Tot era fosc, negre i paorós; en alguns punts encara s’hi sentia l’escalfor i s’hi veia espurnejar el caliu entre pilots de brossa carbonitzada. L’atmòsfera era irrespirable, en certs indrets, per la fortor de la reïna barrejada amb nassades de carn socarrimada, i el vent trià sons tètricament metàl·lics dels pocs branquillons que restaven de les soques despullades. Tot era mort: la terra, les soques, el cel blanquinós i fred sobre el que aquestes se retallaven i fins la lluna esmortuïda, qual claror quedava anul·lada al reflectar-se sobre aquelles negrors de sutge. Jo també em contemplava mort, vagant sols en esperit per aquells llocs de desolació, dels que, pres de la basarda dels cementiris, volia fugir-ne sense trobar mai sortida. Per fi, començant a trepitjar verd, vaig córrer encara més, deixant enrere la taca negrosa, fins que, ja lluny, vaig caure esdernegat sobre la molsa al peu d’un corriol, adormint-me de fadiga més que de son.
Però, amb la quietud del cos, va començar la seva feina el cervell, dibuixant, sobre aquell fons d’infern del que estava obsessionat, escenes diabòliques de dimonis tips de carn i dones pròdigues d’elles mateixes. Els dimonis eren l’Ibo i els seus, que reien ensopits, com sibarites en plena digestió, i entre les dones hi havia…ella, la cap de trons, alta, garbosa, però xuclada i caricaturesca. De les belleses pagesívoles d’altre temps ne conservava sols el gesto provocatiu, i encara transformat, com interpretat per la imaginació d’un crapulós.
Jo també ho era un dimoni, però un pobre dimoni macil·lent i afamat que de bona m’hauria aferrussat a les deixies d’aquells malfarts. I la Coralí començà a mirar-me amb aquell aire de befa i compassió que algun dia li havia conegut, i es disposà a donar-me, com un obre pidolaire, les llepies d’aquelles carícies de què els altres ja n’eren farts. Acostà sa cara a la meva, i sentia l’alè libidinós de la seva boca: ses llavis freds i humits com un cuc de fangada se posaren sobre els meus, produint-me una sensació tan ingrata que em despertà. En aquell moment, una silueta negrosa i llarga brincava pel meu davant, anant a fondre’s entre les tenebres del bosc, quedant sols visibles dos punts negrosos i bellugadissos, com dues cuques de llum.
Allò no era pas somni, era pura realitat. Un lloparràs, creient-me mort de cos com ho era d’ànima, havia vingut a donar-me sa besada, l’òscul del fosser.
