Joan Triadú i Font

De família obrera, estudia el batxillerat a Barcelona i, el 1937, obté el títol de professor de català. El 1938 és nomenat mestre interí de primària per la Generalitat de Catalunya i és destinat al Grup Escolar Ferrer i Guàrdia de Granollers, on exerceix fins al final de la Guerra Civil. En acabar el conflicte, estudia filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, on es llicencia l’any 1942. Aquest mateix any se li manifesta una tuberculosi latent i és operat. Posteriorment, passa una llarga convalescència a Barcelona i, a partir del 1943, a Cantonigròs. Durant aquest període funda, juntament amb Jordi Parcerisas, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs (1944-1968), autèntic motor de la vida literària catalana de l’època pels nombrosos autors que hi van assolir el seu primer reconeixement literari. L’any 1945 torna a Barcelona i treballa com a professor en diverses escoles i institucions. Des de molt jove, destaca la seva dedicació a la llengua i la literatura catalanes, no només a través de l’ensenyament sinó també amb un bon nombre d’iniciatives culturals que esdevenen gairebé úniques en la immediata postguerra. És un dels fundadors, el 1946, de la revista Ariel, on comença a desenvolupar la seva tasca com a crític literari. Entre el 1948 i el 1950 és lector de català a la Universitat de Liverpool.

Joan Triadú aviat adquireix un gran prestigi com a crític, sobretot a partir de l’Antologia de la poesia catalana (1951), on aplega els autors més significatius de la primera meitat del segle, de l’Antologia de contistes catalans (1951), que recull tot un segle de contes, i de l’Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953). Aquesta última obra conté una extensa introducció que el mateix any publica, revisada, a Panorama de la poesia catalana. Posteriorment continua desenvolupant la faceta de crític de la literatura a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d’Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i d’entitats.

Mentrestant, va bastint una obra literària que, tot i centrar-se posteriorment en la crítica i l’assaig, té uns inicis molt marcats per la poesia, que a la fi seria el gènere més estudiat dins els seus llibres i, d’aquesta manera, l’any 1948 publica el recull Endimió. Les antologies citades van convertir Triadú en un creador de tendències i en una veu eficaç i de confiança a l’hora d’establir jerarquies dins d’una literatura que la guerra i el posterior exili de molts autors havien condemnat a la desestructuració. Però per dur a terme aquesta tasca no sols s’havien de fer antologies i, conscient de la importància que podien tenir en aquell moment els estudis monogràfics, va fer assaigs de referència: La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955) o Prudenci Bertrana per ell mateix (1967), entre altres. És un dels fundadors de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954) i també s’han de destacar les seves traduccions, sobretot la versió dels Sonets de Shakespeare, que va fer el 1958.

Fruit de la seva preocupació per la llengua, desenvolupa una gran activitat com a professor de català i s’interessa per la formació de professors de la llengua i la literatura catalanes. El 1961 és l’impulsor de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) i, el 1968, és un dels fundadors de la Delegació d’Ensenyament Català (DEC). A partir del 1962 és membre d’Òmnium Cultural i, posteriorment, n’és secretari durant dos anys (1984-1986). Des d’Òmnium Cultural també participa en la gestació i organització del Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un cop recuperada la Generalitat de Catalunya és membre del Consell d’Ensenyament i Cultura i president de la Junta Permanent de Català. També destaca el seu suport als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili. La seva participació en l’edició de Ginebra de l’any 1972, li suposa la imposició d’una multa governativa per les autoritats espanyoles.

L’activitat com a docent de Joan Triadú comença, durant la carrera universitària, fent classes a diverses escoles i institucions privades. Durant la seva estada a Cantonigròs dona classes de forma particular i, després de la seva estada a Anglaterra, reprèn l’ensenyament. A partir de 1951, comença la seva col·laboració amb la Institució Cultural de CICF, de la que arriba a ser director amb el nom d’Institució Cultural del CIC i amb la qual és fundador de l’Escola Thau, on exerceix com a director i professor. Col·labora a l’Escola Betània i també és fundador, l’any 1975, del Consell Català d’Ensenyament. Posteriorment és el primer president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

La docència i el conreu de la literatura i de la crítica no li impedeixen convertir-se en un punt de confluència, ja als anys cinquanta, del nacionalisme cultural català. Dins els seus llibres sobre societat i literatura, s’ha de fer esment de La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963), on adopta una posició eclèctica amb la poesia com a gran instrument per al redreçament polític i social de Catalunya. Les seves col·laboracions a la premsa i a revistes culturals han suposat una escola per a les posteriors generacions de crítics i estudiosos. Recordem les de les revistes Serra d’Or o Ariel, així com els seus articles, ja durant l’etapa democràtica, al suplement de llibres de l’Avui. Els assaigs La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985) han esdevingut essencials per a l’estudi d’ambdós gèneres literaris en la segona meitat del segle XX. També cal destacar, dins la seva àmplia activitat com a escriptor, l’assaig La ciutat dels llibres (1999) i el dietari Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2001).

Al llarg de la seva trajectòria vital i professional, Joan Triadú va rebre nombrosos premis i distincions. L’any 1981 rep, per la seva labor pedagògica, el primer premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. El 1982 és distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i, el 1987, obté el premi Atlàntida del Gremi d’Editors per la seva tasca com crític literari. L’any 1992 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el mes d’octubre del 1993, és l’Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes. L’any 1998 se li concedeix el grau de Doctor Honoris Causa de la Universitat Ramon Llull i, el 2001, se li concedeix la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Amb el llibre Memòries d’un segle d’or (2008) obté, l’any 2009, el Premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries.

Fou membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), del PEN Club, soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans. Així mateix, va ser membre com del consell consultiu de la Plataforma per la Llengua.

Joan Triadú mor a Barcelona el 30 de setembre de 2010. L’any 2011 es publica, pòstumament, el llibre Atentament. Lectures crítiques, recull d’articles de crítica literària apareguts al suplement cultural del diari Avui, entre el 1999 i el 2007. L’any 2021, amb motiu del centenari del seu naixement, la Generalitat de Catalunya commemora l’Any Joan Triadú.