Joaquim Soler Ferret

Amb paraules seves, en una entrevista el 1980: “Vaig néixer a Barcelona la vigília de l’onze de setembre de l’any de fam i de derrota de 1940. Els meus pares tenien una porteria a Gràcia, els pares de la meva mare ja eren porters i ho havien estat també els pares dels pares de la meva mare. Sóc d’una nissaga de porters. Vaig passar part de la meva vida en una casa de la cruïlla dels carrers Girona i València.”

Als catorze anys ingressa al Seminari per a cursar la carrera de sacerdot, però sis anys més tard en surt sense haver finalitzat els estudis. Des de ben jove té inquietuds creatives, i s’interessa per la pintura i l’escriptura. Inicia la carrera de Filosofia, però la deixa inacabada per la necessitat de treballar i portar diners a casa. Durant la seva joventut treballa en una gran varietat d’oficis, com ara joier, visitant mèdic, creatiu publicitari, muntador de televisors i administratiu.

Durant la dècada del 1970 Quim Soler forma part dels ambients artístics i intel·lectuals de Barcelona. En aquest sentit és un dels fundadors, juntament amb Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell i Jaume Cabré, del col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs, dedicat a promoure la narrativa de gènere en català. Escriu poesia, poesia visual, narrativa, narrativa curta, teatre, prosa i assaig, i continua pintant. L’any 1978 surt publicada la seva primera novel·la, Laberint sense, i a partir d’aquest moment ja no deixa de publicar. També comença a col·laborar assíduament als mitjans de premsa escrita, com ara el Diari de Barcelona, El Punt, El Correo Catalán, Avui, Arreu, El Món, Lluita, Xarxa, Al Vent, L’Hora i Treball; i en les revistes satíriques El Triangle, El Drall i La Pansa, entre d’altres.

L’any 1979 Ofèlia Dracs guanya el premi “La sonrisa vertical” amb l’obra col·lectiva de narrativa breu Deu pometes té el pomer, que surt publicada l’any següent. Aquest mateix any apareix Camil i Adelf, la segona novel·la de l’autor, inspirada en el mite bíblic de Caín i Abel i molt ben rebuda per la crítica. L’any 1981 publica la novel·la La prova del mirall, l’obra de narrativa breu Sortida d’emergència 3, il·lustrada per ell mateix, i la novel·la juvenil El fantasma del Fluvià, guanyadora del premi L’Esparver (1981). El 1982 guanya el premi Ciutat de Palma amb la novel·la Una furtiva llàgrima (1982).

En aquesta època Quim Soler inicia la seva carrera com a periodista radiofònic, amb el programa Subratllat en vermell a l’emissora Ràdio 4. L’any següent entra a treballar a Catalunya Ràdio, just acabada de crear, i col·labora en diversos programes, com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, Pàgina 3, Els homes i els llibres, Amb els peus a la paret, Cultura, Babel, o L’aventura és l’aventura.

Des de 1985 i fins al moment de la seva mort, Quim Soler dirigeix, realitza i condueix l’espai de Catalunya Ràdio La porta dels somnis, dedicat al món de la literatura, que en el primer programa ell mateix descriu així: “En aquest espai radiofònic ens endinsem en uns terrenys en què les possibilitats creatives i els marges d’acció són força amplis, cosa que aprofitem per introduir-nos en l’univers de la imaginació més lliure. Els textos que forneixen els guions sempre són matèria estrictament literària, ja sigui de collita pròpia o bé combinats amb materials (prosa i poesia) d’autors diversos, nacionals i forans, sempre traduïts al català. Els textos d’enllaç dels blocs del guió són llegits pel conductor del programa, amb l’alternança d’una veu masculina i/o femenina per als textos de creació literària aliena (bàsicament poesia). Si bé es pot dir que els protagonistes de La porta dels somnis són els llibres, l’estrella invitada n’és el text i el plaer que aquest pot arribar a transmetre […] qualsevol temàtica pot ser metamorfosejada en matèria literària i difosa per les antenes.”

Continua la producció literària amb Cambra de bany (1985), guanyadora del premi Prudenci Bertrana de novel·la del 1984, i París no existeix (1985). L’any 1987 rep el premi Ciutat de València per la novel·la El silenci de la musculatura (1987), inspirat en l’obra Darrer comunicat (1970), de J. V. Foix. El 1989 surt publicada la novel·la El quarto de les figues.

L’any 1991 publica la novel·la Anestèsia, i guanya el premi Víctor Català del mateix any amb l’obra de narrativa breu A una sola veu (1992).

Les seves obres, sempre transgressores i experimentals, contenen materials tan diversos com narrativa breu, reflexions introspectives, escriptura automàtica i novel·la de gènere. L’autor juga constantment amb la semàntica i la sintaxi, i construeix un estil propi que representa una alternativa d’avantguarda al realisme. El seu amic, l’escriptor Pep Albanell, en diu: “Podríem dir que els seus textos narratius són com un mecano magmàtic que assoleix formes inesperades. L’obra es va fent, va creixent, ella sola, generativament, sense límits precisos ni esquemes concrets, conformant-se a cada pas que dóna. Una frase origina la següent, una pàgina la que ve, un capítol fonamenta l’altre. Sense premeditació.”

Quim Soler mor a Barcelona el 5 d’octubre del 1993. El 1998, l’AELC, juntament amb Catalunya Ràdio, organitza les jornades “Literatura i Ràdio”, i publica el CD La porta dels somnis en homenatge a l’autor, que havia estat soci i membre de la junta del 1985 al 1988. L’any 2006 s’inaugura l’associació cultural “Centre Quim Soler, la literatura i el vi” a El Molar (Priorat), que obre l’any 2008 un extens web amb informació i material de l’autor.

El 2013, amb motiu de la commemoració del 20è aniversari de la mort de Quim Soler, l’editorial Lleonard Muntaner publica el volum inèdit París-Bis, escrit entre el 1973 i el 1976.