El meu amic Arturo diu que l’amor se’n va a dida en el moment que les dones et parlen del restrenyiment. És una llei de vida que no falla: més tard o més d’hora, les dones t’acaben parlant del restrenyiment I tot s’espatlla. Jo, que he viscut amb quatre dones a casa, dono fe que el restrenyiment és un dels seus ternes de conversa preferits. L’Arturo diu que quan fan sortir el teula a la conversa és el moment de plegar veles i tocar el dos. Jo, en canvi, ho veig d’una altra manera: l’amor és foc d’encenalls, és una malaltia que es passa perquè s’ha de passar, però és molt més important el matrimoni que l’amor. Diuen que el matrimoni és avorrit, però la gent no es casa per divertir-se, sinó perquè busca la tranquil•litat del futur i no hi ha millor bassa d’oli que un bon matrimoni. Ben administrada, la rutina té molts més avantatges que la passió.
Acabo d’esmentar l’Arturo, company i amic de l’ànima, amb el qual he corregut la Seca i la Meca. L’Arturo tocava el saxo i també el clarinet, la flauta travessera, el violí i feia percussions complementàries. Tenia molta gràcia tocant les maraques, perquè l’Arturo tenia fusta de showman i, si s’ho hagués proposat, hauria pogut fer una carrera de cantant còmic com la de Dodó Escolà. El dia que estava inspirat esvalotava el galliner ell tot sol. Feia unes ganyotes i uns gestos que el públic es cargolava de riure. Si estava de filis cantava cuplets d’aquells verdots fent veure que era una cupletista.
L’altre gran amic de l’ànima és el Cisquet1 el més seriós de tots tres. Tocava l’acordió, el contrabaix, l guitarra rítmica i la guitarra hawaiana, però el seu fort era harmònica. Als anys cinquanta hi havia furor per les harmòniques i el Cisquet havia tingut diplomes d’honor en alguns concursos. Com que no va poder acomplir el seu somni d’integrar-se en un conjunt d’harmòniques, es va resignar a fer solos esporàdics i a tocar l’acordió, que, segons ell, és una harmònica que es bufa amb els braços.
Estant tan units i tocant tants instruments hauríem pogut fer un grup propi i potser hauríem triomfat i tot,però érem de poques mires, ens faltava empenta o ambició o tot plegat. Ens estimem més ser manats que no manar i en un conjunt o una orquestra cal algú que tingui allò que els militars en diuen dotes de mando. Cap de nosaltres tres en té. Som conformistes, una paraula que està mal vista, però que té molts seguidors. Els meus amics no s’amaguen de ser com jo, uns qualssevol, l’última roda del carro, perquè, encara que la gent no ho digui, els qualssevol som majoria. Però, alto, no per ser un qualsevol ets un infeliç. Jo no.
Havíem arribat a fer algunes actuacions tots tres sols, més de broma que no pas com a projecte amb cara i ulls. Ens dèiem Trio Bella Aurora, un nom que ve de lluny. Com que sempre anàvem junts, els col•legues ens havien batejat amb les paraules de l’eslògan d’una crema que eliminava les pigues: Juventud, belleza y lozanía, Bella Aurora cada día. Nosaltres ens els vam repartir així: jo era, i encara ho sóc, la Juventud; l’Arturo, la Belleza, i el Cisquet, la Lozania. No sé quants anys fa que entre nosaltres ens anomenem així, però en català. Jo sóc el Joventut, l’Arturo el Bellesa i al Cisquet li diem el Lluçanès, perquè el seu pare era de Prats de Lluçanès i la seva mare de la Torre d’Oristà, que és a tocar de Prats. Diem: «Què en saps del Bellesa?», o bé: «Al Lluçanès l’han tornat a ingressar». El Lluçanès és el més delicat de tots. Li passa al revés que a mi, jo tinc els pulmons d’un xaval i ell arrossega un emfisema que no el deixa respirar. Més d’una vegada ha estat a les tres pedretes.
El Bellesa se’n surt com pot. Vull dir que viu malament. Sempre va ser un desmanegat i ara només compta amb els quatre rals de la pensió mínima. Sort d’una filla, l’únic familiar que té, que es preocupi perquè no li falti menjar i perquè vagi net.
[…]
Qui dispararà primer? La Godiva? No, no ho crec pas. No fa amb el seu caràcter, però avui la veig estranya, no gosa mirar-me a la cara i això que tot són miradetes avui, mirades cap a mi, mirades entre elles per preguntar-se qui i quan obrirà el foc. Jo crec que serà la Mosca Morta. Solsament hi ha que veure-la. Si m’hi hagués de jugar quartos, apostaria per ella. És el seu paper, el de sempre. Fa veure que no hi és, com si no participés en el joc de miradetes que va d’una banda a l’altra de la taula, però segurament ja ha pres la decisió de trencar el gel. Ho fa poc, no és el seu estil. La Mosca Morta passa bastant de tot, però quan dispara tira a matar. Sí, serà ella. És lo més llògic. Les altres dugues estan nervioses esperant que d’un moment a l’altre comenci el ball de bastons. Quan? A mig dinar? A les postres? La Mosca Morta no té manies. Es pot passar el dinar sense dir res i clavar-te un bon miquel, aixís, de cop i volta, davant de tothom. És com una ortiga, que et fot una fiblada quan menos t’ho esperes.
Les altres dugues tenen més modos i més mà esquerra. O potser ho deixaran en mans del Miracielos, però no crec que la Nena hi vulgui barrejar el seu home. Segurament s’esperaran un bon rato, fins als torrons o més tard. Allavòrens ell s’alçarà, s’endurà els nens a mirar la tele a la saleta i, quan estiguem sols les noies i jo, la Nena em dirà: Volem parlar amb tu un moment. Però, si la primera d’obrir la boca és la Mosca Morta, dirà: Estem molt emprenyades amb tu. O serà encara més directa, que aquella parla poc i només obre la boca per tirar coces. Dirà: És l’últim Nadal que venim. La Godiva a no, perquè té tan poca esma que no sabria ni com començar. Estic entre aquestes dugues: la Mosca Morta i la Nena.
—Avi, tocaràs la trompeta després de dinar?
—Sí, esclar, com cada any.
Us mireu entre vosatres i us llegeixo els pensaments: No estem per trompetes. Però jo sí. Vull dinar tranquil•lament i fer una sobretaula llarga, com sempre. No lograreu amargar-me el dinar de Nadal. Ara, en aquest mateix moment, només m’importa la sopa de galets. L’Enriqueta hi posava pilotilles, però no hi fa res. Lo més important de tot és que hi hagin galets. Dels grossos, si no, no seria una escudella de Nadal. Ademés, us tinc preparada una bona sorpresa. Aquesta no us l’espereu. Per què us penseu que estic tan tranquil?
Heu heredat la mà que tenia la vostra mare per la cuina. Sobretot la Nena, que sempre preguntava: Això porta sofregit o no?, A quina temperatura poses el forn? Coses aixís. Però avui heu fet d’Enriqueta entre totes. Heu treballat les tres juntes, us heu passat tot el dematí a la cuina i estic segur que heu estat parlant de mi tota l’estona. Amb l’excusa que els homes fem nosa volíeu que me n’anés per poguer fer conxorxa sense testimonis: Neu a donar un volt, porta els nens als cavallitos o als gronxadors, però no torneu fins a quarts de tres.
És el segon Nadal sense l’Enriqueta. Jo, la veritat, em pensava que ja no tornaríem a reunir-nos en aquest menjador, sota aquesta làmpara tan lletja que ens van regalar quan ens vem casar. Va ser un dels molts regals més inútils que un càntir sense broc que ens van fer els seus parents d’Arbúcies. Jo l’hauria portat de pet al drapaire, però la vostra mare li tenia un afecte forassenyat. El mateix que jo al rellotge, que tampoc és una alhaja que diguem. Un dia m’ho va dir: Et deixo llençar la làmpara si també llences el rellotge de pesos. Pues no. El rellotge és la meva relíquia familiar. Quan estiro els pesos per donar-li corda, m’imagino que segueixo una vella tradició: ja ho feia un avi que no sé qui era i el pare a qui no vaig conèixer. M’he tingut d’inventar rutines que m’ajuden a reconstruir la part escapçada de la meva vida. No, el rellotge és innegociable.
