Zeni ja sabia que els valsos vienesos es giravoltaven al revés, fent la volta cap a l’esquerra; però no s’avenia a desxifrar que hi anessin tant. Víctor havia menyspreat, havia blasmat, el seu vals. En lliurar-se novament a fer-lo reviure se sentia una mica cohibit. Hauria volgut veure’s ell mateix, des d’una llotja, per a precisar-ne l’efecte. Es resistia a acariciar la idea, no ja de ridícul, sinó d’immoralitat, que Víctor havia deixat anar arran seu. No ho devia entendre, Víctor. No sabia acusar d’immoral la seva vida, Zeni. Ja comprenia el que volia dir Víctor, però no podia aplicar-se al seu cas. Ell no havia abusat de cap de les seves amigues. Ni havia observat en cap d’elles els símptomes que confirmarien la teoria del seu cosí. Des d’aleshores, però, Zeni començà a veure visions que no havia sospitat mai. Quan era amb Neva, quan era amb Irma, quan era amb Carme, sentia una angúnia nova, espiava llurs mirades, es distreia fàcilment de seguir llur conversa, en un mot, no se sentia tan feliç com fins aleshores. Un dia s’adonà que Irma tenia una pell esblanqueïda, d’una qualitat de mató blanc. Un altre, que Neva tenia una panxeta tota suau. Un altre, que Carme tenia unes cames torbadores.
Quan refugià els seus capficaments en la seva cosina, les radiacions del pit d’Otília li giraren el cervell i hauria volgut fondre’s per art de màgia. Assegut al seu costat, els nervis exasperant-lo, no podia sostreure’s a la influència que la proximitat del bust d’Otília exercia en els seus sentits. Pensava en Víctor i recordava que li deia que sabia escollir les portes on trucava. Otília, no sabent on Zeni tenia el cap, li clavà una patacada cordial:
—Ep! En qui penses ara?
I Zeni no volgué dir-li-ho. Sentí una tebior arran seu: Otília fent un moviment a frec del seu braç, i s’aixecà una mica torbat.
—Fa uns quants dies que sembla que visquis a la lluna. Sembla que tinguis mandra o que estiguis cansat. Te’n passa alguna?
I Zeni passava el braç per l’espatlla d’Otília anant cap a la porta:
—Ja em passarà, Otília. No en facis cas.
El vals que havia mat Zeni perdia esclat No era ja aquell vals brillant que enlluernava tothom. Zeni s’havia ensopit. D’esma anava seguint les seves habituals estacions, els monuments on havia deixat un palmó; però l’alegria dels seus ulls s’havia anat apagant. Un dia que no pogué aconseguir Neva a la l’altra banda del fils telefònic, anà a trobar-la.
— Per què véns? —Neva el rebé amb una naturalitat desconcertant. —No cal que segueixis més la comèdia, Zeni. Queda’t amb Carme i no en parlem més. M’ho podies haver dit, i ens hauríem estalviat moltes coses.
Tenia raó Víctor? Per què li parlà d’aquella manera Neva? i,Què li havia dit mai, ell, per a tancar de cop llur amistat? Si ella hagués tingut amistat amb altres, hauria deixat ell de veure-la? Zeni sentí com una mena de pressentiment. La posta de Neva, no fóra un auguri? ¿No era un senyal d’algun fenomen que es congriava damunt d’ell? ¿No fóra una esquerda que l’advertia de la imminència d’un volcà esbotzant-li tota la seva vida?
Irma l’estimava encara. I Carme. I Otília. Però, en tornar-li el record. d’Otília, Zeni sentí un nou arborament. I alhora una necessitat imperiosa, immediata, de sentir-se amorosit, retornat del xoc amb Neva.
I s’esdevingué el que era inevitable: Otília conegué als ulls de Zeni el seu abrandament. Llegí als ulls de Zeni la necessitat de sentir-se protegit, de sentir-se confiat, de sentir-se estimat com ell estimava: Otília cedí extasiada a les besades fulgurants, a l’abraçada roent, se sentí transfigurada a la tebior dels dits de Zeni damunt la pell. No hauria dit mai que ella hagués pogut apagar el primer xiscle. I, encara commosa, deixava que unes llàgrimes gruixudes, inflades, molles, proclamessin als ulls de Zeni la seva felicitat, i que el seu respir difícil apaivagués una ànsia que tantes vegades li havia fet mal, que tantes vegades havia trencat els seus somnis fent-la incorporar al llit esglaiada…
