Mentre en Dalmau i en Berenguer discutien, vaig córrer fins a la taverna. Vaig obrir la porta d’un cop de peu. Quan em va veure en aquest estat, en Ballester es va pensar que sofríem un atac borbònic. Tant de bo hagués sigut això!
—Volen tocar el dos! —vaig cridar—. Avisi els seus homes!
Al principi no m’entenia.
—Volen anar-se’n —vaig repetir—, no només en Berenguer i els seus vagarros. Han ordenat que s’embarquin tots els alts oficials menys en Merdis! Hem d’impedir-ho! Convoqui els homes! Potser el diputat hi renuncia si s’enfronta a un clamor contrari.
Per una vegada en Ballester em va obeir amb promptitud. Ell i els seus van sortir de la taverna i van cavalcar fins al perímetre. Jo vaig tornar a la barcassa, una altra esgotadora correguda per la platja. Allà la discussió havia pujat de to. En Dalmau seguia resistint-se a embarcar-se. La resta dels oficials ja ho havien fet. A en Dalmau no l’havia vist mai tan furiós, ell, l’home dels mil somriures. Jo també em vaig posar a cridar, i, com us podeu imaginar, amb un vocabulari molt menys decorós que el d’en Dalmau.
Als turons la notícia començava a agitar la tropa. Els caps, que haurien hagut d’estar atents a un possible atac, es giraven cap al mar. Dotzenes, centenars d’homes començaven a acostar-se, sense entendre gaire què passava. Des de la coberta, un oficial va suplicar a en Berenguer.
—Excel•lència, mani al coronel Dalmau que s’embarqui, perquè si no estem tots perduts.
Assegut a la seva cadira de mans en Berenguer va clavar un crit a en Dalmau: o s’embarcava o seria jutjat per insubordinació. Durant un instant, en Dalmau va mirar les onades que acariciaven la riba. Tot seguit es va tombar i em va dir:
—Anem, Zuviría.
Jo encara m’hi vaig negar. Em va agafar pel colze i va afegir:
—No es desobeeix una ordre directa del diputat militar en persona. —I parlant-me en veu baixa a l’orella—: I hem d’explicar-ho.
No sé si hauria d’enorgullir-me o d’avergonyir-me de dir que vaig ser l’últim a pujar a la passarel•la de fusta i embarcar-me. Quan van veure tots els seus alts oficials pujant a la petita nau, deixant-los enrere, els homes van baixar fins a la platja corrent. Eren cinc mil homes armats, afanyant-se cap a nosaltres des de totes bandes. Els vagarros d’en Berenguer es pixaven de por. El mateix Berenguer va donar l’ordre de salpar, «Vinga, vinga!». El que va passar a continuació m’ha acompanyat tota la vida.
Tot i l’ofensa, aquells cinc mil homes traïts no volien matar ningú. Es van congregar a la vora de l’aigua amb una mirada que no era d’odi, sinó d’aquella incomprensió dels gossos abandonats. Si ni jo mateix entenia que els nostres caps fugissin del seu propi exèrcit, ¿què podien pensar ells? En un tossal hi havia en Ballester i els seus homes, a cavall. Ell sí que ho havia entès. Els seus perfils de centaures, en aquell crepuscle mediterrani, m’omplien d’una vergonya insostenible, com un pes físic.
Quan encara no ens havíem allunyat ni cinquanta metres mar endins vaig veure un noiet ros que entrava a l’aigua fins a l’altura dels genolls. Em vaig fixar en ell perquè amb una trena rossa sobre cada orella em recordava 1’Anfan. Brandava alguna cosa per sobre el cap. De cop tota aquella gentada va començar a corejar unes paraules rítmiques. Entre la remor del mar, el vent la distància em costava entendre’ls. Jo era l’únic que mirava cap a la costa. Vaig parar l’orella. Quan em vaig adonar del que passava, vaig donar quatre cops de puny sobre la borda:
—Torneu, torneu! Vireu la nau, maleït sia!
El vagarros se’m van acostar i em van ordenar que callés. Ni que fos una vegada, vaig poder cridar-los a la cara el que pensava d’ells:
—Colla d’imbècils! El diputat s’ha deixat la maça de plata!
Era així mateix. El que els homes cridaven era «La porra, la porra!». En la seva urgència per escapar-se de la seva pròpia gent, en Berenguer i els vagarros s’havien descuidat fins i tot del símbol suprem de la resistència catalana.
¿Com pot ser que existís un poble tan valent í tan submís alhora? Jo us ho diré: perquè Alella demostrava que la nostra gent creia molt més en les seves institucions lliures que els seus propis dirigents. En Berenguer es va deixar la maça de plata; els seus odiosos esparracats, no. I no pensaven a penjar-lo, només volien salvar la porra.
La barcassa va fer una lenta i humiliant mitja volta. A bord tothom estava tan avergonyit, o esporuguit, que ningú volia baixar a buscar la maça. Com que qui havia donat l’alarma era jo, els va semblar que era també l’home indicat per anar-hi. I una merda! Vaig entendre com de descompost estava el diputat militar quan els seus vagarros van tornar a acostar-se’m i van implorar:
—Sisplau.
Ni tan sols em va caldre baixar de l’embarcació. Tenia molt poc calat, la van atansar a la platja i aquell noi va avançar cap a nosaltres ficat al mar fins al pit. Em vaig inclinar sobre la borda, amb el braç estirat, i vaig agafar la porra que m’allargava. Just després d’haver-la agafat la barcassa es va endinsar novament al mar. Encara vaig cridar al noi:
—¿Com te dius?
Em va dir el seu nom, però el vent va canviar de direcció i no vaig aconseguir entendre’l. Lamento tant aquell vent, tantíssim, que em vénen ganes de callar per sempre. ¿De què serveix un llibre que conté el nom d’en Berenguer, l’abominable Antoni Berenguer, i no pot incloure el d’aquell vailet?
Vaig passar el viatge de tornada assegut en un racó, entre dos barrils, de braços plegats i amb una manta al cap per no haver d’enraonar amb ningú. El meu primer pensament va ser que tot era un complot, que en Berenguer estava a les ordres secretes dels borbònics. De fet, després de la caiguda de Barcelona va córrer la veu que es va posar a les ordres del nou govern, immediatament i amb una aquiescència servil. Però jo no crec gaire en complots. Simplement era un home feble, i en els homes que tenen alts càrrecs la feblesa es fon amb la traïció. Potser va embarcar tots els oficials perquè compartissin amb ell la vergonya de la fuga o potser tenia por que en l’atac al cordó es morissin massa oficials. Com que eren gent de bona família, els pendons vermells li haurien recriminat que conduís a la mort tants dels seus. Vés a saber. L’important no era això.
Per les Llibertats i Constitucions estàvem disposats a fer la guerra a las Dues Corones, una sola ciutat contra l’immens poder de dos imperis coaliats. Però ¿com pots lluitar contra el teu propi govern?
