Cèlia Sànchez-Mústich

També la roba pot morir-se.
No de vella, sinó de jove.
Però no va ser la teva,
que es va morir. La teva, de roba,
continua viva, en una perxa
perduda en el mapa, en un cos adoptat
o en el meu armari esperant un frec lleu.
Va ser l’altra, la meva,
íntima, fràgil, negra, sedosa,
granat, transparent…
que es va morir.
Un dia el cos va dir-me
que la roba no acudia
a les seves cites.
Vaig mirar al calaix
i era allà,
tan menuda,
amb el cor aturat.

Quan em parles de música, sento música
(no la música de què em parles).
Quan mirem l’espai, creix l’espai
(no l’espai que mirem).

Ho vaig veure al cinema:
el nen, a la pel·lícula, descobreix que té por
i se n’alegra. No pas de tenir-ne
sinó d’haver après que del que sent
se’n diu por. O que la paraula por
que tants cops ha sentit, és allò
que ara el sotraga. (Tinc por, tinc por!
xiscla, somrient, gairebé la por extingida
per l’eufòria de la descoberta.)
Com aquell nen,
tants cops he escoltat la paraula traïció
com si per dins fos buida, m’entrava
per les orelles i allà es quedava,
tap de cera, sense mai arribar al fons del fons.
No ha estat fins avui:
surto en una pel·lícula,
l’escena és tan semblant a aquella altra…
M’han traït! Xisclo. I me n’alegro.
No de la traïció
sinó d’haver après que del que sento
se’n diu haver estat traïda,
que tinc un lloc al fons del fons
on rebre la traïció, resseguir-ne els contorns
i després oblidar-me’n, una mica
més feliç que abans.

Què no donaria, per una finestra
amb vistes al mar. Tot,
anys de vida, llum a casa,
menjar, vestit, hores de lleure i de son,
un braç, una cama.
Tot, ho donaria, per una finestra
amb vistes al mar. Tot
llevat d’una sola cosa:
la meva nua, grisa, particular
finestra sense vistes al mar.

Allà, l’espai que hi ha entre nosaltres,
on no sabem per on s’hi entra,
és allà que hi som del cert.
Hi ets tu que em tradueixes a tu.
Hi sóc jo que t’interpreto en mi.
Mentre dels nostres originals no se’n sap res
llevat que inexisteixen profundament
als marges de la boira.

Com seria,
si en un més enllà també carnal
–filem més prim: sexuat– us retrobés?
Quina fulla, quin mirall,
podrien escindir-me o desdoblar-me?

Jugaríem tots tres arraulits en un llit per a dos
o tots dos rodolant en un llit per a tres?
S’hi esmunyirien, també, les vostres amants,
les que haurien escrit, qui ho sap,
aquest mateix poema
de vèrtexs innumerables
difuminant-se entre els llençols,
i jo em corsecaria, muda, tendra,
fins que m’aventurés a compartir-vos
amb una extrema rendició?

O ja és així que hem viscut sempre i no ho sabíem.

Erupciona volcànica
a la pell, ni la raó l’anul·la
ni el pudor l’arronsa
ni l’emoció l’esquiva
ni la voluntat l’ofega.
La meva enveja és tan voraç
que tan sols puc comparar-la
a l’alegria radiant, inaturable,
desaforada alegria
de saber que allò que envejo
algú altre ho té.

Com el gos que pressent l’atac epilèptic de l’amo
i li borda perquè jegui o mossegui un tou de roba.
Així, déu meu, t’alerto, quan ets a punt de caure.
Jo sóc el teu gos, com sóc déu per al meu gos,
com qui sap si tu ets el gos d’un altre déu
que potser mai no cau inconscient i convuls.
Borda-li que et salvi, i a mi, i al meu cadell,
que no es perdi ni una anella de cap de les cadenes
que entrelliguen els éssers. Perquè avui respiro l’aire
dels nens de claveguera, i un dolor vagabund
esgarrapa el meu cos que és la tomba de l’amo.

No vaig dir “crec en Tu”
perquè hi cregués
sinó per creure-hi,
talment el comptagotes
que fa les gotes
en l’instant de comptar-les.
I et dic déu
però no crec que te’n diguis.
És un àlies, tan sols.
Pocpoderós creador
no del cel ni de la terra
sinó del batre d’ales
de l’ocell al sot, i potser
de l’erosió final, i la volada impensable,
et dic déu i és només l’abreviatura
de la paraula que encara desconec
i a poc a poc va creixent
dins del tub d’assaig
d’un laboratori en ruïnes.

Em recorro muda
com l’aleteig del mussol.
Amb lentitud de brases
i celeritat de peus nus.