La base de dades de les Lletres Catalanes
Albert Roig és poeta, assagista, dramaturg, traductor i professor de l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha publicat els llibres de poemes, Córrer la taronja, 1979-2001(2002), A l’encesa (2007) i La tempesta (2011), entre d’altres. Ha escrit diversos llibres d’assaig: L’estiu de les paparres, El gos del poeta, Creació del poema i I pelava la taronja amb les dents (Ars amandi)… Ha traduït autors com ara W. B. Yeats, el poeta brasiler Manoel de Barros i la poetessa turca Bejan Matur. La seva col·laboració amb músics ha tingut com a resultat dos enregistraments:Flor d’escarabat, amb música de Carles Santos, i Salvatge cor, amb els músics Krishoo Monthieux i Marc Egea. Ha explorat els aspectes teatrals de la poesia mitjançant diverses performances per a teatre, entre altres Lleons al jardí, Verges i gossos,Salvatge cor, l’òpera Roses gos i una versió dramatitzada de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Va dirigir la revista d’art i literatura T(D).
Avui, El Temps, Lletra de Canvi i Leer.
• Città di Sassari – lingue minoritarie, culture delle minoranze, 2009
Cofundador i codirector de la revista d’arts i lletres T(D) / D(T) / (DD). Autor de la cantata “Flor d’escarabat”, amb música de Carles Santos, estrenada a la Trobada de Corals Infantils del 2007. Ha traduït obres de W.B. Yeats, Manoel de Barros i Bejan Matur.
Curador dels llibres L’escriptor de poesia: poètica i antologia del vint, amb Jordi Blacells (1991), Dels trobadors a la poesia actual: Antologia i guia didàctica, amb Jordi Blacells (1992), L’artista de la paraula: poesia catalana del segle XX, amb Xavier Lloveras (1993), L’orgull de ser pocs: 1954-1993: Tortosa (1993), Vores de riu: fotografies i escrits de l’Ebre, amb Jep Colomé [fotografies] (1997) i La creació del poema (1999).
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
[Besa’m i deixa que una boca morta
a la teva es podreixi
i que el carnús pudent del meu capvespre
te’l canti el vell ocell
a l’erm
del teu matí—
matins, ròssecs de vent i sol,
pètals i el pus
que l’olivera hi solta
marcint-se.]
I a la nit d’ara
contra els meus fulls desada
l’erta flor, l’olor blanca de l’oblit,
ara als teus ulls,
gessamí, un sol pètal
de nit
que esclates i et fas llum
de les Ombres de l’Èreb.
a Mercè Rodoreda
Perdoneu si la història no és gaire clara. Perdoneu, ja no en
recordo gairebé res. Jo era tan menuda. I el meu cervell s’ha
revellit de cop. Arrossega els detritus i la remor del canyar,
ampla i cansada. L’aigua avall. Són ja massa anys. Ja em
cansen. Ara que ja començo a ser jo. Jo, l’Oblit, la filla de
l’Oblit. I aquí al canyar les larves esperaven el meu despertar,
ja venien, deien: «Oblit, Oblit.» I em deien: «Vés-te’n, fuig
ara.» I deien més coses. Que si jo era filla d’un déu cansat de
no poder plorar mai, un déu de debò, però cansat, cansat de
no poder morir mai. Així vaig néixer jo. El meu primer plor
de néixer. El meu primer plor de dona. Va ser quan mon pare
se’n va tornar a allà d’on havia vingut, tot sol. Se’n va anar,
se’n va anar anant fosc, tan lentament que el seu record se’ns
adormia als llavis. Se n’anava i se n’anava i no hi podíem fer
res. Deia: «Oblit, Oblit.»
Després ma mare es va penjar d’una olivera.
Text:
L’ànima aviat enverina el cos i pren formes malaltisses, no suporta ser
mirada. Els uns la porten als dintres, als altres els és ombra—Ningú no
camina al seu devora.
I
Com resplendeix tot amb tu a la vora
adormida, nets verds, de vidre,
la flor més neta, fosca
adolescent
de sal.
II
I ara.
Com la sorra on recolzes
el son. Al fluix rompent.
I en desfàs lentament
el cabdell, mà.
I el teixeixes, alè.
No, no et despertis
encara.
III
I als cels d’ara
si hi fossis contra els seus fulls desada, l’erta
flor.
Aquesta pluja
de peixos negres, d’ulls,
i el marès de les cases,
i el canyar que els parles,
a les tombes de Qala,
parla que allises
barrancs, a la vora que llepes i rellisses,
i que et rebolques plàcida,
i et fas cala, espluga,
penya-segat.
I enllà, cap a l’Illot dels Moridors, la fusta
calada de ploure i de sal,
ferida.
Mar, com un animal ferit tremoles, llum
d’ales, d’olors,
tremoles les mans del sol vell.
Defalliu, plomes, cels d’ahirs.
Dahlet Qorrot, Illa de Gozzo, 2000
II
Ànsia que et fas boca, nits,
la ferida oberta,
Sol vell,
que encara adolles,
cada silenci a les meues fulles,
la clara aigua que hi tremoles,
espills, tan netes.
a R. M. Rilke
— “Els morts de l’abril, els narcisos,
i la claror, ja plena,
i el Riu que se’ns emporta,
i és el Cel fosc lluent i és tota ombra
d’encesa joia i d’encès cor la nua nit, de noia,
blanca, gessamí,
cant
a cel nu.
Aquí dins queda-t’hi, flor inversa
encara en l’aigua càlida closa,
ingràvida encara.
Fins que, la Cara del Cel, trenques aigües
i ja et reveles, el teu primer plor,
com un mar i uns ulls
d’on tornem a néixer.
T’hem acollit. A l’habitació blanca del dolor.
I els llavis del dolor, que es tornen a tancar.
I les fonts blanques.
El nostre darrer dia ens rebel•lem
perquè som tan lleugers,
tant sols pètals
d’olor.”
a Andreu Vidal, i. m.
I m’ho ha de dir la matinada,
esmelegant-se, insomnes?
I l’esglai que t’ha pres, i a l’anar a caure—
I quina v’ritat deia, que l’esgarres?
I els ràpids neguits de la pols
ara,
la fulla inesperada de l’insecte,
les mans i els coves acabats de collir,
la mala herba que et creix, tendre
verd rabiant, fum viva,
esta aigua, dolcesa, verí, que encens i vesses
quina mà me l’aboca, quin vent
pluig?
Que és verda l’aigua,
la vestidora!
Té, tremolós gris àlic,
les cordes dels sols en terra caigudes,
vent plata d’oliveres, plata
de verd
núvol.
I
Ara
la clara nit que entres,
nit que als cors cremes.
I ens esperes,
última, muda
nuesa.
A la mà del vent.
I les mans càlides que hi tremoles,
dels pollancres i l’aigua,
dels seus cels les veus de mort
sents nodrir-se’n—
nosaltres, trèmuls,
¿Quins cels estranys?
Déu hi dorm.
Fulles que vincles
l’agronxen, l’aigua closa dels cors, nits,
l’Aigua Mort.
II
Pel cel nu—
de veus, d’esglais que es criden, moren—
remes.
A l’encesa.
a mon pare i. m.