La base de dades de les Lletres Catalanes
De família modesta, va estudiar el batxillerat a l’Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar i Villalonga. Va publicar nombrosos articles de caràcter cultural a la seva joventut.
Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc i amb qui va mantenir una estreta relació. Vivia a la Residència d’Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. El 1930 publicava l’Antología de poetas mallorquines. Va mantenir una breu però intensa relació amb el poeta Joan Llacuna.
Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l’Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l’ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista Cruz y Raya, amb el qual feu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Tanmateix, el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d’Institut, i retornà a Barcelona. S’allistà a l’exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.
Malalt de tuberculosi, va ingressar al sanatori del Brull, a Osona, on va morir el 1938, quan només tenia 24 anys. Aquesta mort prematura el convertí en símbol d’una generació perduda, que s’ha designat també com a generació del 36, i en els primers anys de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada.
Rosselló-Pòrcel ha estat descrit com un vitalista convençut, rebel, contundent, explosiu, es definí com a “català de Mallorca” i “comunista”.
L’obra de Rosselló-Pòrcel és breu, però densa. Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934) són les primeres provatures poètiques i s’hi poden veure les influències de l’Escola Mallorquina i de Gabriel Alomar.
El tercer volum, ja pòstum, significa la culminació de la seva poètica i li valgué la justa fama i la consideració d’haver trencat amb el malefici paisatgístic i tradicionalista de l’Escola Mallorquina. De fet, Imitació del foc (1938) el converteix en el primer poeta mallorquí que pertany de ple al segle xx. Superada la influència de l’Escola Mallorquina, la poètica d’aquest darrer llibre beu tant de la influència de la generació del 27, com de les avantguardes i concretament del surrealisme; també s’hi troben ressons del seu interès per la literatura castellana del barroc al costat d’un neopopularisme semblant al de García Lorca o Rafael Alberti.
El mes de juny de 2012 es publica una antologia de les seves tres obres anteriors on s’apleguen els moviments literaris que ha reflectit en els seus poemes. Aquesta antologia, titulada Tempestat de flama, és una clara representació dels poemes de l’autor en els seus anys de vida fins a l’any 1938 en què va morir de tuberculosi.
M'exaltaré damunt els horitzons i trauré les banderes al desert de la darrera cavalcada
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla —fúria i foc— en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.