Sebastià Sánchez-Juan

Un paner de forner fou bressol de ta lluna,
la dels vellets xirois.
L’estel polar és l’estel dels nois
que els deixà als dits la corda bruna.

Penjarelles de fruita i espolsadors carmins
fan clenxa a les teves petites botigues.
La teulada de vidre del mercat, als matins,
té somnis de sirenes i d’aurores antigues.

El vent duu flors de sol als teus balcons
— aigües de nacre, roba jogassera,
son enganxada als porticons
amb teranyines de la primavera.

Pintada amb esponges del teu cel,
fa l’ullet una casa marina.
El xiulet del tren esdevé gavina
i la cresta del gall, estel.

*

Ah, Poble Nou, sense les sals macàbriques
de Mar Bella en tempesta a la boca dels pobres
tindrien menys de plor les obres
filles dels dits que es fan sang en tes fàbriques!

Icària passa amb trontoll de carros. Oh Poble Nou,
se’t fongueren les ales com espelmes del segle dinou?

Oh Poble, quan et desdibuixes
en la nit amb esclats de fira i carrusels
ets tan a prop dels cels,
que els teus carrers extrems rosseguen de tombs d’àngels i bruixes.

Casa de mals endreços amb encís
d’un clavicordi rogallenc, paraigua
vermell, sol polsegós ensonyadís,
i a la vorera uns arabescos d’aigua
i en la fosca rellotges sonants del paradís.

*

El cor loquaç fa pausa: l’oratjol
recull l’alè, com de violes.
Oh Rambla del Triomf, d’ombres penjades, ¿voles
en aletes d’ocell, al mar que et vol?

Via del Sol solemne
(estrafet pel comerç amb agulles de fusta),
sents lluny petges de dansa? —Adorem-ne
l’olor de glasses que l’espai degusta.

Entremig dels teus arbres i els focs de Sant Joan
passaren, passaran els Júpiters a colles:
Salut! —jo cridaria en el meu cant—.
Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets i plats-i-olles!

Visca l’oreig del teu abril,
l’onda que fa tremir l’antena,
el salt a corda d’una nena,
les arengades al barril!

(Ah, si mon verb tingués pintura
per a miniar ta fira —terrissa, cistells—
d’una saliva dura
llampant a l’hora baixa —sonora d’orguenells!)

Enfonys de nit amb claror verd poma!
—prestatges amb pots, cordills amb fregalls—.
L’esguard meravellat, en tos miralls,
vessa les gotes de la teva aroma.