Albert Roig Antó

Tot parla, clos i cels, les fonts
altes, la més alta font blanca.

Tot t’assola, cendra en sembra
i flames, serena desfeta,
esplet dels focs.

¿Quins crits que esglaien,
nits que habites, per quins desvaris,
de quin mal passat ara
tornes a ser?

[Besa’m i deixa que una boca morta
a la teva es podreixi
i que el carnús pudent del meu capvespre
te’l canti el vell ocell
a l’erm
del teu matí—
matins, ròssecs de vent i sol,
pètals i el pus
que l’olivera hi solta
marcint-se.]

I a la nit d’ara
contra els meus fulls desada
l’erta flor, l’olor blanca de l’oblit,
ara als teus ulls,
gessamí, un sol pètal
de nit
que esclates i et fas llum
de les Ombres de l’Èreb.

a Mercè Rodoreda

Perdoneu si la història no és gaire clara. Perdoneu, ja no en
recordo gairebé res. Jo era tan menuda. I el meu cervell s’ha
revellit de cop. Arrossega els detritus i la remor del canyar,
ampla i cansada. L’aigua avall. Són ja massa anys. Ja em
cansen. Ara que ja començo a ser jo. Jo, l’Oblit, la filla de
l’Oblit. I aquí al canyar les larves esperaven el meu despertar,
ja venien, deien: «Oblit, Oblit.» I em deien: «Vés-te’n, fuig
ara.» I deien més coses. Que si jo era filla d’un déu cansat de
no poder plorar mai, un déu de debò, però cansat, cansat de
no poder morir mai. Així vaig néixer jo. El meu primer plor
de néixer. El meu primer plor de dona. Va ser quan mon pare
se’n va tornar a allà d’on havia vingut, tot sol. Se’n va anar,
se’n va anar anant fosc, tan lentament que el seu record se’ns
adormia als llavis. Se n’anava i se n’anava i no hi podíem fer
res. Deia: «Oblit, Oblit.»

Després ma mare es va penjar d’una olivera.

L’ànima aviat enverina el cos i pren formes malaltisses, no suporta ser
mirada. Els uns la porten als dintres, als altres els és ombra—Ningú no
camina al seu devora.

I

Com resplendeix tot amb tu a la vora
adormida, nets verds, de vidre,
la flor més neta, fosca
adolescent
de sal.

II

I ara.

Com la sorra on recolzes
el son. Al fluix rompent.

I en desfàs lentament
el cabdell, mà.

I el teixeixes, alè.

No, no et despertis
encara.

III

I als cels d’ara
si hi fossis contra els seus fulls desada, l’erta
flor.

Aquesta pluja
de peixos negres, d’ulls,

i el marès de les cases,
i el canyar que els parles,
a les tombes de Qala,
parla que allises
barrancs, a la vora que llepes i rellisses,
i que et rebolques plàcida,
i et fas cala, espluga,
penya-segat.

I enllà, cap a l’Illot dels Moridors, la fusta
calada de ploure i de sal,
ferida.

Mar, com un animal ferit tremoles, llum
d’ales, d’olors,
tremoles les mans del sol vell.

Defalliu, plomes, cels d’ahirs.

Dahlet Qorrot, Illa de Gozzo, 2000

II

Ànsia que et fas boca, nits,
la ferida oberta,
Sol vell,
que encara adolles,
cada silenci a les meues fulles,
la clara aigua que hi tremoles,
espills, tan netes.

a R. M. Rilke

— “Els morts de l’abril, els narcisos,
i la claror, ja plena,
i el Riu que se’ns emporta,
i és el Cel fosc lluent i és tota ombra
d’encesa joia i d’encès cor la nua nit, de noia,
blanca, gessamí,
cant
a cel nu.

Aquí dins queda-t’hi, flor inversa
encara en l’aigua càlida closa,
ingràvida encara.

Fins que, la Cara del Cel, trenques aigües
i ja et reveles, el teu primer plor,
com un mar i uns ulls
d’on tornem a néixer.

T’hem acollit. A l’habitació blanca del dolor.
I els llavis del dolor, que es tornen a tancar.
I les fonts blanques.

El nostre darrer dia ens rebel•lem
perquè som tan lleugers,
tant sols pètals
d’olor.”

a Andreu Vidal, i. m.

I m’ho ha de dir la matinada,
esmelegant-se, insomnes?

I l’esglai que t’ha pres, i a l’anar a caure—
I quina v’ritat deia, que l’esgarres?

I els ràpids neguits de la pols
ara,

la fulla inesperada de l’insecte,
les mans i els coves acabats de collir,
la mala herba que et creix, tendre
verd rabiant, fum viva,

esta aigua, dolcesa, verí, que encens i vesses
quina mà me l’aboca, quin vent
pluig?

Que és verda l’aigua,
la vestidora!

Té, tremolós gris àlic,
les cordes dels sols en terra caigudes,
vent plata d’oliveres, plata
de verd
núvol.

I

Ara
la clara nit que entres,
nit que als cors cremes.
I ens esperes,
última, muda
nuesa.

A la mà del vent.

I les mans càlides que hi tremoles,
dels pollancres i l’aigua,
dels seus cels les veus de mort
sents nodrir-se’n—
nosaltres, trèmuls,
¿Quins cels estranys?

Déu hi dorm.
Fulles que vincles
l’agronxen, l’aigua closa dels cors, nits,
l’Aigua Mort.

II

Pel cel nu—
de veus, d’esglais que es criden, moren—
remes.
A l’encesa.

a mon pare i. m.