Jaume Subirana Ortín

És de nit i m’hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d’abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me’n recordo
d’un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.

Ho escolto en l’abraçada.
Potser encara no ho sap. Hi ha els ulls, però,
hi ha els ulls, tan vora els meus que se m’escapen,
i l’altra mà, la del consentiment,
que juga sorda, lluny, desemparada.
És com si m’ho digués, mentre ens besem,
com si amb els llavis m’avancés la brama
dels cent petits sorolls del comiat:
la porta, el cop, les passes per la grava,
l’udol trencat del gos, germans tots dos
abandonats com quan l’estiu s’acaba.
Se’n va, se n’anirà. M’endinso a cegues
en el mal temps del cos que n’ha quedat.

Que sempre fos setembre, que l’hivern
ens esperés en va.
Que cada aiguat,
que tot el fred, que tanta absurda pressa,
que tot el que s’acosta, trist octubre,
fos cada cop com la sorpresa amable
de la primera pluja,
de la primera cita,
del retrobat jersei.

De bon matí, m’endinso al riu tot sol.
Ningú no m’acompanya ni m’hi espera,
tret del corrent constant que se m’endú
a un altre riu, a un altre dia, a la mateixa
olor d’un altre drap d’agafar truites (“Té”)
amb les mateixes mans prement menudes
el mànec negre del salabre, fort,
i el so petit del meu rodet que rebobina
m’ajup a prop de l’aigua, pacient,
en una roca plana envoltat d’arbres,
de tarda, de silenci, de mosquits,
mirant al riu l’esquena gran del pare
mentre recull, allarga el braç a poc a poc
i llança i torna a recollir, amb gorra i botes
verdes altes, les botes altes amb què jo
temptejo atent el fons del riu, les pedres,
el llim del temps lliscós, quan em giro estirant
amb el fil una truita que cueja abrivada
i vinc contracorrent, tibant de l’ham,
fins a la roca plana allà on t’espero, pare,
amb el salabre a punt.

He ficat les dues mans
a la peixera dels dies
i l’aigua se m’esmunyia
com si fos un animal,
com el vi si l’aigualia,
com la llengua de l’amant,
com el nus que ningú tiba
i la lletra d’aquell salm,
com el nom que se m’oblida,
com els jocs al pis de dalt,
com un record quan el colles.
A la peixera dels dies
he ficat dues mans buides,
i n’he tret dues mans molles.

El verd del vent entre les fulles,
l’ombra de l’hora a la paret,
un gest que fa mentre es despulla
i l’aire que ens envolta, net
de paraules com una treva:
el món és ple de coses meves.

Els taxis i la gent s’han amagat,
els últims núvols bramen amb sordina.

Caminem plegats, els carrers i jo,
fins que ja només el carrer camina.

Si la mort si la malaltia
de l’altre són també la nostra
pròpia mort i malaltia
aquest cop sec aquest udol
tallant del gos atropellat
la sang de les potes inertes
el gest tibant el cap els ulls
envidreïts de nina vella
em diuen què de quina
meva sort?

Buit, que l’hivern és cru,
busca en l’espera
grans de raïm, la llum
de les cireres.
Ara mateix l’olor
del fons és freda,
talment un cor amb por.
Però batega.

Evoco la teva memòria
per unes marques de vi sec
damunt del marbre de la cuina.
Hi passo el dit. No sé qui fa
de marbre, avui, ni qui de lila
cercle concèntric assecat
i repetit. El vi i l’ampolla
ja no existeixen, i per mi
tornem tots dos a donar voltes
sense destí dins d’aquest dit
com en un cotxe sense portes,
com en un xoc sense final.