Maria Sevilla Paris

I knew a guy who was dyslexic,
but he was also cross-eyed,
so everything came out right.
Harmony Korine, Gummo

No tinc paraules per descriure
la violència d’un cos tan nu
sota la roba. M’imagino
Frida Kahlo i Carol Rama
penetrant-se. La bellesa
d’una erecció pneumàtica,
ortopèdica, esquinçant-vos
la brutor entre les natges:
brutor de tenir un nom,
brutor de tenir pell,
brutor d’una matriu trabucant-se
amb tots els fills que no tindreu.
Però jo
no tinc paraules per descriure’m
la vergonya d’un cos tan nu
sota la roba i només sé
mirar-lo pel forat del pany.
M’imagino la vostra presència
foradant-me. La bellesa
d’una erecció pneumàtica,
ortopèdica, esquinçant-me
la brutor entre les natges:
brutor de tenir un nom,
brutor de tenir pell,
brutor d’una matriu trabucant-se
amb tots els fills que no tindré.
Perquè jo
no tinc paraules per descriure
l’horror de ser la meva policia
dins la roba.

L’Spree com una llengua que s’hidrata
quan és dolça la cervesa. Quan mossegues
cada inútil sincronia amb dents de polpa,
i és dolça la impotència a les genives.
L’Spree. I una llengua que s’hidrata
a les palpentes industrials. O tu, xuclat
de nit i precipicis de neó, ganyota absurda.
Enrampant-se el maxil·lar a un déu absent.
Pleonàstic. Redundant. Reduplicant-se
a un groove hipnòtic. El patró. El cicle
en moviment. Atàvics ritmes electrònics

o soroll a les parpelles industrials:
c o r c s i h i p o t à l e m s .

O soroll a les parpelles industrials:
c o r c s i h i p o t à l e m s .

O soroll a les parpelles industrials:
c o r c s i h i p o t à l e m s .

Martelleig de les vies i dels trens sense parada
com l’Spree, o com una llengua que s’hidrata
quan és dolça la cervesa. Quan mossegues
cada inútil sincronia amb dents de polpa.
Cada inútil revolta incandescent. Rutilant,
tu en la teva forma pura i buida. Hipertensa.
Hipertròfia. Obesitat dels dics de contenció i
pornografia de la pèrdua hipermetròpica
d’un beat. D’una galàxia. D’un mig petó de baf
acomiadant-se a la finestra, si és dolça la cervesa
i és dolça la impotència a les genives.

Com l’Spree. Com totes les llengües que s’hidraten,
enrampant-se a les palpentes.
Somrient al déu absent.

La palma d’una mà. Oferint-me.
La palma d’una mà oferint-me
l’escalfor d’un cos donant-se
des del ventre: el meu, trèmol,
donant-se per l’escalf que un cos
poruc, manlleuta jo, no es pot permetre.
La palma d’una mà. Oferint: me.

Llépol del patir que et fa ser meu.
Volia dir-te que no ho sento. Tampoc
no es penedeixen les gavines
quan estripen el mutisme de la nit
xisclant la por. La bogeria. La que em torna
encara llépol del patir que et fa ser meu.
Llépol. De la culpa. De saber-me
tot el front esgarrinxat. De ser gavina
i d’esquinçar la salabror de matinada
omplint la bretxa amb la buidor
que fa surar les boies. De nit.
Quan tot és negre i jo sóc
llépol del patir que et fa ser meu.
Volia dir-te que no ho sento. Tampoc
no es penedeixen les gavines
ni les boies ni la mar quan són immenses
i em fan mal. Quan me les miro. Quan sé
que són immenses. I em fan mal.
Per això
he de dir-te que sóc
llépol, al final, de fer-te mal
i ser-te mal, com a única manera
que jo sé
de fer-me mal i redimir-me,
així,
tot l’immens amor que et tinc.

No és de matinada si no acabo al Kentucky
pidolant. Un glop. Si no s’assequen les voreres.
No és de matinada si no sento que no sóc
jo ja mai més. Com si tu i la teva ombra, i boca seca.
No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo,
i m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo.
No és de matinada… no pot ser si no m’hi pixo
i si no sóc la teva puta, boca seca. I no m’eixugo…
i no m’eixugo. Se me’n fot. S’eixuguen soles les voreres
amb el vent que ve de dins i deshidrata. Em deshidrata
(boca seca. La ressaca. Aquest vent que ve de dins:
Arc del teatre, de l’Est, Nou de la Rambla, el terral glaça).
I les voreres, assecant-se. I la disfàsia alcoholitzada
d’una puta. Que sóc jo.
Que sap que
no és de matinada si no acaba al Kentucky
pidolant. Un glop. O pidolant saber-se carn
de la teva ombra. Pidolant. Només un gest teu
vincladís fent-se glaçó de whisky ranci
en got de tub a la vorera. Abandonat.
Com si mai, com si no fos. Ressecant-se
amb el pixum que ve d’aquella cantonada
on hi ha vint cèntims. Rebutjats.
Que ningú almoina.

Assassinada. Si moro
vull que sigui assassinada.
Almenys així, morir-se
serà un triomf
de la brusca
potència
de la vida, sobre la
blanquíssima
mort.

Ens trobarem, amor, a l’angle mort dels miralls retrovisors, i floriran
incendis virginals per regalar-nos el tall més tendre de la por.
Jo duré un congost partint-me de la gola als genitals i tu podràs
conduir tota la corba del meu cos fins a l’abisme adolescent
del meu desig dentat. La nit: serà tan fonda com el fred
als orfenats. La nit: serà tan alta com el crit dels meus mugrons.
La nit: serà tan densa com la sang regalimant cal·ligrafies que escriuran
els nostres noms contra l’asfalt. Contra l’eterna joventut del parabrises,
amor! Ens trobarem a l’angle mort dels miralls retrovisors, i collirem
els somnis escapçats de motoristes degollant la mitjana de la por.
La impotència no serà sinó la còpula impossible de les línies paral·leles
sobre el pla. L’autopista serà una projecció de ketamina deformant
distàncies i horitzons. La matinada: una quimera innocent de salvació.
Les meves cuixes: la mordassa expiatòria dels coiots. El nostre impacte no farà
sinó l’exacta trajectòria desviada de les teves ereccions, i escriurem
els nostres noms contra l’asfalt. Contra l’eterna joventut del parabrises,
amor! Ens trobarem a l’angle mort dels miralls retrovisors, i collirem
els somnis fermentats de cadàvers desmembrant la cuneta de la por.
Jo seré el càncer nocturn. Jo seré el siamès malvat. Seré Texas oxidada
mutilant la humanitat. Seré la sida. Seré el darrer desastre nuclear
i seré els ulls mirant Sodoma, seré els ulls sense parpelles profanant
la teva boca. Seré el suc de l’indiscible ejaculant-te el caos a sobre
i seré: la mirada reculant la traça dels teus òrgans escrivint
els nostres noms contra l’asfalt. Contra l’eterna joventut del parabrises,
amor! Ens trobarem a l’angle mort dels miralls retrovisors, i floriran
incendis virginals per regalar-nos el tall més tendre de la por.

Camiña igual ca unha muller:
entre o massacre do invisible
e o campo de concentración da visibilidade.
Yolanda Castaño

Blanca com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou.
Era, al calendari, dia vint. Jo duia, per exemple,
una faldilla prisada de cheerleader. Curta, prisadeta i voleiant-me
les rubors just a l’abril que en coneixia la vergonya: just de pòster.
Just de plàstic però vergonya al capdavall, faldilla amunt
i desteixint-me amb els gafets de les mirades. Ditejant-me
a cada natja tots els eixos convocant-me a la massacre:
blanca, com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou
i, per exemple, a Colorado. Blanca com de vola, Colometa!
O com de químic. Com lleixiu per esbandir-me la saburra
o com sabó per fregar fortes les mentides de la raça: blanca,
ronya i crosta dura i, per exemple, esdentegant-me
a Colorado. Jo perdia tots els meus ullals de llet. Van sargir-me,
dent a dent, i just arran d’una ortodòncia de cheerleader: just de pòster.
Just d’icona adolescent i just fixant-me a les parets amb les xinxetes
de tants d’ulls que m’escorxaven. Tanta carn a les vitrines
despullant-me, i la metralla convocant-me a la massacre:
blanca, com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou
i, per exemple, a Colorado. Blanca com de vola, Colombina!
O com de químic. Com lleixiu per cremar tota la vergonya
mutilant-me. O com lleixiu per fregar forta la saburra
i saltar totes les mirades entatxant-me. Grapejant-me. Ditejant-me
a cada natja la traïció que ara m’invoca a la massacre:
blanca com les cuixes a l’abril. Blanca com la ronya de la
carn privilegiada i com la carn, també, dels màrtirs
dessagnant-se en els retaules.
En l’oblit que ens desinfecta.
O com lleixiu: terra cremada.

Crua. Estic viva, però crua. La meva
carn elàstica me la imagino blana i
llenegosa entre les dents. Poc digestiva.
I mentidera. La sang me l’afiguro fent-se
rosa barrejant-se amb guarniments de base
làctica. Lliscosa. Lletosa entre les dents i
mentidera. La pleura: no sé on és.
El pàncrees: no sé on és. La melsa:
no sé on és. Potser fa sucs i és
mentidera com la dona del mercat
prometent-me el tall més tendre. I jo tan
crua. Estic viva, però crua. La meva
pell elàstica. La meva fractura vertebral.
Els meus esfínters. La meva obertura:
em paralitzen. Me’ls imagino blans i
llenegant entre les dents. Poc digestius.
I mentiders. —Cinquanta quilograms de carn
sisplau i me la posa ben fineta. Me la talla
ben arran del precipici. Ben al límit del
vertigen vascular:
el meu ventre és
un avenc. Potser fa sucs i és
mentider com déu cuinant-te la carn
crua. Estàs viva. Repugnant. I crua.

perché anche la malattia ha un senso,
una dismisura, un passo,
anche la malattia è matrice di vita.
Alda Merini

Esbadellà-se’m la matriu com avortant,
escabridada, la còncava promesa vertebrant-se.
Esbalmà-se’m, perbocada, l’el·lipse
esbutxacada d’unes mans furtivament supines.
Esbocinà’s l’ofrena, esvertebrà’s el verb i
esbravà’s l’amniòtica promesa en desclucar-se
—arc voltejant la corba de la histèria.
Esbadocà-se’m la matriu com avortant,
espoltradora, la còncava promesa replegant-se.
Esgavellà-se’m l’eix precís de rotació,
esconillà-se’m l’esquelet pels punts de fuga,
estremí’s la línia horitzontal i
estiraren-me dels fils que han per nom demència
—arc voltejant la corba de la histèria.
Esbudellà-se’m la matriu com avortant,
esqueixalada, la còncava promesa retornant-me.
Esponcellà-se’m la florida dins del ventre,
esbardissà’s furtivament el marge.
Escanyellà’s el vol, esbategà’s la vertical i
esbotzà’s el precipici de la insània
—arc voltejant la corba de la histèria.