L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a les coses de sa pàtria; lo gust amb què veuria que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre a on estan gra-vades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i, en fi, lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, són les úniques causes que han mogut a L’autor d’aquestes poesies a dar-les a la Llum pública, esperant que sos compatricis les judicaran, no per lo que elles són en si, sinó, que les consideraran com lo desahogo d’un cor jove rodejat encara de totes les il•lusions de la vida, i que ha volgut desfogar-se deixant en lo paper lo que sentia, com la flor llança al vent les olors que li sobren.
[…]
Una idea en gran manera trista i desencantadora ha ocupat constantment a l’autor en la composició de les presents poesies. Cregué a l’emprendre son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de comptar-ne no pocs que podrien cenyir dignament la gorra de vellut amb l’englantina de plata, l’ajudarien en sa empresa, alternant llurs cantars harmoniosos amb sos aspres versos, los tons encantats de llurs arpes amb los de sa gaita, mes per desgràcia no ha succeït així. Sol emprengué son camí i sol ha arribat al fi de son viatge. Únicament ha ressonat en ses aurelles tres veus de les quals sols una li era coneguda, que no ha tornat a oir més, i que han servit per fer-li més sensible i dolorosa la soledat que lo rodejava.
[…]
Sap que li respondran que los retrau de fer-ho la dificultat que experimentarien al voler versificar en una llengua de la qual casi no coneixen la gramàtica; que també en castellà poden cantar-se nostres antigues glories i les hassanyes de nostres avis sens deixar per açò d’obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿és per ventura tan aspre i pobre nostre idioma que no compense més que suficientment lo treball que se emplee en estudiar-lo? ¿No tenim una col•lecció de cròniques tan abundant i variada com la puga posseir qualsevol altre poble, i una galeria immensa de trobadors, pares de la poesia vulgar moderna i als quals son deutors de moltes de ses belleses lo enamorat Petrarca i hasta lo terrible Dante, mes rica que cap alter nació del món….?
[…]
¿I deixarem d’estudiar les famoses obres de tants mestres del gai saber, per no dar-nos la lleugera molèstia d’aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quan petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quan no per altra cosa, per la importància de què gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda? Fa un segle i quart, en l’assalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres avis batallaren catorze hores seguides en defensa de llurs antics privilegis, i que llur sang corria a doll per los murs, places i temples d’aquesta ciutat, per a poder transmetre a llurs néts l’herència i l’idioma que los havien deixat llurs pares; i no obstant d’haver transcorregut tan poc temps, llurs descendents, no solament han olvidat tot açò, sinó que fins alguns d’ells, ingrats envers llurs avis, ingrats envers llur pàtria, s’avergonyeixen de què se los sorprenga parlant en català, com un criminal a qui atrapen en l’acte. Mes açò acabarà, al menos s’ho promet així l’autor d’aquestes poesies, per poc que vaja estenent-se l’afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.
En quant a lo que li puguen contestar de què també lo castellà pot despertar en nosaltres iguals sentiments, sempre que s’ocupa en celebrar les glories de nostra pàtria, l’autor d’aquesta col•lecció se contentarà amb respondre’ls que se posen la mà sobre lo pit, i que judiquen després per lo que aquest los diga.
No nega que a pesar de ser catalans, tenim que vèncer algunes dificultats per a poder versificar en nostra llengua, però sí que sien aqueixes, motius suficients per a excusar-nos de cantar en ella.
No la coneixen a fondo los que la torben aspre, pobre i poc apte per la poesia. Lo català és dolç a pesar de les paraules exòtiques que s’han introduït en ell i de lo molt que s’ha corromput per nostre deixament i abandono; és ric tant com qualsevol altra de les llengües filles de la llatina, entre les quals fou la primogènita; i s’adapta a la versificació tant o més tal vegada que les altres, exceptuant-ne la italiana, perquè conserva encara moltes de les transposicions de la llatina i per lo gran número que compta de monosíl•labs que la fan elàstica, concisa, enèrgica i harmoniosa.
[…]
Catalunya pot aspirar encara a la independència; no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volumen de llur història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios, però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres dels demés pobles; per què puix no pot deixar de fer l’humiliant paper de deixebla o imitadora, creant-se una literatura pròpia a part de la castellana? ¿Per què no pot restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món ab ses tençons, sos cants d’amor, sos sirventesos i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per a reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que aqueixa idea se realitzàs algun dia, i que los genis catalans despenjassen les arpes dels trobadors que han estat per tant temps olvidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sien ses forces, se compromet des d’ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia en l’úl-tima fila, per a conquistar la corona de la poesia, que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front, i que los demés pobles recolliren 1 s’apropiaren.
Entretant arriba aqueix dia, l’autor d’aquestos lleugers ensaigs, obra de dos anys de treball i d’estudi, se tindrà per més que premiat, amb tal que puga merèixer de sos compatricis que li diguen lo que a si mateix se diu lo doctor Ballot al fi de sa gramàtica:
«Pus parla en Catalán, Déu li’n don gloria.»
