els dies m’empenyen dolçament cap a la teva mort.