—Alerta… —va dir ell.
Els projectils van esclatar darrera d’ells, ara. Van rebre un núvol de terra.
—Cony, cony, cony… —va dir en Costa. Va riure.
—I deien que…
Uns altres xiulets el van fer callar. Els pro¬jectils els van caure més a prop.
—I deien que… —insistí en Costa.
Una granada explotà molt a prop. Un dels internacionals va fer un gemec. Es plegà. Dos dels seus companys el van collir. El van entrar al refugi. Els altres van romandre impassibles. En Gabriel aixecà el cap.
—Són… —inicià.
Els van arribar unes ràfegues de metralla¬dora. Les bales es van incrustar als sacs ter¬rers, van rebotar…
—…valents… —conclogué en Gabriel. Ell guaità. De sobte se sentí una cridòria. —Moros! —va dir.
Ho eren. Galopaven. Els genets s’aixecaven damunt els estreps.
—Dispareu, dispareu… —ordenà el capità.
Van obeir. Es va sentir una sola descàrrega.
Ell se sentí amarat. Apuntà, també. Disparà. Alguns moros havien caigut. Els cavalls cor-rien desorientats. Els altres continuaven avan¬çant.
—Foc, foc…! —insistí el capità.
Els moros van dubtar. De sobte entraren en acció les metralladores de les posicions late-rals. Alguns cavalls s’aclofaren.
—Que Alà us protegeixi, maricons! —cridà algú.
Ell deixà de disparar. Els moros fugien. Les bales els empaitaven.
—Ah… covards de merda! —insistí el qui havia cridat abans.
En Costa s’acostà a un dels internacionals. L’abraçà.
—Visca, visca…! —cridà.
Un xicotàs fornit aixecà el puny.
—Amb aquests tíos aquí… —va somriure. Es van sentir uns motors. I crits. —L’aviació…! —va dir en Gabriel.
En Costa tornà al seu lloc. Ell aixecà el cap. Eren tres aparells.
—I d’on surten, ara, aquests?… —mormolà.
—Salvador! —va cridar en Costa.
Ell se’l mirà.
—I deien que aquí no passava mai res… —insistí.
Ell no va respondre. De mica en mica el so¬roll dels motors minvà. Ells s’eixoriviren. Es van sentir uns cants.
—Italians! —cridà algú.
Ell guaità.
—Camises negres… —va dir per a ell.
Mirà els internacionals. Romanien als seus llocs, impassibles. Els dos que havien auxiliat el ferit sortiren del refugi. Guaitaren. El xicot fornit s’aventurà per damunt la trinxera.
—”Macarronis” —insultà—, “macarronis” malparits! A veure si els fotem fora d’una em-penta i no parem fins…
[…]
—M’he ben desgraciat les cames… —diu la noia.
Es mulla els dits amb saliva. Se’ls passa per damunt les rascades.
—On heu anat? —pregunta la noia more¬na—. Amb l’estona que fa que sou fora…
El xicot cepat parla ajagut, sense obrir els ulls.
—Estan molt d’ullera, aquest parell… Ella assenyala el turonet.
—Allà, hem anat. En un lloc on hi ha unes fortificacions del temps de la guerra. Té molta vista…
El xicot cepat obre un ull.
—Per a bones vistes no cal anar allà dalt…—deixa caure.
La noia morena riu.
—Es passa el dia dormint i…
Ella es descorda la brusa. S’abaixa els pan¬talonets.
—Brrr… —fa.
—Fa una calor! —es queixa el xicot.
Es despulla, també. Fa uns quants movi¬ments gimnàstics. Tot d’una revé.
—Teniu taula? —pregunta.
—Tenim taula —respon el xicot cepat. La noia morena mou el cap.
—Sort teniu que nosaltres …
Ella burxa dins una bossa. En treu una gor¬ra de bany. Se la posa. S’adreça al xicot.
—Véns?
El xicot s’estira. Badalla.
—Vinc… —diu
—Si la mandra fos música… —comenta el xicot cepat.
Ella corre platja avall.
—Apa… —fa.
El xicot la segueix de mala gana. Ella es capbussa. Treu el cap. Agita el braç.
—Sense por… —l’anima.
Ell la imita. Surt al seu costat.
—Bona, eh? —diu ella.
Riu. Li mostra les dents blanques, segui¬des… Li assenyala el turonet i les fortifica¬cions.
—T’imagines que hi hagués canons i ara, pam!, pam!, comencessin a disparar?
