Care Santos Torres

Amaranta va sentir com si algú li clavés una agulla al cor. Va mirar el seu avi als ulls i va veure-hi una expressió que no hi havia vist mai. Una mena de satisfacció malèvola, com si gaudís fent-li mal. Va pensar que potser era veritat el que li havia dit Isma, que el seu avi era un home sense escrúpols, capaç de fer qualsevol cosa per obtenir el que volia. Va pensar que potser ell era el responsable de tot el que li estava passant, de tot el que havia perdut.

El primer dia va ser el millor. Vam arribar al vespre, quan ja havia començat a fer fosc. El Kifo va trencar el vidre d’una finestra amb una pedra i va entrar a l’interior. Després va obrir la porta principal perquè poguéssim entrar tots. La casa era enorme i estava plena de pols i teranyines. Vam anar explorant les habitacions amb llanternes i vam triar cadascú la nostra. Jo em vaig quedar amb una que tenia un balcó amb vistes al jardí. El jardí era una selva, ple d’herbes altes i arbres secs. Vam decidir que l’endemà començaríem a netejar-ho tot.

Aquella nit vam fer una festa per celebrar la nostra nova llar. Vam encendre espelmes i vam posar música amb un radiocasset. Vam beure cervesa i vam ballar fins a l’alba. Ens sentíem feliços i lliures. Havíem trobat el nostre lloc al món.

No sabíem que aquella felicitat duraria poc.

El primer cementiri que vaig visitar va ser el de Père-Lachaise, a París. Era un dia gris i fred de novembre. El meu pare adoptiu em va dir que ens esperava una llarga jornada de feina i em va recomanar que em posés una bufanda al coll. Jo no tenia cap bufanda. Ell tampoc.

Vam sortir de l’hotel on ens allotjàvem i vam agafar un carruatge fins al cementiri. Jo no havia vist mai res semblant. Era com una ciutat dels morts, plena de monuments funeraris, mausoleus, estàtues i creus. Em vaig sentir impressionat per la grandesa i la bellesa del lloc.

En Llorenç em va donar una llista amb els noms de les tombes que havíem de visitar. Em va explicar que havíem de prendre nota de tots els detalls: les dates de naixement i defunció, les inscripcions, els símbols, les flors… Tot podia ser important per a la nostra missió.

—Quina és la nostra missió? —vaig preguntar-li.

Ell em va mirar amb una mig somriure.

—Ja ho saps, Fidel. Treballem per al govern d’Isabel II. La nostra missió és recollir informació sobre els morts il·lustres d’Europa.

—Per què?

—Perquè sí.

No em va convèncer la seva resposta, però no vaig insistir. Sabia que en Llorenç no era un home de moltes paraules. Tampoc era un home afectuós ni amable. De fet, era tot el contrari. Era dur, fred i autoritari. Però era el meu pare adoptiu i li devia la vida.

Ell em va recollir de l’orfenat quan jo tenia dotze anys. Em va dir que era un amic del meu pare biològic, que havia mort a la guerra, i que volia fer-se càrrec de mi. Jo no recordava el meu pare biològic, ni la meva mare, que també havia mort quan jo era petit. Només recordava l’orfenat, on havia passat la major part de la meva vida. Un lloc trist i fosc, on els nens patíem tota mena de privacions i maltractaments. Així que quan en Llorenç em va oferir la possibilitat de sortir d’allà i viatjar amb ell pel món, no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig acceptar sense dubtar-ho.

Des d’aleshores, havia estat el seu ajudant i el seu company de viatge. Ell em va ensenyar a llegir, a escriure, a parlar altres idiomes, a comportar-me com un cavaller… Però també em va ensenyar a obeir, a callar, a no fer preguntes. Ell era el meu pare, el meu mestre, el meu amo. I jo era el seu fill, el seu alumne, el seu servent. Així era la nostra relació.

Eugene Schieffelin era un home ric, singular i aficionat als ocells. Tenia una casa gran al centre de Nova York, una dona elegant i culta, una germana devota i un somni: omplir els cels novaiorquesos d’ocells europeus. No qualsevol ocell, sinó els que apareixien en les obres del seu escriptor preferit: William Shakespeare. Eugene creia que així faria un gran servei a la ciutat i a la cultura, i no li importava gastar-se fortunes ni arriscar-se a incomplir les lleis per dur a terme el seu pla. Els seus amics de la Societat Americana d’Acclimatació el recolzaven i l’ajudaven en les seves empreses, tot i que alguns dubtaven de la seva utilitat i conveniència. Però Eugene no tenia cap dubte: ell volia veure estornells al Central Park, merles al Prospect Park, falciots al Battery Park. I estava disposat a fer el que fos per aconseguir-ho.

Me’n vaig adonar aquells dies, mentre passejava la Greta pel parc del Putxet. A l’hora que jo hi arribava, i pujava escales amunt fins a les esplanades, gairebé no hi trobava ningú. Que diferent, aquell lloc, del parc en què es convertia després de les deu, o a mig matí, tan ple de gossos i de nens, i de nois i noies fent xivarri tots al mateix temps.