Santiago Rusiñol i Prats

Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat de crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota, tirant, a la vegada que el segell, una multitud de parroquians a la fira; mil objectes més, units per la desgràcia, que formarien immensos catàlegs de dolors, una arpa sense cordes, uns gemelos sense vidres, capses de joies ensenyant per sa oberta boca el motllo de lo que van contenir, calendaris d’anys endarrerits, i altres objectes més que no recorda la memòria i que entren l’amargura en el cor del que s’atreveix a remoure el fons d’aquella escuma, d’aquella escuma negra que llença la humanitat en els temporals de la vida.

Aquesta és la trista fira. Fira de dol a pesar de celebrar-se en dies de festa; fira de tarda ennuvolada a pe­sar del sol de la nostra terra que l’il·lumina; de desterro i abandono a pesar del bullici que l’inunda en onades de colors. És l’herba del savi de Calderón que escup la misèria en les ciutats, i que, miserables deixes, serveixen encara d’abric a sers més pobres encara que acuden en aquell últim refugi com qui va a la terra de promissió de sa pobresa, com qui s’aferra a l’última esperança, abans que la desesperació s’apoderi del seu cor i entri l’abatiment a l’ànima caiguda.

Els objectes exposats a la intempèrie esperen sa planeta, pendent d’aquella última visita; d’aquella exhibició ambulant depèn el camí que tindran d’anar seguint; allí es regateja sa sort fins a l’últim cèntim; però la fatalitat està escrita en sa pàtina; i, siga la que vulgui la mà que ajudi a aixecar-los,’ no han de formar-se il·lusions del pervindre amargant que els espera, ja que es segur que en el curs de llur duració sols veuran nous dolors i noves misèries, eixugaran mes llàgrimes i sentiran mes queixes, passaran altra volta per les cases de préstams, abri­garan cossos malalts i assistiran a darreres angúnies, per a tornar, a l’últim, xopats de desinfectants i plens de noves ferides, a mostrar el seu dolor sota el sol esplendent en les humides aceres de la fira de Bellcaire.

Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l’Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.

Realment ho era, d’espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l’enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s’havien anat apagant; però si s’apagaven les paraules s’havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l’ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia en els llavis, que s’apropaven a les fosques; a les mans, que s’ajuntaven, i als braços, ques’estrenyien; i abans d’entrar a la ciutat bevien l’últim raig de sol, perguardar-ne la impressió al tornar-se a junyir a la feina.

L’Esteve, sense dir res, va agafar la Tomasa i la va estrènyer.

—Que t’has locat? —li va dir ella—. Que no veus que ja som a ciutat?

I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, amb les botigues, amb els carros i amb les empentes.

Afigura’t dos rengles de cases de totes les mides y midetes, que volen mirarhi , an aquest riu, y com que no hi ha lloc per qui’n voldria, s’apreten les unes a les altres ab els brassos y ab els colzes, y estiren el coll pels terrats fins a podershi enquibir. Ne veras algunes que no hi ha pogut treure més que un ull, altres un bras, altres una cama, y per galeries y galeristes, terrats com capses de panses y balcons com gavies de canaris mostren les intimitats. El que li dona pels conills treu una gavia y allí fa la cria; el que li agrada l’esquirol li fa una roda, y roda que rodaras penjat a la galeria; el que té gallines, cap al terrat; el que infants, allí ont volen ells; el que es aimant de les flors, vinguen testos penjats arreu, y el que no té res per penjar, hi estén la roba… diguem-ne blanca; y com que tot això’s destaca de parets torrades pel sol, y teulades de color de suro, y barrequetes ab tubes pera servir.. pera lo que serveixen, la visió és extraordinaria. Ve a ser una gran nierada que viu de sol, de color y de molsa!

CLOWN: No és veritat, Zaira?

ZAIRA: Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d’alba i no veus venir la posta.

JOANET: I, a vostè, no l’entusiasma?

ZAIRA: No tant com an ell. (El Clown se n’anirà a dintre el carro, es posarà la perruca, s’emblanquinarà i amb el mico entrarà als carrers del poble.) Les dones hem nascut esclaves, i tot lo més desitgem triar-nos l’esclavitud, i, si es troba, ella és el goig de la vida.

JOANET: Quina esclavitud voldria?

ZAIRA: I què en trauria, de dir-li?

JOANET: Treure l’estranyesa de sentir-li dir lo que diu.

ZAIRA: I per què?

JOANET: Perquè parlar-me d’estimar l’esclavitud, vostè, que em sembla l’aucell de l’aire, no ho entenc.

ZAIRA: Ni ho vulgui entendre.

JOANET: Potser abuso…

ZAIRA (somrient): No abusa, no. No tots els homes que es troben per aquests camins que segueixo parlen amb tanta prudència.

JOANET: Perquè no tots la miren com jo la miro.

ZAIRA: I com me mira?

JOANET: La miro com si fos una falcia que passa i que no sé què senyala.

ZAIRA: Una falcia sense niu sols senyala indiferència.

JOANET: Oh, no! La miro i a mida que més la miro més m’inspira una estranya simpatia.

ZAlRA (se’l queda mirant una estona): Pobra de mi! N’he sentit moltes, de flors, corrent aquests camins d’espines! Compti que tinc divuit anys, i es pot dir que en fa divuit que camino món enllà. Compti quantes vegades m’han dit que sóc simpàtica! M’ho han dit gimnastes, carreters, pagesos, senyors i fins borratxos! M’ho han dit pregant-me i amenaçant-me; m’ho han dit amb els ulls encesos i fins ensenyant-me diners. Vostè em sembla noble, i, a vostè, li agraeixo.

JOANET: Miri: jo no he après a fingir. Quasi bé no he sortit del poble. Sóc com aqueixes parets, dur i matusser, sense ratlles ni dibuixos. M’he apropat perquè, des que l’he vista entrar… no sé com dir-l’hi… m’ha semblat veure arribar l’hermosíssima figura d’una estampa que tinc a la meva alcova; és dir… que sols veiem en pintura els que vivim arrupits sota d’aquestes teules. Els cabells; els ulls d’un mirar brillant i fosc; el riure, i una espècie de tristor… m’ha semblat que no era aquella tristesa ni l’alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles són més fines, com si fossin… més poncelles i marcides, més de dona somniada i temptadora, portant una estranya flaire de terres desconegudes, de països que em represento a les fosques i… que no sabria explicar-los.

ZAIRA: Prou que s’explica. I, perquè vegi que l’escolto, deixi’m dir i ser franca. No el conec, però vaig coneixent-lo. Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure i que acostumen a parlar-me. No porta a la boca ni el fel ni la maldat dels cors eixuts abans d’hora; no té els sentiments malalts, com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida oferint-me el seu amor entre un munt de vasos buits de cervesa; no és un cadàver vivent oferint-se’m a què servís de mortalla. Amb el modo de mirar, veig al fondo dels seus ulls un cor estrany… i, amb el modo de parlar-me, una febre d’il·lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor podrà viure molt ditxosa.

JOANET: No ho cregui.

ZAlRA: Dintre d’aquestes parets no faltarà qui l’estimi.

JOANET: Si l’ànima em fuig del poble!

ZAlRA: Aturi-la.

JOANET: I com aturar-la?

ZAlRA: Què sé jo! Acluqui les il·lusions.

JOANET: Si jo voldria fugir terres enllà, amb aquella que estimés!

ZAIRA: Veu? I jo quedar-me allí on fos, amb qui triés el meu cor!

JOANET: Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si rodés per mes plantes; relliscar ran de terra a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres portals del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.

ZAIRA: Ai, amic meu! Jo, al revés! Poc es pensa, quan, ja fosc, travessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota el quinqué aquells grupos de família a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un bressol; l’enyorament d’una vida reposada, d’un home que m’estimés a mi sola, i em deixés morir tranquil·la sobre els seus braços honrats! Quan veig això tot passant, quin fred que fa dintre el carro! Quina fosca… i quina vida! «Déu meu —penso— si ara et poguessis quedar! Si hi hagués qui et recollís, com viuries arrupida, estimant amb tota l’ànima!»

JOANET: I per què no ha de trobar-ho?

ZAIRA: Qui vol que em vulgui per sempre?

JOANET: Aquell que l’estimi.

ZAIRA: Aquell que m’estimi! A mi se m’estima per les rialles que venc i l’alegria que porto. Si m’he aturat a contar-li coses tristes, prova que el considero.

JOANET: Prova que veu que el meu cor voldria seguir-la.

ZAIRA: Cregui’m: jo sóc un núvol d’istiu: passa i se’n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.

JOANET: I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aquesta pluja de llàgrimes.

ZAIRA: Veu? Vostè té lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estima per a res. Jo tinc lo que vostè vol, la llibertat d’aire lliure, i em consum la tristesa!

JOANET: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà, com parella d’orenetes?

ZAIRA: I qui li diu…?

JOANET: Per Déu, digui!

ZAIRA: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet dir coses sèries an a mi, la filla del riure?

JOANET: Escolti, abans d’anar-se’n. Jo amb vostè aniria a l’altra banda de terra. Es quedaria per mi?

ZAlRA (pensativa): Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!…

En JOANET li agafa la mà i l’hi fa un petó llarg. En aquest moment en COP-DE-PUNY, que els sorprèn, se li tira a sobre, i a empentes la condueix dintre el carro.