Joan Teixidor i Comes

S’allargassen les hores de la tarda
i ara arriba el riu cap a la plana.
El caminar es fa lent: la nit és a punt
com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda
ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç
de tot el que has viscut, del lloc feliç
i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,
les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d’onada
i s’encavalquen amb una gran parsimònia.

L’amor és la recança de jorns assolellats
i de nits de tumult i de batec dels cossos.
Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien
però els hiverns tenien una tendresa de llar.
Per sant Joan els focs s’encenien a la serra.
Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre.

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta
i només et toca l’última escomesa.
Prepara’t a morir i tanca’t a la crida
de tot allò que ja no pot tornar.

Són bons els núvols que lentament s’avancen.
Fes un respir petit i apropa’t al llindar.
«avui seràs amb Mi al Paradís».