Valentí Soler Noguera

VII

Hi ha tot de portes esbotzades, tot de calaixos escampats. Aquest funest cap de gener, mare, ho han escorcollat tot, fins la casa del Mestre. Sí, ahir, al carrer de la Mercè, van calar foc als seus mobles i diu que, damunt del fang, encara hi ha llibres esberlats. Ens assalten tots els racons de l’ànima i del cos, mare, la delació va ratant cal·ligrafies íntimes i les esventra damunt els magatzems de l’odi. Ens tallen la llengua, mare, ens roben la veu, ens confisquen la paraula en saques precintades amb el fel d’una obstinació casernària que vagons diligents menen vers els budells de la dictadura per la inclement plana mesetària. I eficients funcionaris allargassen llistats amb els noms dels de casa, mare, amb els noms dels qui aviat veuran la darrera albada amb el darrer terror. Anys a venir, potser el vell botxí, mudat en gavià, encara menjarà en silenci i xiularà displicent mentre segueix fent la feina, malgrat que les portes esbotzades i els calaixos escampats no parin de clamar la raó dels espoliats. Però nosaltres, mare, encara sabrem que la dignitat és molt més que una paraula damunt els carrerons enfangats de la història.

A l’estiu traslladava la casa a la platja. Més enllà dels banys, a la banda de Montgat, instal·lava la seva barraca. Davant la porta protegida per una vela que hi donava ombra, s’hi formava una tertúlia animada de banyistes. A l’estiu, l’idioma quedava un xic de recó. La platja és llaminera. El plongeon, la braça de pit, el patí, refresquen la pell i donen elasticitat al muscle; àdhuc refresquen l’esperit. D’un tros lluny, ens animava, lleu, una alenada perfumada de la seva pipa.